Nan­da Rea

ASTROFÍSICA

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - ELS SEMÀFORS

La in­ves­ti­ga­do­ra de l’Ins­ti­tut de Ci­èn­ci­es de l’Es­pai re­brà de­mà el pre­mi Na­ci­o­nal de Re­cer­ca pels des­co­bri­ments que ha re­a­lit­zat so­bre les es­tre­lles de neu­trons, els quals han can­vi­at la vi­sió que es te­nia d’aquests as­tres.

Ami em fas­ci­na­va més la mú­si­ca que el cos­mos. Vaig es­tu­di­ar flau­ta tra­ves­se­ra i cant, des de la mú­si­ca de l’èpo­ca bar­ro­ca fins al jazz. Molt de Bach, tam­bé cant po­li­fò­nic, i molt de Co­le Por­ter. M’en­can­ta­va. Però és una car­re­ra molt di­fí­cil. Em vaig fer fí­si­ca per­què és molt més fà­cil”, ex­pli­ca Nan­da Rea, astrofísica de l’Ins­ti­tut de Ci­èn­ci­es de l’Es­pai, que de­mà re­co­lli­rà el pre­mi Na­ci­o­nal de Re­cer­ca en la ca­te­go­ria Ta­lent Jo­ve en un ac­te al Te­a­tre Na­ci­o­nal de Ca­ta­lu­nya.

Rea ha es­tat pre­mi­a­da pels seus des­co­bri­ments so­bre es­tre­lles de neu­trons, que “m’agra­den per­què són ex­tre­mes, són tre­men­da­ment po­de­ro­ses”. Una es­tre­lla de neu­trons, ex­pli­ca, és el ca­dà­ver d’una gran es­tre­lla. Una me­na de zom­bi còs­mic. Les ca­pes ex­ter­nes de l’es­tre­lla han es­tat ex­pul­sa­des en una su­per­no­va, el ti­pus d’ex­plo­sió es­tel·lar més vi­o­lent que es co­neix, i al cen­tre no­més hi que­den neu­trons que s’aglo­me­ren i ar­ri­ben a den­si­tats tan bru­tals que una so­la cu­lle­ra­de­ta d’es­tre­lla de neu­trons tin­dria una mas­sa equi­va­lent a la de to­tes les per­so­nes que han vis­cut al món des de l’any 1700 jun­tes.

“Són con­di­ci­ons que no es po­den re­pro­duir en cap la­bo­ra­to­ri de la Ter­ra. Si vo­lem sa­ber què pas­sa amb les lleis de la fí­si­ca en con­di­ci­ons ex­tre­mes, ho hem d’es­tu­di­ar allà”, as­se­nya­la l’astrofísica. S’ha es­pe­ci­a­lit­zat en els púl­sars, que són es­tre­lles de neu­trons que gi­ren so­bre si ma­tei­xes a to­ta ve­lo­ci­tat, fins a mil ve­ga­des per se­gon, i de les quals ens ar­ri­ba el feix de ra­di­a­ció que es­com­bra l’uni­vers en ca­da gir com si fos­sin fars còs­mics. Dins dels púl­sars, s’ha es­pe­ci­a­lit­zat en els mag­ne­tars, que són els púl­sars amb camps mag­nè­tics més in­ten­sos. Mons­tres en­ca­ra més ex­trems que els púl­sars con­ven­ci­o­nals, si és que cap púl­sar es pot con­si­de­rar con­ven­ci­o­nal.

El seu prin­ci­pal des­co­bri­ment, pel qual ha re­but pre­mis de la Unió In­ter­na­ci­o­nal de Fí­si­ca Pu­ra

De­mà re­brà el pre­mi Na­ci­o­nal de Re­cer­ca per un des­co­bri­ment que ha can­vi­at la vi­sió dels púl­sars

i Apli­ca­da, de la Co­mis­sió In­ter­na­ci­o­nal de Ci­èn­ci­es Es­pa­ci­als, de l’Aca­dè­mia de Ci­èn­ci­es Rus­sa i ara de la Fun­da­ció Ca­ta­la­na per a la Re­cer­ca i la In­no­va­ció, és que no tots els mag­ne­tars ru­gei­xen sem­pre amb to­ta la se­va ener­gia. Al­guns es­tan en es­tat de le­tar­gia fins al dia que es­cla­ten amb una cò­le­ra atroç. “Si en te­nim al­gun a prop que no hem de­tec­tat i es­cla­ta sen­se avís, ens en­vi­a­rà una ra­di­a­ció tan in­ten­sa que es­te­ri­lit­za­rà la Ter­ra. Hi hau­rà ex­tin­ci­ons mas­si­ves. Aquest és un dels mo­tius per es­tu­di­ar-los, per­què no sa­bem quants n’hi ha ni on són”, ex­pli­ca Rea.

Un al­tre mo­tiu és que els mag­ne­tars són un la­bo­ra­to­ri mag­ní­fic per ex­plo­rar com in­terac­tu­en la ma­tè­ria i el mag­ne­tis­me en unes con­di­ci­ons que no es po­den si­mu­lar aquí a la Ter­ra. Quan se li pre­gun­ta per a què ser­veix el que fa, que és “una de les pre­gun­tes que em fan més so­vint”, re­cor­da que “la ma­jo­ria d’aven­ços tec­no­lò­gics es ba­sen en prin­ci­pis fí­sics que, quan es van des­co­brir, en­ca­ra no se sa­bia per a què ser­vi­ri­en”. Po­deu mi­rar de fer una llis­ta i veu­reu com no ar­ri­beu al fi­nal: la rà­dio, la te­le, els te­lè­fons, els or­di­na­dors, les eco­gra­fi­es, les res­so­nàn­ci­es mag­nè­ti­ques, la ra­di­o­te­rà­pia, l’en­va­sat al buit, els avi­ons, els ra­dars, el GPS... Po­drí­eu con­ti­nu­ar fins de­mà.

Nas­cu­da a Ro­ma, fi­lla de ma­re ira­ni­a­na i pa­re ita­lo­ar­gen­tí, Rea no va des­co­brir la se­va pas­sió per l’uni­vers fins a l’úl­tim curs de la car­re­ra, quan es va apun­tar a una as­sig­na­tu­ra d’astrofísica i la van en­tu­si­as­mar els fo­rats ne­gres i els púl­sars. “Fins aquell mo­ment pen­sa­va que em de­di­ca­ria a la bi­o­fí­si­ca, a cons­truir bra­ços i ca­mes me­cà­nics per a per­so­nes dis­ca­pa­ci­ta­des, que era una co­sa que m’atre­ia molt”.

Però va tro­bar que la gra­ve­tat dels fo­rats ne­gres exer­cia una atrac­ció més for­ta. Després de lli­cen­ci­ar-se a la Uni­ver­si­tat de Ro­ma Tor Ver­ga­ta i co­men­çar allà el doc­to­rat, va ob­te­nir una be­ca Ma­rie Cu­rie per in­cor­po- rar-se a l’Agèn­cia d’In­ves­ti­ga­ció Es­pa­ci­al Ho­lan­de­sa. Des d’allà va pas­sar a la Uni­ver­si­tat de Syd­ney, on va es­tar tre­ba­llant amb ra­di­o­te­les­co­pis d’Aus­trà­lia, “una ex­pe­ri­èn­cia me­ra­ve­llo­sa”, abans de tor­nar a Ho­lan­da a la Uni­ver­si­tat d’Ams­ter­dam.

El 2009 ja pen­sa­va a te­nir fills; “m’agra­da­va la idea que es cri­es­sin en un pa­ís me­di­ter­ra­ni”, re­cor­da. “La si­tu­a­ció de la ci­èn­cia a Ità­lia era des­as­tro­sa i a Es­pa­nya ha­via mi­llo­rat molt du­rant la pri­me­ra dè­ca­da del se­gle”, co­sa que la va por­tar a in­cor­po­rar-se a l’Ins­ti­tut de Ci­èn­ci­es de l’Es­pai, al cam­pus de la Uni­ver­si­tat Au­tò­no­ma (UAB), on ac­tu­al­ment és ci­en­tí­fi­ca ti­tu­lar del Con­sell Su­pe­ri­or d’In­ves­ti­ga­ci­ons Ci­en­tí­fi­ques (CSIC).

I la mú­si­ca? “No l’he aban­do­na­da! Ara can­to so­bre­tot jazz. La flau­ta no la to­co gai­re, no­més de tant en tant per als meus fills. Ara to­co més el baix i la gui­tar­ra. M’agra­da molt la com­bi­na­ció de veu i baix, com fa Es­pe­ran­za Spal­ding”.

La mú­si­ca i la ci­èn­cia, as­se­gu­ra, són ac­ti­vi­tats ger­ma­nes. “En to­tes du­es hi ha unes nor­mes que has de co­nèi­xer bé, per exem­ple, nor­mes de to­na­li­tat, d’har­mo­nia, però les has d’in­ter­pre­tar a la te­va ma­ne­ra. Has d’anar més en­llà. Has d’ex­plo­rar, ser cre­a­ti­va. I al­gu­nes ve­ga­des t’ado­nes que has anat mas­sa lluny i la co­sa no fun­ci­o­na. Però al­tres ve­ga­des des­co­brei­xes al­gu­na co­sa que és molt bo­ni­ca i molt in­no­va­do­ra”. Al­gu­na co­sa tan bo­ni­ca com un mag­ne­tar.

LLIBERT TEIXIDÓ

Nan­da Rea a la ter­ras­sa de l’edi­fi­ci de l’Ins­ti­tut de Ci­èn­ci­es de l’Es­pai, al cam­pus de la Uni­ver­si­tat Au­tò­no­ma

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.