“El meu or­gull més gran és ha­ver aco­llit re­fu­gi­ats”

He­len Clark, ex-pri­me­ra mi­nis­tra de No­va Ze­lan­da

La Vanguardia (Català) - - INTERNACIONAL - GEMMA SAURA Bar­ce­lo­na

Quan el 1981 He­len Clark va ser ele­gi­da di­pu­ta­da a No­va Ze­lan­da no­més hi ha­via vuit do­nes al Par­la­ment. Va ser la pri­me­ra de mol­tes bar­re­res en­der­ro­ca­des. Clark se­ria la pri­me­ra do­na pri­me­ra mi­nis­tra ele­gi­da a les ur­nes i en tres man­dats suc­ces­sius (1999-2008). Després va ser la pri­me­ra do­na al cap­da­vant del Pro­gra­ma per al De­sen­vo­lu­pa­ment de l’ONU i el 2016 va vo­ler ser la pri­me­ra secretària ge­ne­ral, però va fra­cas­sar con­ven­çu­da que el gè­ne­re hi va te­nir un pa­per de­ci­siu. Clark es­tà or­gu­llo­sa del seu pa­ís, el pri­mer que va re­co­nèi­xer el su­fra­gi fe­me­ní, el 1893. Per com­me­mo­rar-ne el 125è ani­ver­sa­ri, aques­ta set­ma­na ha vi­si­tat Bar­ce­lo­na con­vi­da­da per Ca­sa Àsia.

Diu que es va to­par amb el seu pri­mer sos­tre de vi­dre a l’ONU.

M’ha­via tro­bat sos­tres de vi­dre abans, però a No­va Ze­lan­da els pots tren­car amb per­sis­tèn­cia. Al se­cre­ta­ri­at ge­ne­ral de l’ONU es va de­mos­trar que ai­xò no era pos­si­ble. Cal re­cor­dar que la ma­jo­ria de can­di­dats eren do­nes, i eren tant o més ben qua­li­fi­ca­des que qual­se­vol dels ho­mes, però cap no va li­de­rar les apos­tes. Hi ha mol­ta ge­o­po­lí­ti­ca en una elec­ció d’aques­ta me­na, però tam­bé pen­so que quan les do­nes són for­tes es veu com una co­sa ame­na­ça­do­ra. Se­gons la me­va ex­pe­ri­èn­cia, en els ho­mes sem­pre he vist la for­ça re­tra­ta­da com una co­sa po­si­ti­va, men­tre que una do­na és du­ra, ma­nai­re i ir­ri­tant.

Per què és im­por­tant que al cap­da­vant de l’ONU hi ha­gi una do­na?

Si les ne­nes no ve­uen mai do­nes en aquests càr­recs, sa­ben que les por­tes es­tan tan­ca­des per a elles. A No­va Ze­lan­da, els úl­tims 21 anys hem tin­gut ma­jo­ri­tà­ri­a­ment pri­me­res mi­nis­tres. Les do­nes han ocu­pat tots els càr­recs im­por­tants: go­ver­na­do­ra ge­ne­ral, pre­si­den­ta del Su­prem i del Par­la­ment, secretària de Ga­bi­net, caps de les em­pre­ses més im­por­tants... És un exem­ple fan­tàs­tic per a les ne­nes. Però després tens l’ONU, en què el Con­sell de Se­gu­re­tat que va de­ci­dir te­nia 14 ho­mes en­tre els seus 15 mem­bres, com ho són un 80% dels di­plo­mà­tics. Al­ho­ra, la ma­jo­ria d’es­tats no han tin­gut mai una do­na al cap­da­vant. No­més un 7% dels caps d’Es­tat ho són, i ai­xò in­clou les rei­nes. El li­de­rat­ge fe­me­ní no ha es­tat àm­pli­a­ment ex­pe­ri­men­tat i la gent no hi es­tà acos­tu­ma­da.

Hi ha una ma­ne­ra fe­me­ni­na de li­de­rar?

En ge­ne­ral, per­què sem­pre hi ha ex­cep­ci­ons com la se­nyo­ra Thatc­her, les do­nes ten­dei­xen a ser més col·la­bo­ra­do­res, bus­quen el con­sens i no de­pe­nen tant de la je­rar­quia. Els agra­da veu­re l’equip a la tau­la i pren­dre de­ci­si­ons amb un pro­cés ade­quat. S’ha de­mos­trat que les em­pre­ses fun­ci­o­nen més bé quan els ho­mes adop­ten aquest es­til i no li­de­ren de ma­ne­ra au­to­ri­tà­ria.

Què li sem­bla el mo­vi­ment #MeToo? Dei­xa­rà em­prem­ta?

De­pen­drà de la so­ci­e­tat i de com es­ti­gui d’ober­ta al fet que les do­nes de­ma­nin can­vis. Al meu pa­ís l’es­càn­dol més gran del #MeToo afec­ta un gran des­patx d’ad­vo­cats, on s’ha des­co­bert que els alts càr­recs sis­te­mà­ti­ca­ment as­set­ja­ven i as­sal­ta­ven be­cà­ri­es i ad­vo­ca­des jú­ni­ors. Hi ha ha­gut una àm­plia in­ves­ti­ga­ció i re­co­ma­na­ci­ons de can­vi en el fun­ci­o­na­ment de l’em­pre­sa, i el col·le­gi d’ad­vo­cats tam­bé s’hi ha im­pli­cat. Pots te­nir una cer­ta con­fi­an­ça en el fet que, si ex­po­ses al­gu­na co­sa, es fa­rà al­gu­na co­sa per ar­re­glar-ho. No pas­sa en to­tes les so­ci­e­tats. A Es­pa­nya he lle­git so­bre la vi­o­la­ció de Pam­plo­na i com han ac­tu­at els tri­bu­nals. O als EUA, on a dalt de tot de l’Ad­mi­nis­tra­ció no hi ha una ac­ti­tud gai­re bo­na cap a les do­nes. Les do­nes hau­ran d’en­trar en po­lí­ti­ca i or­ga­nit­zar-se.

El cas del jut­ge Ka­va­naugh és un fra­càs per al fe­mi­nis­me?

És una re­pe­ti­ció del que va pas­sar als vui­tan­ta amb Ani­ta Hill i el jut­ge Cla­ren­ce Tho­mas. El can­vi no va mai com una flet­xa si­nó que avan­ça a bat­ze­ga­des. El pri­mer pas és ex­po­sar el que va mala­ment; el se­gon, mo­bi­lit­zar-se per can­vi­ar-ho i no do­nar-se per ven­çut fins a acon­se­guir-ho. D’es­tu­di­ant vaig par­ti­ci­par en la mo­bi­lit­za­ció con­tra la guer­ra del Vi­et­nam o les ar­mes nu­cle­ars. Aque­lles cam­pa­nyes van du­rar anys. No pots pre­ten­dre que les co­ses can­vi­ïn amb pro­tes­tes. Cal cons­truir co­a­li­ci­ons a llarg ter­mi­ni, i per a les do­nes ai­xò vol dir te­nir ho­mes al nos­tre cos­tat. Per ai­xò són tan emo­ci­o­nants tres exem­ples de go­verns fe­mi­nis­tes com els de Pe­dro Sánc­hez a Es­pa­nya, Jus­tin Tru­de­au al Ca­na­dà i Ste­fan Löf­ven a Su­è­cia.

És cert que quan es va pre­sen­tar com a di­pu­ta­da es va ha­ver de ca­sar per la pres­sió?

En aquells temps no es­ta­va gai­re ben vist viu­re amb la pa­re­lla sen­se es­tar ca­sat. Avui, però, te­nim una pri­me­ra mi­nis­tra de 37 anys que no es­tà ca­sa­da, que ha es­tat ma­re i que té una pa­re­lla que es cui­da de la cri­a­tu­ra a temps com­plet. De­mos­tra que el pa­ís ha ar­ri­bat lluny des que jo em ba­ra­lla­va per aquests te­mes el 1981.

De quins èxits de la se­va car­re­ra es­tà més or­gu­llo­sa?

Vam ser un dels pri­mers pa­ï­sos a le­ga­lit­zar les uni­ons ci­vils, que in­clo­ï­en la co­mu­ni­tat LGTBI; vam des­cri­mi­na­lit­zar el tre­ball se­xu­al; vam abai­xar l’atur; vam mi­llo­rar la xar­xa de guar­de­ri­es. Una de les de­ci­si­ons que m’enor­gu­llei­xen més, però, quan mi­ro en­re­re va ser aco­llir el 2001 un vai­xell car­re­gat amb sol·li­ci­tants d’asil, re­but­jat per Aus­trà­lia. No po­di­en es­tar na­ve­gant per sem­pre, de ma­ne­ra que vam obrir les por­tes a un nom­bre im­por­tant de per­so­nes [133], la ma­jo­ria af­ga­ne­sos, que han es­tat molt bons ciu­ta­dans. Hi ha una ten­dèn­cia a la his­tè­ria en la im­mi­gra­ció, a no veu­re aques­ta gent com a és­sers hu­mans amb dig­ni­tat. Hem de bus­car una mi­llor ma­ne­ra d’abor­dar aquest rep­te.

L’au­ge po­pu­lis­ta que ve­iem als EUA, a Eu­ro­pa i ara al Brasil és una der­ro­ta de l’es­quer­ra?

Ca­da con­text és di­fe­rent. Els EUA són un pa­ís capaç d’ele­gir Clin­ton i després Bush, Oba­ma i Trump. Os- cil·len del pro­gres­sis­me al con­ser­va­do­ris­me. Per tant, saps que, a la fi, els EUA aga­fa­ran el rumb bo. Al Brasil és di­fe­rent. Mos­tra que es­tan farts de la clas­se po­lí­ti­ca per­què la cor­rup­ció és tan àm­plia que gai­re­bé no n’ha sor­tit nin­gú in­dem­ne.

El la­bo­ris­me, la se­va ca­sa po­lí­ti­ca, perd molts vo­tants que op­ten per l’ex­tre­ma dre­ta.

Molts pa­ï­sos no han acon­se­guit con­duir la tran­si­ció a les no­ves eco­no­mi­es. El que era un tre­ba­lla­dor in­dus­tri­al qua­li­fi­cat aca­ba en un McDo­nalds. I a Eu­ro­pa l’au­ge de l’ex­tre­ma dre­ta es­tà di­rec­ta­ment lli­gat al re­buig de l’im­mi­grant. No són ma­jo­ria, però. Aques­ta gent es­tà en­trant al Par­la­ment, però no amb un 40% del vot, si­nó amb un 17% o un 18%. Hi ha una ma­jo­ria ra­o­na­ble i és im­por­tant que con­ti­nuï dre­ta.

“A l’ONU vaig to­par amb el pri­mer sos­tre de vi­dre; una do­na for­ta és una ame­na­ça”

“Les do­nes hau­ran d’en­trar en po­lí­ti­ca i or­ga­nit­zar-se si vo­len can­vi­ar les co­ses”

AN­GE­LA SIL­VA

He­len Clark, ex-pri­me­ra mi­nis­tra de No­va Ze­lan­da, aques­ta set­ma­na a Bar­ce­lo­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.