En ru­ta per l’Ar­gen­ti­na

Les enor­mes ex­ten­si­ons so­li­tà­ri­es que s’han de tra­ves­sar per re­cór­rer l’Ar­gen­ti­na pro­vo­quen en el vi­at­ger la sen­sa­ció de ser un ex­plo­ra­dor

La Vanguardia (Català) - - INTERNACIONAL - FLAVIA COMPANY Bu­e­nos Ai­res

Quan­tes ve­ga­des es pot ar­ri­bar a ca­sa fent una vol­ta al món? En prin­ci­pi, no­més una, al fi­nal, quan hi tor­nes. Ca­sa te­va és el punt de par­ti­da i en ge­ne­ral, quan el vi­at­ge aca­ba, tam­bé la me­ta. Ex­cep­te si ets emi­grant, com és el meu cas –nas­cu­da a l’Ar­gen­ti­na i ar­ri­ba­da a Ca­ta­lu­nya als nou anys– i tens dos llocs de re­fe­rèn­cia: on vas néi­xer i vas re­si­dir els pri­mers anys de la te­va vi­da i on et vas allot­jar a par­tir de cert mo­ment.

Sur­to de Bo­go­tà cap a Bu­e­nos Ai­res. Al vol­tant de cinc ho­res de vol di­rec­ció sud. Quan ja no fal­ta tant per ar­ri­bar, es­tic aten­ta a la pan­ta­lla en què es re­flec­teix la tra­jec­tò­ria de l’avió. Vull veu­re el mo­ment just que la nau tra­ves­sa la fron­te­ra i en­tra a ter­ra ar­gen­ti­na. Som­ric quan com­pro­vo que, quan per fi pas­sa, pen­so que he ar­ri­bat a ca­sa. Ho ex­pe­ri­men­to d’una for­ma fí­si­ca. Em re­la­xo; per­què em sen­to pro­te­gi­da, a res­guard. Em se­pa­ren del ter­ra, úni­ca­ment, una mi­ca més de trenta mil peus. És de nit. Ater­ra­rem a Ae­ro­par­que, en ple­na ciu­tat. Veig els llums de la cos­ta. M’emo­ci­o­no. Por­to au­ri­cu­lars i es­col­to tan­go. No pen­so plo­rar. Però el que pen­so li és igual al meu cos. No hi ha cap al­tra ma­ne­ra de des­fer el nus que se m’ha fet a la go­la.

Ja he de­ci­dit que em que­da­ré no­més uns quants di­es a Bu­e­nos Ai­res en aques­ta pri­me­ra eta­pa. La me­va in­ten­ció és po­sar rumb a Men­do­za amb cot­xe. Tra­ves­sar la Pam­pa i ar­ri­bar a la ru­ta 40. D’allà con­duir fins a les ser­res de Cór­do­ba.

Aques­ta ve­ga­da l’hos­pi­ta­li­tat que vaig sol·li­ci­tar en xar­xes es ma­ni­fes­ta, per co­men­çar, en for­ma d’au­to­mò­bil. La me­va ami­ga Ti­na em pas­sa a bus­car per la ca­pi­tal i co­men­cem el vi­at­ge. Jo con­du­ei­xo i ella ser­veix ma­te i fa de co­pi­lot, la ma­jor part de les ve­ga­des sen­se per­dre’s. Te­nim uns dos mil qui­lò­me­tres d’ana­da per da­vant i set o vuit di­es per fer-los. El pro­jec­te és que, a la tornada, ella em dei­xi en al­gun punt del ca­mí per­què jo fa­ci, en bu­sos, un al­tre vi­at­ge cap al Pa­ra­guai, sud de Brasil i l’Uru­guai, des d’on tor­nar a Bu­e­nos Ai­res amb vai­xell. Però pel que en­tenc, els plans dels vi­at­gers no són més que una àn­co­ra que es llan­ça per fon­de­jar la ment una es­to­na, fins que ar­ri­ba el mo- ment d’his­sar-la per fluir de nou.

Avan­cem per la ru­ta na­ci­o­nal 7, d’est a oest. Els pri­mers ma­tes no tri­guen a ar­ri­bar. El sol lluu però no acla­pa­ra. Vo­lí­em sor­tir d’ho­ra però es va fer tard, ai­xí que al cap d’un pa­rell d’ho­res pa­rem a di­nar per Ju­nín, en un res­tau­rant que tro­bem en ple­na ru­ta. Faig fo­tos de la sa­la cen­tral, on s’acu­mu­len cen­te­nars de qui­los de carn de va­ca –i pe­drers, “chinc­hu­li­nes”, xo­ri­ços, bo­ti­far­res– dis­po­sats a ser ros­tits. La di­men­sió de la gra­e­lla és ge­gan­ti­na. Im­pres­si­o­na, a més, per­què du­rant el ca­mí ens hem cre­uat amb in­comp­ta­bles va­ques que pas­tu­ren als camps amb una cal­ma en­ve­ja­ble i cu­ri­o­sa que no­més s’al­te­ra lleu­ment quan bai­xo a fer-los fo­tos i des­co­brei­xo que to­tes s’acos­ten i em mi­ren in­tri­ga­des fins que des­a­pa­rei­xo.

Poc després ja es­tem una al­tra ve­ga­da en ca­mí i ens acos­tem a la ru­ta 188, per on ani­rem a Ge­ne­ral Vi­lle­gas, des d’on po­sa­rem rumb pri­mer a San Ra­fa­el i després a Men­do­za. El cel és im­mens, d’un blau cel de con­te, i ar­ri­ba fins al ter­ra. L’ho­rit­zó és ro­dó i no hi ha obs­ta­cles a la vis­ta, ni tan sols a la llu­nya­nia. La car­re­te­ra és una rec­ta eter­na. No se’n dis­tin­geix el fi­nal. A so­bre es van di­bui­xant di­fe­rents mi­rat­ges que sem­blen ai­gua, que si­mu­len camps. Es­tem pràc­ti­ca­ment so­les. De tant en tant, al­gun ca­mió que va o ve. Al­gun tu­ris­me. Al­guns gaut­xos mun­tats a ca­vall. Als cos­tats, camps de blat, de so­ja, al­gu­nes lla­cu­nes, fla­mencs, ànecs, bla­vo­ses, aus de to­tes clas­ses, va­ques i ca­valls lliu­res. Ca­da tants qui­lò­me­tres, al­gun grup de ban­de­res ver­me­lles que re­cor­da la his­tò­ria del Gauc­hi­to Gil; al­gu­na mun­ta­nya d’am­po­lles de plàs­tic que re­cor­da la lle­gen­da de la “di­fun­ta Cor­rea”. No­tem la pre­sèn­cia de la im­men­si­tat. I d’una pau que es bar­re­ja amb el gust de la “yer­ba

Abans de Men­do­za ens es­pe­ra el si­len­ci del ca­nyó de l’Atu­el; fan mal les ore­lles de tant no sen­tir res Re­bré re­gals i abra­ça­des, tam­bé en fa­ré jo i em di­ran i di­ré “t’es­ti­mo” un munt de ve­ga­des

ma­te” i les ri­a­lles de la con­ver­sa. El sol va ca­ient d’una ban­da men­tre la llu­na es va ai­xe­cant per l’al­tra.

Com si el temps i l’es­pai s’ha­gues­sin atu­rat, la ru­ta con­ti­nua idèn­ti­ca a ella ma­tei­xa en­ca­ra que can­viï de nom o, més ben dit, de nú­me­ro. Rec­tes im­pe­ca­bles i ho­rit­zó cir­cu­lar fins al mo­ment en què, al fons, es co­men­ça a en­tre­veu­re la pre­sèn­cia im­po­nent de la ser­ra­la­da dels An­des. Com un ani­mal ador­mit que po­dria des­per­tar.

Abans d’ar­ri­bar a Men­do­za ens es­pe­ra el si­len­ci abis­mal del Ca­nó de l’Atu­el, a prop de San Ra­fa­el. Fan mal les ore­lles de tant no es­col­tar res. A prop del riu, al cos­tat del qual ens que­dem a dor­mir en unes ca­ba­nes, te­nim la sort d’ob­ser­var de prop la pre­sèn­cia de “chi­man­gos”, “si­e­te­co­lo­res”, pi­cots, tords, “ben­te­ve­os” i “loi­cas”. Ens des­per­tem sen­se sa­ber en­ca­ra que pel ca­mí ens sor­pren­drà l’apa­ri­ció de la blan­cor es­pec­ta­cu­lar i sob­ta­da de les Sa­li­nes del Di­a­mant, ca­mí d’El Sos­ne­a­do, aquell lloc in­sò­lit en­mig del no­res on co­men­ça una de les en­tra­des a la ru­ta 40. Després Ma­lar­güe i, ca­mí cap al pas a Xi­le, al fons els An­des ne­vats, l’ar­ri­ba­da a Los Mo­lles per vi­si­tar, pas­sa­da una car­re­te­ra de re­volts de mun­ta­nya, els Pous de les Àni­mes i la Lla­cu­na de la Ne­na En­can­ta­da. Con­ti­nua sen­se ha­ver-hi gai­re­bé nin­gú, gai­re­bé res que de­la­ti la pre­sèn­cia hu­ma­na. Fa la sen­sa­ció d’ha­ver re­tro­ce­dit a se­gles an­te­ri­ors. O a un fu­tur del qual ja hem des­a­pa­re­gut. La con­ne­xió amb la Ter­ra pas­sa per un lloc ge­nuí, atà­vic. Sen­to que la me­va vol­ta al món co­men­ça de nou, des d’un al­tre lloc. O pot­ser és que la me­va àni­ma ha acon­se­guit fi­nal­ment se­guir el meu cos i unir-s’hi per ser un tot. Hi ha una coin­ci­dèn­cia ab­so­lu­ta en aques­ta co­mu­ni­ca­ció amb el que ens en­vol­ta. I just pot­ser per aques­ta sen­sa­ció de con­ne­xió ens que­dem el mí­nim a les ciu­tats, ja si­gui pri­mer Men­do­za, ne­ta i or­de­na­da, o després Cór­do­ba, més ca­ò­ti­ca. Pre­fe­rim se­guir rumb a les ser­res. Pre­te­nem anar pel nord, però se’ns ha po­sat a ne­var i les ru­tes es­tan ta­lla­des pel gel, ai­xí que re­tro­ce­dim i anem per la pro­vín­cia de San Luis fins a Vi­lla Do­lo­res, on fem nit. Pas­sem com per art de mà­gia del fred de la neu i els re­volts de la mun­ta­nya a l’abric del sol i la rec­ta in­a­ca­ba­ble.

Per fi ar­ri­bem a la Vi­lla Cer­ro Azul. Des d’allà se­gui­ré so­la el meu ca­mí. Se su­po­sa que, com abans de­ia, ani­ré al Pa­ra­guai, al Brasil i a l’Uru­guai. Però li co­mu­ni­co a la me­va ami­ga que em que­do allà. Que hi ha al­gu­na co­sa en aque­lles ter­res que em re­cla­ma. Ens aco­mi­a­dem. Em que­do sen­se cot­xe, sen­se te­lè­fon, sen­se con­ne­xió, aï­lla­da en un lloc que, com des­co­bri­ré molt avi­at, con­ser­va tots els in­gre­di­ents ne­ces­sa­ris per­què la qua­li­tat hu­ma­na si­gui el més im­por­tant. Pas­sa­ré quin­ze di­es en­tre Cer­ro Azul i la po­bla­ció més pro­pe­ra, Agua de Oro. I en aquells di­es re­ga­la­ré, com a for­ma d’agra­ï­ment a l’hos­pi­ta­li­tat que em brin­da aque­lla ter­ra, ta­llers de lec­tu­ra i d’es­crip­tu­ra. As­sis­ti­ran grups de per­so­nes cu­ri­o­ses i agra­ï­des. For­ma­ré part d’aque­lla co­mu­ni­tat com si hi ha­gués es­tat sem­pre. Em fa­rà la sen­sa­ció de ser al lloc ade­quat en el mo­ment opor­tú. As­sis­ti­ré a pe­nyes noc­tur­nes amb ac­tu­a­ci­ons de mú­sics folk­lò­rics i ba­lla­ré “cha­ca­re­ras”. Pas­se­ja­ré al cos­tat del riu Cha­vas­ca­te amb els que ja m’ano­me­na­ran ger­ma­na, amb els que ja em de­cla­ra­ran part de la fa­mí­lia. Re­bré re­gals i abra­ça­des, tam­bé en fa­ré jo, i en du­es set­ma­nes em di­ran i di­ré t’es­ti­mo un munt de ve­ga­des. No hi hau­rà do­lor al co­mi­at. Hi hau­rà gra­ti­tud i jo­ia. Hi hau­rà tràn­sit i en­tre­ga. Hi hau­rà com­pren­sió.

Vin­drà a re­co­llir-me Na­dia, una exa­lum­na del Màs­ter de Cre­a­ció Li­te­rà­ria de la Pom­peu. Ens reu­ni­rem amb un al­tre exa­lum­ne, Ale­jan­dro, per anar junts un cap de set­ma­na a una ca­ba­na en Atos Pam­pa, al cos­tat del riu San­ta Ro­sa, tam­bé a les ser­res de Cór­do­ba. Allà, des­con­nec­tats de tot, ju­ga­rem a l’scrab­ble, can­ta­rem can­çons amb lle­tres que no re­cor­da­rem acom­pa­nyats de l’uke­le­le, fa­rem “asa­do” i ens ba­nya­rem ma­tí i tar­da a les ai­gües gè­li­des del riu que pro­vé del cim més alt de les ser­res, el del tu­ró Cham­pa­quí.

I, ja de tornada a Bu­e­nos Ai­res, lle­gi­ré la no­vel·la ex­cel·lent que ha aca­bat d’es­criu­re Na­dia, sen­ti­ré que soc una al­tra i pen­sa­ré com els hi ex­pli­co tot ai­xò avui, aquí, des d’aques­tes pà­gi­nes.

FLAVIA COMPANY

Pre­sèn­cia hu­ma­na. Uns gaut­xos do­nen beu­re als seus ca­valls al riu Cha­vas­ca­te de Cer­ro Azul. Pel ca­mí, es­tem pràc­ti­ca­ment so­les

FLAVIA COMPANY

Pa­ci­ents. Nom­bro­ses va­ques ob­ser­ven el vi­at­ger des delsmar­ges de les car­re­te­res men­tre pas­tu­ren els campsamb una cal­ma en­ve­ja­ble i cu­ri­o­sa

FLAVIA COMPANY

Ni un so­roll Abans d’ar­ri­bar a Men­do­za un si­len­ci in­des­crip­ti­ble so­na al ca­nyó de l’Atu­el. A prop del riu ens que­dem a dor­mir en unes ca­ba­nes

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.