So­li­da­ri­tat

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Pi­lar Ra­ho­la

Més en­llà dels seus dis­cur­sos, de les se­ves no­ta­bles re­fle­xi­ons fi­lo­sò­fi­ques i de la mag­na no­vel·la Les me­ta­mor­fo­sis (que sant Agus­tí va re­ba­te­jar com L’ase d’or, re­co­llint una tra­di­ció po­pu­lar), la bi­o­gra­fia del be­re­ber Lu­ci Apu­leu se­ria una fas­ci­nant fic­ció si no ha­gués es­tat re­a­li­tat. Apu­leu no no­més va ser el pri­mer es­crip­tor que va fer una no­vel·la en lla­tí –pro­ba­ble­ment, la pri­me­ra no­vel·la de la his­tò­ria–, si­nó tam­bé fou tot un per­so­nat­ge en ell ma­teix.

Nas­cut al se­gle II en una co­lò­nia de ve­te­rans de les se­go­nes guer­res pú­ni­ques, a l’ac­tu­al Al­gè­ria, fill d’un ric dig­na­ta­ri que li va dei­xar un bon dot i d’una des­cen­dent de Plu­tarc, va es­de­ve­nir l’es­crip­tor més re­co­ne­gut del seu temps, amb una trans­cen­dèn­cia li­te­rà­ria que tras­pas­sa­ria els se­gles i ar­ri­ba­ria a in­fluir Boc­cac­cio. Però a ban­da d’es­criu­re fi­lo­so­fia, li­te­ra­tu­ra i dis­cur­sos, Apu­leu va te­nir temps de viu­re una llar­ga his­tò­ria d’amor ho­mo­se­xu­al, de ca­sar-se amb una ví­dua ri­ca, i tam­bé de ser acu­sat de ma­tar el seu jo­ve amant i d’en­a­mo­rar la ví­dua amb arts de mà­gia. Va acon­se­guir l’ab­so­lu­ció grà­ci­es a la de­fen­sa que va fer d’ell ma­teix, i que es pot lle­gir en un lli­bre de­li­ci­ós ano­me­nat Apo­lo­gia,

Gent que no es co­nei­xia i que, de sob­te, es­de­ve­nia fa­mí­lia, i en la des­grà­cia, fe­ia pro­fe­cia d’amor

l’únic dis­curs ju­rí­dic que es con­ser­va del se­gle II. La se­va ver­sió ca­ta­la­na es­tà edi­ta­da a la gran Ber­nat Met­ge. És d’Apu­leu una idea que va desen­vo­lu­par en al­gu­nes de les se­ves re­fle­xi­ons fi­lo­sò­fi­ques, i que es re­su­meix en una fra­se cone­gu­da: “Un a un, tots som mor­tals. Junts, som eterns”.

Hi pen­so men­tre la tra­gè­dia que s’ha vis­cut a Ma­llor­ca te­nyeix de ne­gre les no­tí­ci­es. De sob­te, el temps que es re­vol­ta, l’ai­gua que em­bo­geix, les ri­e­res que es­cla­ten i dot­ze vi­des xu­cla­des per la dis­sort, dei­xant una pet­ja de des­con­cert, do­lor i pèr­dua. En els dar­rers di­es, la re­cer­ca del nen de sis anys..., el ter­ror..., la fe­ri­da més pu­nyent.

Ma­llor­ca ha es­tat, du­rant to­ta aques­ta tra­gè­dia, el pai­sat­ge del nos­tre ne­guit, la nos­tra an­goi­xa com­par­ti­da. Però men­tre les imat­ges de la des­es­pe­ran­ça ens col­pi­en l’àni­ma i ens re­cor­da­ven l’ex­tre­ma fra­gi­li­tat de la vi­da, en pa­ral·lel po­dí­em ob­ser­var el mi­ra­cle ex­tra­or­di­na­ri de la so­li­da­ri­tat, aques­ta qua­li­tat hu­ma­na que, com de­ia Apu­leu, ens apro­pa a l’eter­ni­tat. Per­so­nes de to­tes les edats i con­di­ci­ons, anò­nims uns dels al­tres, sor­gits d’ar­reu on hi ha­via uns bra­ços per lle­var ai­gua, unes ca­mes per cer­car per­so­nes, una vo­lun­tat per aju­dar el pro­ïs­me. Gent que no es co­nei­xia i que, de sob­te, es­de­ve­nia po­ble, ve­ï­nat­ge, fa­mí­lia, i en la llui­ta con­tra la des­grà­cia, fe­ia pro­fe­cia d’amor. En mo­ments com aquests, la hu­ma­ni­tat té un sen­tit pro­fund que ens des­lliu­ra del pes­si­mis­me i ens re­lli­ga a una cer­ta es­pe­ran­ça col·lec­ti­va, a una idea llu­mi­no­sa de l’és­ser hu­mà. Pot­ser és cert, com de­ia Mark Twain, que to­ta per­so­na és com la Llu­na, que sem­pre ama­ga una part fos­ca. Però tam­bé deu ser com el Sol, capaç d’il·lu­mi­nar en els mo­ments més fos­cos.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.