L’any de les inun­da­ci­ons

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Llu­cia Ra­mis

Avan­çà­rem la tornada a Pal­ma per­què aquell ma­tí, a Can Gar­ru­ví, ens des­per­ta­ren les go­te­res da­munt del cap. Ai­xí s’aca­ba­va l’es­tiu, el se­tem­bre del 1989. Les tor­ren­ta­des s’en­du­ri­en la vi­da de set per­so­nes, tres d’elles a Por­to­co­lom. Mon pa­re hi ani­ria amb una cà­me­ra. L’aca­ba­va de com­prar, una de com­pac­ta, ho gra­va­va tot. Aquest agost mi­rà­vem el ví­deo, gai­re­bé tres dè­ca­des després. Els cot­xes ar­ros­se­gats fins a la mar, l’as­falt ai­xe­cat, els lla­üts en­fon­sats. L’ai­gua se­ria marró du­rant un pa­rell d’anys. Ens pre­gun­tà­vem com pot ser que en­ca­ra si­gui obert, l’ho­tel cons­tru­ït en zo­na inun­da­ble. És que tan­ma­teix no plou mai. I per ai­xò no sap plou­re.

Sents que es­ti­mes un lloc en la me­su­ra que t’afec­ta el des­as­tre. D’una ma­ne­ra fí­si­ca –has de re­cons­truir el que ha que­dat de­vas­tat, pots ha­ver-ho per­dut tot–, i tam­bé emo­ci­o­nal. Ai­xò ho de­ter­mi­na el pai­sat­ge, aquell es­pai que cone­gue­res i ha es­de­vin­gut ir­re­co­nei­xi­ble. Fa mal. Di­marts a la nit, el WhatsApp fa­mi­li­ar tre­ia fum, es­tau tots bé? Mi­ra­va a IB3, sen­se aca­bar-m’ho de creu­re, es­ce­nes apo­ca­líp­ti­ques que ara es gra­ven amb el mò­bil. I en can­vi, al ti­me­li­ne de Twit­ter, més

Les ca­tàs­tro­fes na­tu­rals ge­ne­ren po­ca em­pa­tia quan afec­ten llocs que no co­nei­xes

cen­trat en el dia a dia bar­ce­lo­ní, nin­gú no en de­ia res. Xer­ra­ven so­bre l’enè­sim capí­tol del cu­le­brot del Par­la­ment. És tard, vaig pen­sar. Pot­ser no sa­ben que hi ha du­es per­so­nes mor­tes.

L’en­de­mà n’eren cinc, i després sis, i set. Si ho co­men­ta­ves a al­gú, no sa­bia de què li par­la­ves. Les ca­tàs­tro­fes na­tu­rals ge­ne­ren po­ca em­pa­tia quan afec­ten llocs que no co­nei­xes. Les no­tí­ci­es me­te­o­ro­lò­gi­ques són un rot­llo si no hi surt ca te­va, el teu bar­ri, el teu for­ner. Els ai­guats són tots iguals. Però no es trac­ta d’Hai­tí, Ma­llor­ca és aquí ma­teix! An­tics tu­ris­tes pen­ja­ven fo­tos de les se­ves va­can­ces a la zo­na, atò­nits pel que es­ta­va pas­sant. Ha­vi­en es­tat fe­li­ços en un en­torn ara ar­ra­sat. Pot­ser si la tra­gè­dia ha­gués es­tat a Me­nor­ca, molts ca­ta­lans s’hi hau­ri­en sen­tit im­pli­cats tot d’una, per­què hi es­ti­ue­gen ca­da any. Pot­ser, si en comp­tes de Sant Llo­renç, les víc­ti­mes fos­sin d’un po­ble va­len­cià, jo tam­poc n’hau­ria es­tat al cas.

¿Tan pe­tit és el món que hem cre­at, que es li­mi­ta a allà per on ens mo­vem? I ai­xí, com po­dem ser so­li­da­ris amb els qui tran­si­ten per un me­di­ter­ra­ni di­fe­rent del nos­tre, o una ide­o­lo­gia di­fe­rent de la nos­tra? Com po­drem con­ce­bre mai la di­men­sió d’un can­vi cli­mà­tic que ens afec­ta a tots?

Du­rant l’ho­ra­bai­xa i so­bre­tot al cap­ves­pre de di­me­cres, a poc a poc es pre­nia cons­ci­èn­cia del des­as­tre. La imat­ge del ten­nis­ta Ra­fa Na­dal aju­dant en les tas­ques de ne­te­ja sor­tia als mit­jans. El Te­le­no­tí­ci­es de TV3 eme­tia des de l’illa. Ar­ri­ba­ven nous mis­sat­ges: no sa­bia que era tan greu. Ho és tant, que et mar­ca de per vi­da. El 1989 sem­pre ha­via es­tat l’any de les inun­da­ci­ons. Ara ho se­rà el 2018. I d’aquí a tres dè­ca­des ens pre­gun­ta­rem com pot ser, que en­ca­ra cons­tru­ïm en zo­nes inun­da­bles.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.