Es­ti­mar

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - Llu­cia Ra­mis

La mo­bi­lit­za­ció dels ve­ïns de Grà­cia per im­pe­dir la des­truc­ció d’unes ca­ses cen­te­nà­ri­es ha tor­nat a la me­mò­ria de Llu­cia Ra­mis el re­cord del que se sent qu­an et pre­nen allò que con­si­de­res teu: “Era una ca­sa, ca­sa. De tres plan­tes. Amb un pe­tit jar­dí in­te­ri­or on hi ha­via ar­bres, en­tre els quals un lli­mo­ner. Plan­ta­rí­em men­ta i fa­rí­em els nos­tres pro­pis mo­ji­tos. Es­tu­di­à­vem ter­cer de car­re­ra. Ne­ces­si­tà­vem ser sis in­qui­lins per co­brir el preu del llo­guer”.

Li di­rí­em Vil·la Ti­ju­a­na. L’es­ti­mà­vem tant, que pen­sà­vem cui­dar-la i res­pec­tar-la fins que el temps (i el con­trac­te) ens se­pa­ràs. Era una ca­sa, ca­sa. De tres plan­tes. Amb un pe­tit jar­dí in­te­ri­or on hi ha­via ar­bres, en­tre els quals un lli­mo­ner. Plan­ta­rí­em men­ta i fa­rí­em els nos­tres pro­pis mo­ji­tos. Es­tu­di­à­vem ter­cer de car­re­ra. Ne­ces­si­tà­vem ser sis in­quil·lins per co­brir el preu del llo­guer; el més afor­tu­nat dor­mi­ria a les gol­fes. Ho de­ci­di­rí­em per sor­teig.

Hi và­rem fer tres vi­si­tes, amb uns amics ma­ne­tes que com­pro­va­ren les ins­tal·la­ci­ons. Ells re­for­ma­ri­en els banys i la cui­na, a can­vi de po­der ve­nir a veu­re’ns qu­an vol­gues­sin. Re­cor­do l’emo­ció d’aquells di­es, men­tre ho pla­ni­fi­cà­vem tot i ens or­ga­nit­zà­vem. Els edi­fi­cis ad­ja­cents eren un ta­ller i un ma­gat­zem. Per­fec­te, ai­xí no mo­les­ta­rí­em els ve­ïns si po­sà­vem la mú­si­ca for­ta. Tot ana­va bé. Fins que anà­rem a sig­nar. Els pa­pers es­ta­ven en re­gla, te­ní­em els do­blers de la fi­an­ça, l’aval dels nos­tres pa­res. Però al dar­rer mo­ment, els pro­pi­e­ta­ris s’es­ti­ma­ren més ven­dre.

Els com­pra­dors –su­pòs que una pa­re­lla– es­bu­ca­ren la mag­ní­fi­ca es­ca­la que pre­si­dia la ca­sa, i hi po­sa­ren un

Sen­tim que per­ta­nyem a un lloc i que és re­cí­proc: que aquell lloc ens per­tany, en­ca­ra que si­gui en som­nis

as­cen­sor. Ho sé per­què ve­ié­rem les obres; tot i que pot­ser ens ho và­rem in­ven­tar per do­nar-li més dra­ma­tis­me a la de­cep­ció. Han pas­sat vint anys des de lla­vors, i en­ca­ra avui, qu­an pas­so per da­vant de Vil·la Ti­ju­a­na, al car­rer Jo­an Blan­ques, sen­to el ma­teix pes­si­go­lleig. Pens: “Jo vaig es­tar a punt de viu­re aquí”, i gai­re­bé és com si ho ha­gués fet de de­bò. Re­cor­do les vis­tes des de la que ha­via de ser la me­va ha­bi­ta­ció, abo­ca­da al jar­dí on hi ha­via un banc de pe­dra i una tau­la amb ra­jo­la hi­dràu­li­ca. Sen­tim que per­ta­nyem a un lloc i que és re­cí­proc: que aquell lloc ens per­tany, en­ca­ra que si­gui en som­nis.

A uns me­tres d’allà, a la ma­tei­xa Grà­cia, els ve­ïns han im­pe­dit, de mo­ment, l’en­der­roc de du­es ca­ses en­can­ta­do­res –i sens dub­te en­can­ta­des– al car­rer En­car­na­ció. S’as­sa­ben­ta­ren per ca­su­a­li­tat que amb­du­es fin­ques uni­fa­mi­li­ars, icò­ni­ques a la zo­na, ha­vi­en de ser de­mo­li­des un pa­rell de di­es des­prés. Al seu lloc, la idea és cons­truir una pro­mo­ció im­mo­bi­li­à­ria de vint-ivuit pi­sos. D’al­gu­na ma­ne­ra, els ve­ïns les han fe­tes se­ves, aque­lles ca­ses, qu­an s’ima­gi­nen com deu ser viu­re-hi, men­tre pas­sen so­ta les bran­ques d’una al­zi­na de dos-cents cin­quan­ta anys que fa om­bra al car­rer, i que els pro­mo­tors tam­bé pre­te­nen ta­lar.

Pri­mer li ar­ren­quen l’àni­ma, en ex­pul­sar els ve­ïns que no es po­den per­me­tre ha­bi­tar-lo. Des­prés el des­pu­llen d’iden­ti­tat, es­de­vé ir­re­co­nei­xi­ble, tan sem­blant als al­tres. Fi­nal­ment no ens que­da­ran re­cords, ni som­nis, ni fan­ta­si­es del bar­ri on và­rem créi­xer i que và­rem veu­re créi­xer. Es ven per di­ners fà­cils. I ai­xí és com per­dem fins i tot allò que no ar­ri­bà­rem a te­nir, però es­ti­mà­rem de to­ta ma­ne­ra. L’amor pel lloc, pel pai­sat­ge, es­tà in­fra­va­lo­rat. Qu­an, de fet, ho sos­té tot.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.