A les en­tra­nyes de la de­es­sa

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - INTERNACIONAL - JORDI JO­AN BAÑOS Guwa­ha­ti (Ín­dia). Cor­res­pon­sal

No és una pel·lí­cu­la, si­nó una ex­pe­ri­èn­cia per a tots els pú­blics. En aques­ta pràc­ti­ca, el re­co­lli­ment dels bra­mans pot ser en­ga­nyós. Per­què a Ka­makhya, als tu­rons d’As­sam, de sob­te, un aga­fa un ca­brit, li in­tro­du­eix el cla­tell a la bi­fur­ca­ció me­tàl·li­ca de l’al­tar més pe­des­tre i, d’un tall de da­lla poc ce­ri­mo­ni­ós, el de­ca­pi­ta. Des­prés tor­na tran­quil·la­ment al cos­tat dels seus iguals –amb tú­ni­ca sa­frà i el fil sa­grat que els tra­ves­sa el pit– men­tre el cos es­cap­çat de l’ani­mal s’es­tre­meix en­ca­ra du­rant gai­re­bé un mi­nut. Ka­makhya és un tem­ple tàn­tric, però aques­ta no és una con­vul­sió amo­ro­sa, si­nó mort en di­rec­te fe­ta ofre­na, com ai­xí ha es­tat des de la nit dels temps. Re­sul­ta in­com­pren­si­ble per al pro­fà, tot i que una mi­ca menys qu­an se sap que la carn no es fa­rà mal­bé en aquest con­fí de l’Ín­dia, on els bra­mans són car­ní­vors.

Aquest no és un tem­ple qual­se­vol, ni la se­va de­es­sa re­si­dent tam­poc. A Ka­makhya –una ver­sió lo­cal de Xak­ti, l’ener­gia còs­mi­ca pri­mor­di­al– li agra­da la sang, però no qual­se­vol, ja que no­més ac­cep­ta el sa­cri­fi­ci de mas­cles. De fet, la cons­truc­ció del se­gle XVII no és més que la clos­ca que co­breix la gru­ta pri­mi­ti­va, que al fons te­ne­brós hi té una cli­ve­lla a la ro­ca –hu­mi­te­ja­da per un bro­lla­dor– que re­pre­sen­ta el se­xe de la de­es­sa. No hi ha res més, però les cu­es per veu­re’l du­rant uns se­gons po­den du­rar tot el dia. Aquests ins­tants cal­drà em­ma­gat­ze­mar-los a la me­mò­ria, per­què les fo­tos de la in­ti­mi­tat di­vi­na es­tan ter­mi­nant­ment pro­hi­bi­des. Hi ha bit­llets de pa­ga­ment per als que no­més dis­po­sen d’una ho­ra, però el mè­rit re­li­gi­ós no deu ser el ma­teix i molt pocs se sal­ten la cua.

Ka­makhya, lloc de cul­te ini­ci­al­ment pa­gà –de po­bles mon­go­loi­des que sa­cri­fi­ca­ven porcs–, va aca­bar ins­crit amb la sans­cri­ti­za­ció dins del re­lat dels Xak­ti Pit­ha o seus de Xak­ti, que com­prèn la ge­o­gra­fia sa­gra­da de l’Ín­dia. Se­gons el mi­te, la de­es­sa es va im­mo­lar per­què no ha­via po­gut su­por­tar un afront i des­prés, el seu con­sort Xi­va, boig de do­lor, la va por­tar a coll en una dan­sa sa­gra­da que va fer tron­to­llar l’uni­vers i en la qual 51 parts de l’ana­to­mia de Xak­ti es van anar es­cam­pant per tot el sub­con­ti­nent in­di. A Cal­cu­ta, per exem­ple, al cos­tat de la mis­sió de la ma­re Teresa, hi van cau­re els dits del peu dret; al cap Co­mo­rin, l’es­que­na; a Be­na­rés, l’ar­ra­ca­da; a Amarkan­tak, les nat­ges, etc. Però a Guwa­ha­ti hi va cau­re el io­ni, la va­gi­na, pur po­der i con­tra­par­ti­da del lin­gam, el sím­bol fàl·lic d’ori­gen no menys pa­gà iden­ti­fi­cat amb Xi­va.

Per molts in­dis, Ka­makhya és l’únic mo­tiu per acos­tar-se a la ca­pi­tal d’As­sam i del nord-est del pa­ís. Per exem­ple, Gun­jun Set­hi, una ví­dua que aga­fa un avió “ca­da any” des de Del­hi, a dos mil qui­lò­me­tres, per gua­nyar-se la de­es­sa i tor­nar el ma­teix dia. Ter­ce­res per­so­nes m’ex­pli­quen que la se­nyo­ra Set­hi so­mia amb la tor­na­da del seu únic fill, mort en un ac­ci­dent. Fins i tot els ge­ni­tals de Xak­ti, po­de­ro­sos fins al punt de fer re­a­li­tat els desit­jos més di­fí­cils –se­gons els seus de- vots– te­nen els seus lí­mits.

A Ka­makhya el bon pe­le­grí hi hau­ria de pu­jar a peu, a tra­vés dels bos­quets de te­ca. Però la ma­jo­ria op­ten per l’au­to­bús que ser­pen­te­ja un pen­dent en què no n’hi ha prou amb l’alè dels ci­clo­ricks­haws i ni tan sols dels au­to­ricks­haws. I no­més fan a peu l’úl­tim pen­dent, so­bre una cal­ça­da mar­mò­ria flan­que­ja­da per bo­ti­gues de gar­lan­des i de cocos. Al­tres tem­plets flan­que­gen l’as­cen­sió, amb la se­va es­ce­no­gra­fia d’hu­mi­tat i en­cens, rat­pe­nats i lo­tus es­fu­llats. Però, qui per­drà el temps amb Ta­ra qu­an s’es­tà tan a prop de les en­tra­nyes ma­tei­xes de Xak­ti? La se­va con­tem­pla­ció és par­ti­cu­lar­ment benè­fi­ca, di­uen, un cert dia de juny, qu­an el tem­ple es re­o­bre des­prés de tres di­es de clau­su­ra, a cau­sa de “la mens­tru­a­ció de la de­es­sa”, di­es en què fins i tot llau­rar la ter­ra és tabú.

En la cul­tu­ra del nord-est de l’Ín­dia, in­clo­sa Ben­ga­la, hi ha una re­ve­rèn­cia es­pe­ci­al al po­der femení, ja es di­gui Ka­makhya o Ka­li... o Ma­ma­ta Ba­ner­jee –cap de go­vern de Ben­ga­la Oc­ci­den­tal– o Sheikh Ha­si­na –la se­va ho­mò­lo­ga a Ban­gla Desh.

Una ve­ga­da dins i des­cal­ços, el punt cen­tral que­da clar i pocs es des­vi­en fins a l’an­tic es­tany de les ablu­ci­ons. Menys en­ca­ra fins a l’ex­po­si­ció d’es­tà­tu­es, ja que els déus dels mu­seus es­tan morts i poc po­den fer pels vius. La cua avan­ça amb una par­si­mò­nia tàn­tri­ca. En una so­ci­e­tat com l’Ín­dia, l’úni­ca con­ces­sió és que s’hi bar­re­gen ho­mes i do­nes.

Di­uen que a me­su­ra que gua­nya­va po­pu­la­ri­tat, Ka­makhya ana­va per­dent el fa­vor dels ana­co­re­tes tàn­trics. Des de dalt, des de molt lluny, un d’ells, in­qui­e­tant en ta­pall, con­tem­pla l’es­pec­ta­cle de de­vots amo­ï­nats i de ca­bres que es­go­ten els seus úl­tims di­es. El cen­tre, de ve­ga­des, es veu molt mi­llor des d’un con­fí de l’Ín­dia. Sen­se obli­dar que As­sam ja no és exac­ta­ment ai­xò, a me­su­ra que la po­lí­ti­ca ín­dia d’acos­ta­ment al sud-est asi­à­tic –con­cre­ta­da en car­re­te­res i in­ver­si­ons– el con­ver­teix en cru­ï­lla. Xak­ti té po­der.

En la cul­tu­ra del nord-est de l’Ín­dia hi ha una re­ve­rèn­cia es­pe­ci­al al po­der femení Al tem­ple de Ka­makhya, al nord-est de l’Ín­dia, es ve­ne­ra la va­gi­na de la de­ï­tat Xak­ti

BIJU BORO / AFP

Tan­cat per mens­tru­a­ció. Un fes­ti­val ce­le­bra ca­da any al

tem­ple de Ka­makhya el perí­o­de de mens­tru­a­ció de la de­es­sa i el san­tu­a­ri es tan­ca

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.