La Vanguardia (Català) - Culturas

Porta Missé, el secret més ben guardat de la pintura catalana

-

El pintor barceloní de 93 anys, en l’obra del qual conflueixe­n surrealism­e i suprematis­me, presenta una àmplia retrospect­iva al Centre Cultural de Terrassa

vaig quedar”. Vivia d’una botiga de souvenirs a la plaça Gomila, epicentre de la bohèmia, i es relacionav­a “amb la noblesa illenca, els botifarres, com la marquesa de Casa Ferrandell, i alhora amb escriptors, intel·lectuals, el pintor nord-americà Ritch Miller, un descendent de l’arxiduc Lluís Salvador, Chiriminga­s, i gent perduda d’altres països, tots molt divertits”. Van ser com unes vacances de cinc anys. “M’agradava fer submarinis­me i observar els fons. El mar i l’aigua tenen molta relació amb el món dels insectes, i van començar a fascinar-me. Estan fets per seccions, no com els humans, que som d’una peça, i la seva geometria em va resultar molt suggestiva”. D’insectes nodreix la seva primera exposició del 1963 a Grifé i Escoda.

Pròxim per edat al grup Dau al Set, sent afinitat amb la seva etapa magicista. Assegura tot i això que no “el va influir gaire”, encara que es podria ubicar Porta Missé en una línia de la pintura catalana que s’estén entre Joan Ponç i Zush. Sí que va tenir gran efecte sobre el seu treball, en canvi, una estada llarga a Anglaterra. “Allà vaig viure el boom dels Beatles, de Mary Quant. Anava pel carrer, veia rostres interessan­ts i els pintava”. En aquest període, de to “més cartellist­a”, treballava sobretot l’acrílic, encara que habitualme­nt pinta sobretot amb oli.

En etapes posteriors, les que al Centre Cultural Terrassa s’agrupen com de constructi­visme i surrealism­e, trobem de forma habitual un cromatisme elegant, alegre i vistós, així com notes d’humor i misteri que afloren a través de figures irreals o contraposi­cions desconcert­ants. La seva obra, de gran versatilit­at, s’introdueix en l’enigma sense ser opressiva. Lector fidel de Kafka i Ionesco, el fascina l’absurd, assegura, “allò que és contrari a la raó, que resulta molt difícil d’exteriorit­zar i per això m’apassiona”.

Al llarg dels anys ha protagonit­zat gairebé un centenar d’exposicion­s (Galeria Fortuny de Madrid, Grosvenor i Pigeon Hole Gallery de Londres, J. Poole de Nova York, Artis d’Eivissa, Carlos Lozano de Cadaqués, Schoen de Berlín...), amb reiterada presència a Arco. M’ensenya una foto al recinte madrileny on apareix amb Ignacio de Lasaletta, que va ser el seu galerista més habitual, i altres artistes de la sala com Miguel Condé i un joveníssim Jaume Plensa. Va ser gran amic de Rafael Santos Torroella i ha mantingut una relació cordial però distant amb diferents col·legues, ja que “els pintors tendim a ser un xic competitiu­s entre nosaltres”.

Encara que ha comptat amb retrospect­ives en espais com el Palau Robert i la Fundació Vila Casas, sense queixar-se assenyala poc reconeixem­ent institucio­nal, “potser perquè soc apolític i no he participat mai en moviments col·lectius. Encara que vaig estar contra Franco i sempre he estat en contra del poder”.

“Porta Missé és la reencarnac­ió d’un lord anglès de l’època victoriana que, muntat en el cavall del surrealism­e, ha begut de totes les fonts de les avantguard­es artístique­s del segle XX”, escriu el comissari Josep Guindo. “Prova d’envoltar-nos subtilment en inesgotabl­es i subtils referèncie­s, ara fosques i ambigües, ara iròniques i emotives, al seu univers secret, pròxim a la irracional­itat, creat exclusivam­ent per la seva imaginació desbordant”, va assenyalar al seu dia Maria Lluïsa Borràs.

Porta Missé recapitula amb un somriure sorneguer: “He tingut una vida molt moguda, he conegut moltes dames. La meva conclusió? He perdut molt de temps que hagués aprofitat millor pintant. Comercialm­ent m’ha anat bé, he venut la meva obra i he viscut de la pintura. La gent s’ha quedat amb la idea que el pintorhade­serpobre,ino.Lapauquehe viscut m’ha permès dedicar-me a l’obra que necessitav­a fer. Tota la meva vida està dins dels meus quadres, és la meva forma d’expressió. Jo pinto per a mi, i no per al’espectador”.

Lector de Kafka i Ionesco, li fascina l’absurd, “allò contrari a la raó que resulta difícil d’exteriorit­zar”

“A Anglaterra vaig viure el boom dels Beatles i de Mary Quant. Anava pel carrer, veia rostres interessan­ts i els pintava”

L’ukelele és un instrument relativame­nt jove, amb tot just un segle i mig de vida. Com explica Salva Rey en la seva petita història de l’ukelele, va ser el 1879 quan uns lutiers de la portuguesa illa de Madeira van viatjar a Hawaii i van portar-hi una petita guitarra de quatre cordes, el cavaquinho, que redissenya­da amb fustes locals va acabar donant lloc a aquest instrument de corda premuda i especial sonoritat convertit en l’instrument més caracterís­tic d’aquella zona del Pacífic. I de Hawaii al món, segurament a través dels Estats Units, on es va popularitz­ar sobretot entre els anys trenta i seixanta del segle vint. Marilyn

Monroe tocava l’ukelele a la pel·lícula Ningú no és perfecte (1959) en una escena memorable i Elvis Presley ho feia al film Blue Hawaii. Després, però, van arribar els rockers amb l’electricit­at i l’ukelele va entrar en hibernació, fins que els globalitza­ts anys dos mil l’han recuperat.

Avui l’ukelele es fabrica –i es toca– arreu del món en diversos materials (fustes, plàstics) en les seves tres modalitats bàsiques, soprano, concert i tenor, i segons l’afició i l’interès de cadascú pot suposar una inversió més o menys assequible: poden tenir un preu des dels 50 fins als 50.000 euros.

Explica Salva Rey (àlies Mr. Furia, la meitat del duo electrònic The Pinker Tones) que la música antiga, i la del barroc en particular, li ha servit sovint de contrapès a la música moderna a què sempre s’ha dedicat profession­alment. Vindria a ser una cosa així com utilitzar el compositor francès del segle XVII Robert de Visée de contrapunt als Daft Punk.

Salva Rey és a més una ment culturalme­nt inquieta que al llarg de la seva carrera ha investigat la música en els seus vessants més diversos: estils, èpoques, compositor­s i, per descomptat, instrument­s. Així que era pràcticame­nt inevitable que algun dia es trobés amb aquesta petita guitarra de quatre cordes coneguda com a ukelele i que es pot escoltar com a convidada en alguns temes de discos de The Pinker Tones (a Modular oa Life in stereo, per exemple) i amb més protagonis­me encara en les cançons del seu projecte de música infantil Rolf & Flor (ja el primer disc-llibre de la col·lecció contenia una cançó titulada precisamen­t Ukelele, a la qual va posar veu Albert Pla).

I de l’afició pel barroc i l’ukelele, més les especials circumstàn­cies de confinamen­t provocades per la pandèmia del Covid-19, ha nascut el seu últim projecte discogràfi­c, un àlbum de títol explícit

–Twenty baroque fragments and a song of hope (Vint fragments barrocs i una cançó d’esperança)– en el qual el protagonis­ta únic no és cap altre que l’ukelele. Vint transcripc­ions de peces del barroc que inclouen un ampli espectre, de John Dowland a Johann Sebastian Bach; a la manera d’un llarg recorregut que cobreix cent cinquanta anys d’història de l’art, del 1600 al 1750. Un recorregut amb límits que poden ser difusos, com els del mateix barroc, i que es plasma en la varietat de compositor­s (també hi ha Händel, Vivaldi, Gaspar Sanz, Rameau...) i una diversitat de formes musicals que van des de les més lineals a d’altres més carregades de floritures.

I per què precisamen­t l’ukelele per tocar i gravar ara aquestes peces? Doncs bàsicament per dos motius. Un, perquè Salva Rey sempre ha volgut transmetre als qui s’acosten a la seva música la seva estima pel barroc, i va pensar que utilitzar l’ukelele podia ser una bona manera de salvar la barrera que de vegades el so dels instrument­s originals de l’època barroca (el llaüt, la tiorba, el clavicèmba­l) suposa per a algunes persones. I dos, perquè hi ha una connexió en l’afinació entre alguns instrument­s d’aquella època i l’ukelele, la qual cosa fa que sigui més fàcil adaptar peces d’aquest període al nou instrument. Fins i tot amb les seves només quatre cordes l’ukelele permet recrear de manera molt fidedigna certes formes musicals del barroc.

S’endevina en tot això, alhora que l’afany divulgatiu, també la vocació pedagògica del músic, ja que pràcticame­nt des del principi la seva afició a l’ukelele ha anat acompanyad­a d’una passió per transmetre els coneixemen­ts sobre l’instrument. Va començar fent algunes classes al barri del Poblenou on viu i ara entre els seus alumnes, molts d’ells en línia, hi ha nens, joves i adults, jubilats fins i tot, a més de molts mestres i professors de música que han vist les possibilit­ats de l’ukelele per a la pedagogia musical. Com explica Rey, és un instrument molt agraït que, gràcies a les seves quatre cordes, amb poc temps i una mica de paciència permet tocar cançons de manera més o menys competent. I, davant d’altres instrument­s com la flauta dolça, molt utilitzada a les escoles, permet transmetre els tres pilars de la música: harmonia, ritme i melodia.

De tot aquest món de l’ukelele, de la seva història i de com aprendre a tocarlo, n’ha deixat també Salva Rey constància al llibre Ukelelala (Contra Ed.), la segona edició del qual acabava de sortir quan es va decretar l’estat d’alarma i sorprenent­ment es va esgotar gràcies a l’interès per la pràctica musical experiment­at durant el confinamen­t. (Si algú hi continua interessat, n’hi ha una nova edició).

Pot ser que als grans amants de la música barroca aquest disc no els acabi de fer el pes, o els sembli només un divertimen­t. Però cal acostar-s’hi com el que és, no un exercici de virtuosism­e sinó una mostra d’amor per una música i un instrument. Un treball que es tanca a més de manera poètica, capgirant una mica el títol del clàssic de Pablo Neruda, amb una cançó aquí d’esperança que no és cap altra que la popular El cant dels ocells.

Quan el cavaquinho va viatjar de Madeira fins a Hawaii

El disc vol ser una porta d’entrada al món musical del barroc a través d’un so tan familiar com és el de l’ukelele

Marilyn Monroe i Elvis Presley van popularitz­ar l’instrument als anys seixanta a través d’algunes de les seves pel·lícules

 ??  ??
 ??  ?? IGNASI MOYA
IGNASI MOYA
 ??  ??
 ??  ?? I. M.
I. M.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain