L’endemà

Hi haurà un endemà de la pandèmia. Ens despertarem i la Covid-19 serà història. És d’esperar que aquest dia dispari un període d’eufòria econòmica, una renovada belle époque. La recuperació dependrà del deteriorament que el virus hagi causat als diferents sectors. Però la il·lusió, la necessitat i l’esperit emprenedor seran els motors d’una era de creixement. Veurem, no obstant això, quins són els paràmetres del nou món. Klaus Schwab ens parla de la urgència d’un “gran reset” d’un sistema econòmic i social desequilibrat. Un sistema que, malgrat la nostra percepció, no ha anat tan malament. El Nadal passat, The New York Times declarava el 2019 “el millor any de la història”. L’any en què 325.000 persones van tenir accés a electricitat, 200.000 a aigua corrent i 650.000 a internet per primera vegada. La mortalitat infantil va caure un 4%. La població en extrema pobresa (que el 1980 era d’un 42%), va ser menys d’un 10%. Cada dia de la passada dècada, 170.000 persones eren extretes de la misèria (de menys de dos dòlars per dia). Segons Yuval Harari, abans de la pandèmia més gent moria per obesitat que per desnutrició, més per suïcidis que per guerres i més per envelliment que per malalties infeccioses.

Per primera vegada en la història, disposarem de tecnologia per resoldre gairebé qualsevol necessitat material de l’ésser humà: informació infinita, coneixement accessible, dades, energia a cost decreixent i processos eficients de producció d’aliments. Però la revolució tecnològica actua de manera asimètrica. Es crea riquesa com mai abans, però no es distribueix com seria desitjable. En lloc d’abundància, el sistema estén la desigualtat. Una vintena de persones acumulen tanta riquesa com mitja humanitat. Correm el risc d’una recuperació en K (amb grans guanyadors i grans perdedors). Als EUA, els obrers empobrits voten Trump. El globalisme (un concepte defensat pels demòcrates americans, però dirigit per equacions neoclàssiques de mercat que dictaminaven la deslocalització en massa a Àsia) es va carregar bona part de la indústria americana i va convertir un elitista milmilionari, Donald Trump, en ídol dels antics treballadors industrials. Segons Steve Bannon, exestrateg en

Una nova era El món post-Covid-19 serà

un món de gegants, amb una intensa competència estratègica entre la Xina i els EUA

cap de Trump, han fet del Partit Republicà “un nou partit obrer”. Les velles claus polítiques es retorcen sota el prisma del nou tecnocapitalisme.

El quadre global resultant dependrà del balanç final de les eleccions dels Estats Units. Trump té a favor seu la seva histriònica barra i un discurs proteccionista que agrada en temps de desesperança. Però, a més, malgrat la desastrosa gestió de la pandèmia, pot acreditar bons resultats econòmics. Durant el seu mandat, l’S&P 500 (l’índex borsari de les 500 empreses americanes més importants) ha incrementat un 50% el seu valor. L’economia nord-americana creixia a un 2-3% abans de la pandèmia, malgrat els tipus d’interès alts. El trumpisme ha estat probusiness, desregulador i generador de baixades d’impostos massives (especialment a les empreses i als més rics). L’atur, que havia arribat a un 10% el 2008, va baixar a un mínim d’un 3% just abans de la pandèmia (una altra cosa és quin tipus de llocs de treball es creaven: als EUA hi havia 40 milions de pobres abans de la Covid-19, vuit dels quals eren working poors, treballadors amb salaris mísers). I, malgrat la bel·ligerància verbal i comercial amb la Xina, Trump no s’ha vist embolicat en iniciatives bèl·liques majors i ha aconseguit alguns avenços diplomàtics a l’Orient Mitjà. Potser els votants de Trump despertaran del somni quan s’adonin que els seus llocs de treball no els hi ha pres un treballador vietnamita o mexicà, sinó un algoritme californià.

A l’altre extrem del món, la gran beneficiada del nou ordre ha estat Àsia. Set economies asiàtiques han crescut a més d’un 3,5% anual ininterromput durant 50 anys. Només la Xina ha tret més gent de la pobresa que totes les democràcies occidentals des de la Segona Guerra Mundial. El món post-Covid-19 serà Parc Juràssic. Un món de gegants, amb una intensa competència estratègica entre la Xina i els EUA. La digitalització accelerada i la política d’estímuls de la Reserva Federal han portat a màxims les borses, especialment les empreses tecnològiques. El valor de Gafam (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) ja equival a la meitat del PIB dels Estats Units. Hi ha ecos de la bombolla puntcom i temor d’un gran big bang financer que prolongui la recessió, malgrat que els nous líders són infinitament més sòlids que les vacil·lants startups del 2000. Tan sòlids i grans que els demòcrates de Joe Biden els acusen de pràctiques monopolístiques il·legals i advoquen per partir aquestes empreses en dos. És clar que, en aquest cas, no es tracta de repartir-se refineries i fàbriques, com quan l’Standard Oil va ser obligada a dividirse. Com coi es parteix en dos un algoritme?

Com a ariets de la nova guerra freda s’alcen les xarxes socials: davant un Facebook acusat de pro-Trump, un TikTok d’influència xinesa. Sospites de dades de milions d’americans gestionades amb propòsits polítics que podrien alterar o deslegitimar perillosament els resultats de les eleccions. Davant Gafam, la gran plataforma d’intel·ligència artificial que és el sistema d’innovació xinès. Una cosa sembla certa: al món de l’endemà, la democràcia cedeix davant la demagògia i la desinformació. Una generació de líders grotescos emergeix entre les esquerdes de la pobresa. Quan la misèria truca a la porta de les antigues classes mitjanes, el populisme i les fake news entren per la finestra.

Mentrestant, Europa es conjura per a l’endemà amb consignes decidides per la indústria 4.0 i la competitivitat tecnològica. Tot Europa? No. En una remota península occidental d’un planeta amb el centre de gravetat econòmic i tecnològic que ja és entre Xangai i Seül, el president Pedro Sánchez presentava el seu Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. 140.000 milions que corren el risc de gestionar-se amb criteris més polítics que estratègics, amb una fragmentació excessiva i sense experiència ni capacitat efectiva per excés de lentitud i burocratització administrativa. Últim bitllet al futur, amb ecos del pla E de Zapatero. Si destinéssim només una desena part de l’energia emocional que destinem a arreglar comptes del passat a preparar aquest futur les coses serien molt diferents.