La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El Rei el veies a la Vila: era un més”
Ala plaça dels Voluntaris, María del Carmen s’enfunda el xandall que portava fa 25 anys, quan va ser voluntària a Barcelona’92. I afirma: “Van ser els millors Jocs. Estic orgullosa d’haver-hi participat”.
Aquesta dona és un torrent, que embasta un record darrere un altre. Era a la Vila Olímpica, rebent les delegacions esportives per fer-los les seves credencials. “Vaig acreditar l’equip de Guam, que anaven tots amb les seves gorretes. Jo no sabia on era Guam”.
Llavors tot era molt diferent i el coneixement dels estrangers per part dels barcelonins molt diferent. “No hi estàvem acostumats com ara. Ens pensàvem que tots els xinesos eren baixets. No havíem vist xinesos. I la primera xinesa que va entrar era una noia que competia en halterofília i que feia més de dos metres”.
El dia en què Barcelona va ser nominada com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, el 17 d’octubre del 1986, era amb els seus pares a la parada que tenien
Aquell estiu els seus amics se’n van anar a l’Índia, però ella es va quedar per ser voluntària. “No sé si hi aniré, però no me’n penedeixo”
al mercat de la Sagrada Família. Tothom estava pendent de la ràdio i llavors van dir allò d’À la ville de Barcelona. La gent va començar a tocar les cassoles... Immediatament em vaig apuntar com a voluntària encara que no creia que al final m’agafessin”.
Però ho van fer. Va rebre una carta i va anar a fer els cursets. Llavors treballava a la Seguretat Social i els seus amics se’n van anar de vacances a l’Índia. Ella no: es va quedar per participar. “No sé si aniré a l’Índia, però no me’n penedeixo”.
La van destinar a la zona de credencials, a la Vila Olímpica. Tot era nou, fins i tot la tecnologia. “Hi va haver un abans i un després. Fèiem les fotos per ordinador i la gent se’n sorprenia. Vaig fer la credencial a un cap de la Casa Reial i la Reina va venir i em va dir: Com ha quedat la foto?”
Recorda que al llavors Príncep i avui Rei li cridava l’atenció el fons de pantalles, que era una ona. Després el veia per la Vila, comprant diaris. “Era un més. Un esportista que competia”.
Hi havia tantes coses que eren típiques de l’època! Per exemple els pins. Ara ja no s’utilitzen. I novetats. Va ser la primera vegada que va veure gelats Magnum i caramels M&M’s. “Anaves amb el vestit de voluntari i tota la gent et saludava: els atletes i la gent. Tothom s’ho va passar molt bé. Tothom volia fer-se fotos i ningú no deia que no”.
I va arribar el final, l’últim dia. “La Vila era tan buida... Feia pena!”. Però llavors es va apuntar als Paralímpics.
En 25 anys han passat moltes coses. Algunes de les persones amb qui va compartir voluntariat han mort. D’altres se n’han anat a viure fora. Es manté en contacte amb molts d’ells. “Els Jocs em van canviar la vida. Hi vaig conèixer molta gent. Continuo en el voluntariat”. I el xandall continua com aquell estiu del 1992.