“Em volien regalar una nina, i jo vaig preferir el micròfon”

Tinc 44 anys. Vaig néixer a Solarolo, a prop de Ravenna (Emilia-Romanya). Soc cantant.Visc en parella amb el músic Paolo Carta, i tenim una filla, la Paola (6). Política? M’ho quedo per a mi, el que penso. Crec en Déu, i no del tot en l’Església. L’èxit és sentir-te feliç de ser qui ets

Bonics mosaics a Ravenna... Oh, sí, meravellosos mosaics bizantins! Gràcies, els adoro! Em vaig graduar en restauració de ceràmica i mosaics...

I això per què? M’agradava el disseny d’interiors, l’arquitectura, m’hi volia dedicar, i encara ara em continua agradant! Mira aquesta aplicació del mòbil...

De què es tracta? Dissenyes l’interiorisme d’una sala, sota certes condicions, i et puntuen de 0 a 5...

I com se’n surt? Mira: 4,66, 4,78... I vaig passant a reptes més exigents...

Per què no va seguir la seva vocació?

Potser per una mirada del meu pare.

Expliqui’m això. Cada vespre ell se n’anava a treballar a un piano bar, tocava i cantava fins a la matinada. Jo a casa em tancava en un quartet amb la seva col·lecció de discos...

Quina mena de discos? De tots els estils i èpoques, jazz, pop, clàssics americans... I cantava. Em sabia totes les cançons! I després les hi cantava.

L’hi demanava el seu pare? No, no em va demanar mai res. La meva favorita era Sara Vaughan, vaig admirar aquella veu imperfecta... I va arribar el dia en què vam celebrar que jo feia vuit anys... I aleshores va passar.

Què va passar? La meva mare, el meu pare, la meva germana i jo vam anar a sopar al Napoleone, una pizzeria on actuava el meu pare. L’amo era amic i servia disfressat de Napoleó Bonaparte...

Un lloc interessant. M’agradava que aquell home no tingués vergonya. A les postres, em van cantar l’Aniversari feliç. I el meu pare va dir: “Quin regal t’agradaria?” Tenien una nina a punt...

I jo vaig dir: “El micròfon”. I el meu pare em va mirar amb la mirada amb què jo vaig mirar la meva filla quan va néixer: llàgrimes als ulls i felicitat completa.

I va cantar? Vaig cantar, davant de tots els presents en aquell local, la cançó de la sèrie de dibuixos Marco, dels Apenins als Andes.

Allà va néixer la cantant Laura Pausini?

Vaig començar a cantar un dia a la setmana amb el meu pare, una horeta... i en vaig voler més i més.

I fins aquí! El meu pare em va ensenyar per a què serveix una cançó: per expressar el que sents per dins. I vaig començar a compondre’n. La primera va ser per al meu primer amor, en

Marco: Deixa’m dormir.

Com va anar amb el seu nòvio Marco? Em va trair. Ho vaig passar malament. Ho vaig cantar en altres cançons, com la celebrada La soledad. I després, quan vaig guanyar el Festival de Sanremo, en Marco va pretendre tornar amb mi... Ha!

El va rebutjar.

Esclar!

Ha explicat que a l’arribar a casa un dia, la seva parella era amb una altra dona... És veritat. I això m’ha passat amb més d’una parella... No soc l’única, esclar...

“Lo siento mucho, la vida es así, no la he inventado yo”, cantava Sandro Giacobe.

Quina merda de justificació!

“No lo volveré a hacer más”, cantava el seu compatriota. Si això ho fa una dona, és una puta!, però si ho fa un home... “la naturalesa és així”.

No s’enfadi... Sí, sí que m’enfado: hi ha coses davant les quals està bé enfadar-se! Les dic en cançons.

Com va amb la seva parella actual? Encantada d’aquests tretze anys i mig, dia a dia, i ara amb la Paola... i no ens cal casarnos. Ella ens ho demana! Ara per ara, no.

Ja veig que abans es casarà la Paola...

M’encanta! O alhora ella i nosaltres!

Quantes cançons ha compost? Unes 250 cançons. El disc que ara publico porta catorze cançons noves.

On troba inspiració per compondre? A la pell, l’instint, i en les ganes de fer proves i experiments...

Quina cançó d’un altre artista li ha arribat més endins en tota la seva vida? Una d’Alejandro Sanz: Cuando nadie me ve. M’arriba: som com som per agradar als altres... o per agradar-nos a nosaltres?

Respongui’s. Responc amb el disc que ara publico: Hazte

sentir, perquè sovint els tímids volem agradar als altres, i això... és un error! Et proposo de buscar en tu, no en la mirada aprovatòria dels altres, no en el que els altres et reclamin.

Quin és el seu punt feble? El sentit de culpa. Si no treballo, em sento culpable. I si treballo i no estic amb la Paola, em sento culpable.

Quin equilibri més difícil.

Estic lluitant per assolir-lo. Ho aconseguiré!

La Paola serà cantant? La meva filla podria portar-te de viatge, a la seva edat ja s’ho sap tot. Farà el que vulgui, i jo vull que tingui una existència normal.

Això és l’èxit?

Èxit és sentir-te feliç de ser qui ets.

JULIAN HARGREAVES