El futbol és un bumerang
Tot torna. En el futbol no es pot treure gaire pit. Sergio Ramos, el bon central del Madrid, va passar de mostrar el seu nom escrit a la samarreta a desesperar-se després de marcar un gol a la pròpia porteria. L’afició del Sevilla, que l’havia esbroncat quan l’equip andalús va encaixar un gol seu a la Copa, va acabar aclamant-lo quan va introduir la pilota a la seva pròpia meta. En tot just tres dies es va passar del gest prepotent del jugador de Camas a un sector de l’afició sevillista a la imatge d’un Ramos compungit. El futbol és un bumerang que retorna el que es llança augmentat.
Cristiano Ronaldo, una setmana abans, declarava haver merescut el premi The Best com a millor jugador del món en una gala d’absents a Suïssa. Diumenge al Sánchez Pizjuán amb prou feines va tenir pes en un Madrid que va perdre per primera vegada aquesta temporada. Aquella mateixa setmana s’havia parlat de l’edat d’or del Madrid de Florentino. El futbol, al final, sempre penalitza l’arrogància i premia la humilitat. Aquesta és la fórmula en la qual es mouen més bé els protagonistes que busquen l’èxit en aquest esport.
Zidane va alinear un equip sòlid davant el Sevilla, amb tres centrals darrere i dues puntes davant. Els blancs van saber frenar el Sevilla, i els andalusos, els madridistes. Però Ronaldo no va decidir, encara que sigui el màxim golejador de l’equip amb 12 gols, quatre d’ells de penal. El segon anotador a la Lliga del Madrid és Morata, empatat a cinc gols amb Benzema i Bale. La producció golejadora dels màxims realitzadors del Barça és molt més alta: Messi i Suárez han fet 14 gols cadascun.
Ramos i Cristiano ja saben que en aquest joc sempre ha estat més profitosa la humilitat que l’arrogància
Guardiola i Mourinho van ser rebuts a Manchester com els dos tècnics més potents d’una Premier en què havia guanyat el Leicester de Claudio Ranieri. Feia la sensació que reproduirien el duel apassionant que van tenir a la Lliga, en la qual Pep va golejar el portuguès. Passat l’equador de la competició, són cinquens i sisens en la classificació. Antonio Conte, el tècnic italià del Chelsea, Pochettino i Klopp són els entrenadors més potents del moment. Les expectatives es van menjar la realitat, encara que quedi molta lliga a Anglaterra.
Però Pep haurà de donar-hi algunes voltes, a aquesta alineació amb Zabaleta i Yaya Touré de doble pivot. I Mourinho també haurà d’esforçarse una mica més a treure més rendiment de Pogba, el fitxatge estel·lar del United. Tots dos són els que més diners han gastat en reforços. Però el campió de la Premier encara sense destronar és el Leicester, que va ser un exemple d’austeritat i coratge.
De vegades passa.