Generals sense exèrcit
Recordo el general Al-Gutrani, fa sis anys, al desert libi, intentant formar una línia de defensa. Al seu voltant hi havia molts rebels, centenars, joves entusiastes sense cap disciplina ni formació militar disposats a lluitar contra l’exèrcit de Gaddafi. Molts no portaven ni armes, ensenyaven l’Alcorà i deien que no necessitaven res més. El general es lamentava –“no puc donar ordres, només consells”– i abaixava el cap, resignat que aquella guerra la decidís Déu.
Un temps després vaig conèixer un altre general. Aquest era palestí i no puc donar el seu nom. Havia passat l’adolescència en una presó israeliana. Era un revolucionari, un idealista que, una vegada recuperada la llibertat, va quedar atrapat en un dilema. Sabia que la victòria era impossible, però també sabia que el conflicte podia fer-lo ric si col·laborava amb Israel i desviava a la seva butxaca una petita part dels generosos ajuts de la comunitat internacional. I així, abraçat al pragmatisme dels seus propis interessos, va ocupar càrrecs rellevants al costat de Iassir Arafat.
Aquests generals sense exèrcits mouen el món o, més ben dit, el món es mou a través d’ells.
Quin bon governant occidental no necessita de tant en tant una petita guerra justa, un exèrcit d’esparracats, un general sense escrúpols, un dictador sanguinari, un líder sense ideologia a la poltrona d’una república bananera?
Fa temps que les guerres no es valoren per la genialitat de l’estrateg o l’idealisme dels combatents, sinó per l’efectivitat de les armes, l’abast de la destrucció i els rèdits polítics que obtenen les cancelleries que mouen els fils del conflicte. Potser sempre ha estat així i la política només tindrà sentit plantejada des de la baralla constant.
El món simplificat de Donald Trump, per exemple, funciona amb aquesta lògica. Va aplaudir els governants xinesos que van esclafar la revolta democràtica de Tiananmen, va criticar Gorbatxov perquè no era fort, va celebrar Saddam i Gaddafi perquè mataven terroristes i avui admira Putin molt més que Merkel.
Trump lidera la nació que domina el món i no creu en el sistema global de cooperació que, malgrat les seves imperfeccions, fa 70 anys que impulsa una prosperitat que cada dia arriba a més persones. Creu que el món se n’aprofita i se’n riu, dels EUA. Així ho va dir en una carta anunci que va publicar el 1987 a The New York Times. Ja llavors pensava que invertir en l’economia, la democràcia i la seguretat d’altres països, inclosos els europeus, era llençar els diners. Per ell no hi hauria hagut pla Marshall. “Els nostres aliats guanyen milers de milions enganyant-nos”, va dir.
El president dels EUA no creu en el poder tou que aconsegueix aliats sense necessitat de sotmetre’ls. No creu en el multilateralisme, en la utilitat dels tractats internacionals. Diu que no serveixen per a res. Els països dolents sempre els vulneren i els països bons no els necessiten. Només creu en el poder dur i ja ha parlat d’augmentar la despesa militar i renovar l’arsenal nuclear. Ara li aniria bé una guerra, trobar un general sense exèrcit, un boig bel·licista en algun lloc que quedi bé per televisió. Però on, qui, com i amb quines garanties?
Algú creu que l’exèrcit dels Estats Units a les ordres de Donald Trump pot aconseguir res per si mateix? I no només perquè el comandant en cap sigui un perill sinó perquè els generals que l’envolten són els responsables del lamentable paper de les seves forces armades en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Ho recordava fa uns dies una lectora del diari The New York Times en una carta al director. “Tenim un govern civil caòtic envoltat de generals que no han acabat mai una guerra amb èxit”, deia.
Trump és el caos. Considera que l’OTAN és obsoleta, però envia el seu vicepresident a la conferència de seguretat a Munic per dir al contrari. Ningú no sap el que pensa de debò, el que farà o deixarà de fer.
Els Estats Units no tenen política exterior. On és el secretari d’Estat? On para Rex Tillerson? A Mèxic DF, fent el mateix que Pence fa uns dies a Munic, dir al contrari del que diu el seu cap. Mentre Trump anuncia una operació militar a la frontera mexicana contra la immigració, Tillerson i John Kelly, un altre general que a més és secretari de Seguretat Interior, asseguren que no serà així.
Trump mira la televisió, un reportatge de la cadena Fox sobre Suècia, i aquesta és la seva principal font d’informació per després afirmar en públic que els immigrants estan allà cremant-ho tot.
El dia que vaig conèixer Ahmed al-Gutrani, el més idealista dels generals sense exèrcit, els avions de l’OTAN no van anar en defensa d’Ajdabiya. L’artilleria de Gaddafi feia la seva feina i el general mirava al cel. Els caces no van aparèixer i va donar l’ordre d’abandonar la ciutat. Ningú no va obeir. “Retiri’s vostè si vol”, li va dir un xaval que portava un fusell sense bales. “Els americans no ens fallaran”.
L’OTAN va salvar vides a Líbia, però no va resoldre el problema, sinó que el va fer més gran i avui el país és un Estat fallit. Obama estava a la Casa Blanca, Clinton al Departament d’Estat i tot va anar malament. Imagineuvos el que pot passar quan Trump esculli la seva guerra per refermar el domini polític, econòmic i militar dels EUA en un món cada vegada més hostil i envalentit.
L’última vegada que vaig veure Al-Gutrani s’havia pujat el coll de l’abric que portava sobre les espatlles. Queia el sol i en aquell desert de matolls i adrenalina començava a fer fred. Perduda l’opció d’una retirada ordenada, va aixecar el puny i va cridar “mort o victòria”. Ningú no li va fer cas i la guerra va seguir el seu curs.
Trump només creu en el poder dur i ja ha parlat de fer pujar la despesa militar i renovar l’arsenal nuclear