Terra cremada
Víctima del cor, Pilar Hidalgo va deixar el triatló el 2009; avui porta un desfibril·lador
El setembre del 2009, Pilar Hidalgo va agafar paper i bolígraf i va escriure tot el que recordava:
“Quan em van trobar, vaig treure forces per poder parlar i demanar ajuda, perquè truquessin a una ambulància (...) No sabia quant de temps hauria pogut aguantar (...) El meu cor bategava a 280 pulsacions per minut. Notava que em sortia del pit i que una distracció meva o un error de concentració farien que es frenés per sempre (...) Els infermers insistien que no tanqués els ulls, em parlaven per assegurar-se que estava conscient. Aquell 6 de setembre vaig tornar a néixer”.
Dies més tard va deixar llegir la carta als seus metges. El doctor Ricard Serra Grima, entre ells. Tots van assentir. Així es troba la víctima d’un infart. Allà es va acabar la seva trajectòria esportiva. Pilar Hidalgo era una triatleta prometedora. Sumava sis podis de la Copa del Món. Un bronze europeu. Havia estat 13a en els Jocs d’Atenes, el 2004. –Una carrera incompleta, la meva –diu. –A mi no m’ho sembla: 13a en uns Jocs Olímpics. Qui ho aconseguís...
–Jo somiava amb una medalla olímpica. Encara no tenia ni vuit anys i ja em passava les tardes davant de la televisió, seguint el Tour d’Indurain i el Roland Garros d’Arantxa. Aspirava a ser com ells. –No havia notat mai res estrany? –La veritat és que sí. Ja feia un temps que sentia coses estranyes al cor. Havia patit dos cateterismes. A dalt de Font-Romeu m’havia emportat algun ensurt. S’activaven focus i patia arrítmies. –No en feia cas? –La meva primera experiència havia estat el 2005, en una cursa a Austràlia. Una prova de la Copa del Món. Anava segona. Vaig notar que se’m disparava el cor i vaig haver de parar. Em vaig recuperar i vaig seguir. Vaig acabar cinquena, molt espantada, i vaig arribar plorant a l’hotel. –I...? –Vaig continuar fent burrades. Veia oscil·lacions extremes al pulsòmetre. Passava de 215 batecs a 160. Em preguntava: ‘Soc jo, o és que l’estri va malament?’. Deixava el pulsòmetre a una companya, i a ella els números li sortien coherents. Una persona amb cap hauria parat. Jo vaig fer el contrari.
Tot va acabar aquell 6 de setembre del 2009.
–Era molt burra. Em sortien uns entrenaments molt bons. –Com de bons? –Molt bons. Pilar Hidalgo estava disputant un triatló a la Cerdanya. Havia sortit de l’aigua la primera. Anava davant de totes les dones i de tots els homes. Va pujar a la bicicleta i va iniciar el descens des de l’estany de Puigcerdà. Als 200 metres se li va disparar el cor. No tenia sentit: ni tan sols estava pedalant.
–Vaig baixar de la bicicleta: vaig comprendre que alguna cosa no anava bé. Vaig començar a treure’m el banyador, m’oprimia el pit. No podia parlar. Només podia agafar aire i respirar. Vaig notar que me n’anava. Va arribar l’ambulància. Es van pensar que tenia un atac d’ansietat: van intentar posar-me una bossa de plàstic al cap. –I això...? –Crec que forma part del protocol davant l’ansietat. No ho entenia. Me la vaig treure de cop, perquè no podia parlar. No podia dir-los res. No podia dir-los: ‘No em mateu!’. Vaig optar per fer-me l’adormida. Vaig voler tancar els ulls perquè em deixessin en pau. No m’ho van permetre. No volien que perdés la consciència.
A la llitera, a les urgències de l’hospital de Puigcerdà, es recorda a si mateixa observant un rellotge blanc d’agulles negres. Mirant la minutera, feia càlculs. Es deia: “Fa 45 minuts que estic a 280 pulsacions. Amb tot el cos rígid, les cames congelades, la mandíbula molt adolorida, la boca seca, secrecions al coll...”. Es preguntava quant aguantaria. Li deia al metge: –No em vull morir. El doctor la va punxar. I Pilar Hidalgo es va adormir.
–Llavors jo només pensava a acomiadar-me dels meus pares. Al meu nòvio, en Sébastien, li havien dit que no viuria.
Quan em vaig despertar, la taquicàrdia havia desaparegut.
–Vaig aguantar perquè estava molt en forma. El cor em va aparèixer superdilatat, els cardiòlegs es van reunir per estudiar-lo.
Li van dir que patia una displàsia ventricular arritmogènica, una malaltia molt greu (en una exploració recent van canviar el diagnòstic: van dir que havia donat positiu per filamina C, un gen gairebé desconegut que provoca arrítmies). Li van col·locar un desfibril·lador.
–Si no hagués deixat l’alta hauria emmalaltit?
–No ho sé. Alguna cosa em diu que no. És com quan tens una predisposició al càncer de pulmó i continues fumant.
Ara, Pilar Hidalgo fa llargs passejos pels boscos de Sant Pere de Ribes, on viu al costat d’en Sébastien i l’Adriana, la seva filla de dos anys. Dirigeix Pieich, companyia que personalitza roba de ciclisme i natació. I distribueix roba de triatló per a Mako-Sport. –Es penedeix del triatló? –De vegades sí. Visc espantadíssima. –El desfibril·lador és una assegurança... –No em consola. Preferiria no portar-lo. No li sé veure les virtuts.