“Vull els meus diners”
De Gaulle va vetar dues vegades l’ingrés de la Gran Bretanya: va vaticinar que no tenien conviccions europeistes
Els britànics havien guanyat la guerra, els francesos també però menys i els alemanys estaven obligats a esborrar el seu passat. Winston Churchill ja no era primer ministre però retenia el seu prestigi aquell 19 de setembre del 1946 quan a la Universitat de Zuric va dir: “Hem de construir una mena d’Estats Units d’Europa. En aquesta tasca urgent, França i Alemanya han d’agafar el lideratge plegades”. I Gran Bretanya, sir? Al costat dels EUA i la Commonwealth: “Amics i padrins de la nova Europa”, en paraules del líder conservador britànic.
Londres mirava Europa de reüll i amb una mica de menyspreu en la postguerra. Vet aquí un poble que no va ser ocupat mai –una excepció a Europa–, amb un imperi i unes xarxes comercials sense comparació –Adam Smith va descriure el canal de la Mànega com la porta del món”– i una insularitat interioritzada de què presumien tots els primers ministres. La política exterior britànica? “Un esplèndid aïllament”, va resumir Lord Salisbury al segle XIX.
Des de la distància, Londres va observar la firma del tractat de Roma del 1957, amb escepticisme sobre els beneficis econòmics de la integració de sis estats. Ells ja tenien, a més, el seu “mercat comú”: la Commonwealth, formada per les antigues colònies, sota el nexe de la reina.
L’Europa dels Sis, sorgida a Roma el 1957, comença a caminar i es beneficia del “miracle alemany” i del creixement econòmic sostingut de França, fet que transmet una imatge atractiva de la CEE (Comunitat Econòmica Europea). El premier laborista Harold McMillan comença a dubtar del futur de la Commonwealth i posa els seus ulls en l’ingrés. La sol·licitud britànica és tallada de soca-rel pel president francès Charles De Gaulle que, el 1963, al cim del seu prestigi –és l’artífex de la V República– llança el seu primer veto a Londres en una de les seves cèlebres conferències de premsa: els britànics són el cavall de Troia dels interessos dels Estats Units, mantenen acords comercials amb les seves antigues colònies incompatibles amb la CEE i posarien en risc la Política Agrícola Comuna (PAC), feta a la mesura dels interessos de França.
La imatge de l’Europa dels Sis és sexi als seixanta i es converteix en objecte –irreversible– de les lluites polítiques britàniques. Ja no es tracta d’un afer de política exterior sinó domèstic.
“El Regne Unit ha contemplat Europa des d’un punt de vista transaccional. Per tant, els britànics no s’han implicat mai afectivament en la UE”, assenyala Tim Oliver, de la London School of Economics, a l’Afp.
De Gaulle recorre a un segon veto el novembre del 1967, aprofitant la devaluació de la lliure esterlina: al·lega que la seva economia és incompatible. Aquesta vegada, els socis de França protesten però De Gaulle amenaça d’abandonar la UE. Seran els francesos que l’abandonaran a ell el 1968, una llum verda per a l’acceleració de les negociacions amb els britànics (amb Irlanda, Dinamarca i Noruega).
El 1970, Londres i París tenen un tàndem perfecte per accelerar l’ingrés britànic: el conservador Edward Heath i el gaullista liberal Georges Pompidou.
La causa europea enfronta a començaments dels setanta conservadors i laboristes a Westminster. El matí de l’ingrés del Regne Unit a la UE, el rotatiu laborista The Guardian titula a tota pàgina: “Som dins, però sense focs d’artifici”. No hi ha festes als carrers perquè els treballadors temen que la pertinença a Europa sigui un ariet per retallar els seus drets i el poder dels sindicats. No va ser Europa, va ser la primera ministra Margaret Thatcher, tèbia defensora de la permanència. Amb una mà desmantellava el sindicalisme i amb l’altra creava doctrina: “Vull que ens tornin els diners” (1984). Brussel·les els asfixiava...
“AMICS I PADRINS” Churchill proposa el 1946 la idea d’una Europa unida, amb Londres de tutor FRANÇA EN DESCONFIA De Gaulle va fer del no als britànics un afer personal: restarien més que no pas sumarien