Joan Éluard, Paul Miró
La Fundació Miró desplega el llibre de l’artista català i el poeta francès ‘A toute épreuve’
La Fundació Miró continua en la seva línia de fer exposicions que aporten una mirada nova a les obres d’art per fer-les, així, més vives i més comprensibles. Al visitant d’Éluard, Cramer, Miró. ‘À toute épreuve’, més que un llibre, se’l convida a introduir-se al taller de Miró i seguir pas a pas com va crear durant onze anys un dels llibres d’artista més bonics. Christopher Green, membre del Grup de Recerca Internacional, és el comissari de la mostra.
El 1947 l’editor suís Gérald Cramer i el poeta Paul Éluard van proposar a Joan Miró fer un llibre d’artista a partir de la plaquette À toute épreuve, publicada el 1930, quan el poeta francès –ja coneixia Nush– encara confiava a mantenir el seu matrimoni, absolutament obert, amb Gala (no es van divorciar fins al 1932).
Miró va acceptar i va començar un llarg procés creatiu que es va prolongar fins al 1958, sis anys després de la mort del poeta. Va triar la xilografia, una tècnica que encara no dominava. “Tot el que s’ha fet en xilografia després de Gauguin és dolent”, va dir. Es referia a Noa Noa. Viatge de Tahití.
Miró, que ja havia volgut fer un llibre amb dibuixos i poemes propis, va projectar que l’obra tingués “la noblesa d’una escultura de marbre”, és a dir, un objecte, més que un llibre. Una obra que, a més de ser vista i llegida, pogués ser tocada, una manera de posar en contacte físic l’obra de l’artista i del poeta amb els lectors-espectadors. Una fusió d’art i literatura, la imatge tan poètica com la paraula, no una simple il·lustració.
L’obra anava creixent amb els anys de baix a dalt, com un arbre viu, proposant dibuixos, formes, descartant-los, proposant-ne uns altres, tornant-los a descartar, fins a aconseguir el que pretenia. El canvi d’una simple coma o d’un punt a la i feia que l’artista replantegés tota la pàgina. A la bona poesia cada lletra, cada paraula és insubstituïble per una altra, com en l’art de Miró. Era un mecanisme de rellotgeria que necessitava una tasca col·lectiva, en equip, contra l’art individualista o contra la inhumana
Miró volia que el llibre de poemes tingués “tota la noblesa d’una escultura de marbre”
reproducció mecànica.
Green aboca el resultat de les seves investigacions a Documents Miró, la publicació en què des de fa dos anys el centre mironià divulga els fruits dels simposis anuals que s’organitzen al voltant de l’obra de Miró. Green hi explica amb tot detall el procés creatiu d’A toute épreuve, i és aconsellable que el visitant la tingui a mà a tall de guia.
Miró utilitza la fusta de cirerer i busca la rugositat d’un determinat paper japonès. Entre poemes, introdueix pàgines de repòs o de xoc per propiciar l’atmosfera emocional que requereix la lectura dels versos. L’exposició documenta la gènesi creativa dels dibuixos, els nombrosos collages, alguns amb paper d’embalar, d’altres utilitzant fotografies de vells gravats Meifrén per subratllar la idea de naufragi. Perquè Miró va entendre molt bé el que Éluard, un home de mil amants i cap amor resolt, expressava als seus poemes. I Éluard també havia entès la pintura de Miró al poema que li va dedicar a Capitale de la douleur, el 1926.
L’amor a tota prova, a prova de la realitat, “Amor que vetlla el que jo estimo”, escriu Éluard. Miró crea colors d’una transparència màgica, que es creuen sense anul·lar-se, figures i atmosferes que emboliquen les paraules tristes. O, tots dos astròlegs, allibera en tres dibuixos el signe zodiacal que identifica la terrible conjunció de Saturn i Urà, sota la qual van néixer Breton, Éluard i Aragon, tres poetes que cantaven als fantasmes del seu desig.