Passió per la fotografia
AVELINO PI (1933-2017) Fotògraf d’esports
No fa pas massa que Avelino Pi ens va deixar, i avui, tot recordant la nostra amistat de més de cinquanta anys, m’arriben imatges i moments intensos de relació, sovint professional però sempre de companys, compartint junts la passió per la fotografia.
Parlar-vos de la personalitat de l’Avelino se’m fa difícil, ja que era un home que sobresortia del que és corrent. El vaig conèixer quan vaig entrar a treballar d’assistent al seu estudi de fotografia industrial. Jo tenia llavors 17 anys i, en aquells moments, ell ja era un personatge ple d’inquietuds i amb el desig de trencar motlles. Pocs anys després va trobar el que seria la seva gran passió, la fotografia d’esports; i s’hi va entregar de ple com tot el que ell feia. En poc temps va ser reconegut per la casa Agfa amb un premi internacional de fotografia per una imatge de hoquei que li va permetre anar a les Olimpíades de Munic de l’any 1972 i, tot seguit, va exposar al Reial Cercle Artístic de Barcelona, amb la presència el dia de la inauguració de Joan Antoni Samaranch (delegat nacional, en aquells moments, d’Educació Física i Esports).
Mai no es va especialitzar en un esport concret, tot i que ell era un gran aficionat al tennis, que va practicar durant un temps. Tant en el golf con en el futbol, l’atletisme, el tennis o la vela hi sabia trobar el moment i l’enquadrament just per oferir-nos una imatge on la presència humana d’esforç o de risc la feien única. Afable i proper, va fer coneixença i amistat amb alguns dels esportistes que fotografiava, com per exemple el golfista Severiano Ballesteros.
Anys més tard, vaig col·laborar amb ell en els Jocs Olímpics d’hivern de Sarajevo i els d’estiu de Los Angeles de 1984. En aquells moments l’Avelino era ja el fotògraf oficial del Comitè Olímpic Internacional, sota les ordres de Joan Antoni Samaranch, president del COI. Van ser uns mesos de molta feina i de moments durs per la pressió del dia a dia. Ell no parava de disparar fotografies, i jo portava la part de revelats. Recordo que a Sarajevo vàrem improvisar un laboratori a la nostra habitació de l’hotel, davant la precarietat de recursos de la ciutat; us podeu imaginar tot un mes treballant i dormint en la mateixa habitació, tot respirant el perfum dels químics de revelatge, però la gran capacitat d’improvisació de l’Avelino i la meva facilitat d’adaptació feren que la situació fos fins i tot divertida. Així era en molts moments la nostra relació.
La seva professionalitat, capacitat de treball i, a vegades, els seus rampells de tossuderia, conjuntament amb el suport incondicional de la seva companya, Katia Kaminski, el dugueren a ser present a gairebé totes les olimpíades dels anys següents, així com també en campionats mundials de natació i atletisme, tornejos internacionals de tennis, golf, campionats de futbol i de vela, deixant-nos centenars d’imatges que encara avui formen part de la memòria col·lectiva. De tot aquest bagatge l’Avelino no s’endugué tan sols el reconeixement a la feina ben feta, sinó també afectes i bones amistats del món de l’esport.
Durant tots aquests anys, en molts moments, vaig poder compartir amb ell una de les seves més estimades aficions, la muntanya, i aquí vaig poder conèixer la seva part més humana, divertida, imprevisible i sempre agosarada.
Junts vàrem riure molt, i és aquest el millor record que guardaré d’ell.
Fa uns mesos, tot parlant dels anys passats, li vaig dir que podia estar agraït a la vida, ja que molts dels seus projectes i desitjos s’havien complert, especialment que CaixaForum presentés un monogràfic de la seva obra, i que l’Arxiu Nacional de Catalunya adquirís el seu arxiu fotogràfic. Recordo que amb un somriure plàcid em va contestar que, a més, en aquests últims anys per fi havia pogut gaudir de la família i també dels amics i de la relació quotidiana amb la gent.
Avui, quan se’m fa present el record de l’Avelino, l’Avel·lí per a mi, sento que ha sigut, i és, un personatge especial i entranyable.