Sobre Corea del Nord
Carl Bildt, ex-primer ministre i exministre d’Exteriors de Suècia, escriu avui a La Vanguardia que “atès que ni els EUA ni Corea del Nord no han mostrat entusiasme per les converses, es podria concloure que la guerra és inevitable. Malgrat això, malgrat la bel·licositat, és poc probable que el règim de Corea del Nord iniciï un conflicte militar a gran escala, perquè això segurament significaria la seva desaparició”.
Podria el món presenciar aviat una altra guerra devastadora a la península coreana? Per descomptat, les preocupacions sobre el programa d’armes nuclears de Corea del Nord no són res de nou. Els Estats Units primer van tractar de resoldre el problema el 1994, amb el marc acordat EUA-Corea del Nord; però aquell esforç es va esfondrar gradualment, a causa de les accions efectuades, i no efectuades, en tots dos costats. Després, el 2006, el règim de Kim Jong-il va fer detonar el primer dispositiu nuclear de Corea del Nord i va tornar a col·locar el tema a l’agenda del Consell de Seguretat de l’ONU.
En la dècada següent, Corea del Nord va realitzar cinc proves nuclears més i va demostrar el domini tecnològic necessari per desenvolupar armes termonuclears avançades. I, sota el lideratge de Kim Jong-un, la situació es va intensificar encara més quan el règim va començar a fer progressos significatius cap al desenvolupament d’un míssil balístic intercontinental capaç d’arribar a la part continental dels EUA. Corea del Nord ha deixat clar el seu compromís de desenvolupar una capacitat d’atac nuclear de llarg abast. Segons l’opinió del règim, les armes nuclears són la seva única assegurança contra els atacs. Sense elles, creu Kim, compartiria el destí d’altres que van abandonar la recerca d’armes nuclears, com Saddam Hussein a l’Iraq i Gaddafi a Líbia.
Atès que ni els EUA ni Corea del Nord no han mostrat entusiasme per les converses, es podria concloure que la guerra és inevitable. Malgrat això, malgrat la bel·licositat, és poc probable que el règim de Corea del Nord iniciï un conflicte militar a gran escala, perquè això segurament significaria la seva desaparició. Alhora, els EUA no tenen bones opcions de donar el primer cop. Els atacs quirúrgics poden sonar prometedors, però no són infal·libles. Els atacs que no eliminessin totes les armes nuclears de Corea del Nord immediatament podrien desencadenar una guerra regional, o fins i tot nuclear, que costaria milions de vides.
Als Estats Units, els que advoquen per una acció militar sovint afirmen que la dissuasió no funcionarà contra un règim “irracional”. Però no hi ha cap raó per suposar que Kim està decidit a suïcidar-se en massa. Quan la Xina de Mao es va llançar a la recerca d’armes nuclears en la dècada del 1960, la seva raó de ser era molt diferent de la de Corea del Nord avui, però ningú no dubtava que la dissuasió funcionaria.
Tot i així, fins i tot suposant que aquella dissuasió –encarnada en l’amenaça de Trump que els EUA “destruiran totalment” Corea del Nord– sí que funciona, no impedirà que una Corea del Nord amb armes nuclears alteri fonamentalment el càlcul estratègic al nord-est d’Àsia. L’element de dissuasió nuclear de Washington protegeix els Estats Units en primer lloc. Queda per veure si la “dissuasió ampliada” dels EUA continuarà protegint els aliats Corea del Sud i el Japó.
El dubte sobre el paraigua nuclear dels Estats Units a la regió podria portar Corea del Sud i el Japó a decidir desenvolupar les seves pròpies opcions nuclears. De fet, Corea del Sud tenia un programa d’armes nuclears molt abans que el Nord, que va ser abandonat quan Corea del Sud va firmar el tractat de No-Proliferació Nuclear el 1975, però reiniciar-lo s’ha convertit en un tema de debat a Seül.
Fins ara, l’enfocament dels Estats Units cap a Corea del Nord ha estat endurir les sancions i externalitzar el problema a la Xina. Però encara que Pequín té forts lligams econòmics amb Corea del Nord, no és clar si té prou influència per canviar el comportament del règim de Kim, fins i tot si ho desitja.
Per tant, no és prudent dependre totalment de la Xina. Es necessita un enfocament diplomàtic més ampli, i hauria de començar abordant una qüestió fonamental al cor del problema: a saber, que no s’ha firmat mai un tractat de pau per posar fi a la guerra de Corea de 1950-1953. Un diàleg per reemplaçar l’armistici de 64 anys amb un acord formal de pau podria aplanar el camí per a discussions més àmplies sobre l’escalada nuclear i altres amenaces. En termes més generals, una nova ronda de diplomàcia hauria d’abordar les preocupacions de seguretat de Pyongyang i proporcionar espai perquè Corea del Nord evolucioni política i econòmicament, com ha fet la Xina les últimes dècades. Això pot semblar una perspectiva distant però si es resol la situació de seguretat a la península, no estaria fora de discussió.
L’alternativa és continuar al camí actual i arriscar-se a un conflicte militar o una guerra a gran escala. Fins i tot evitant aquests escenaris del pitjor dels casos, la regió no tindria res a esperar excepte inestabilitat en els propers anys.
Només una ofensiva diplomàtica àmplia pot posar les bases per frenar el conflicte a la península coreana