La doble bogeria
Gràcies a Samaranch i a moltes generacions de gent que havia treballat bé, Barcelona i Catalunya havien assolit cotes de notorietat i reputació que ens van permetre escalar posicions en els rànquings mundials i un notable benestar social.
Però aquesta societat va entrar, un bon dia, en la bogeria de l’independentisme, nascuda en algunes comarques catalanes. Alguns vam denunciar-ho amb arguments i missatges que els mateixos que han estat protagonistes del procés reconeixen ara, després de veure que el seu full de ruta ha resultat ser un full de ruïna, amb molt d’engany a gent de bona fe que fins i tot ara continua creient-lo possible.
Els resultats són aquí: diversos exconsellers en presó preventiva des del 2 de novembre, l’expresident i diversos exconsellers fent el ridícul a Brussel·les per –suposadament– fer saber al món que Catalunya existeix. Bancs i milers d’empreses deslocalitzades, mil empreses amb el domicili fiscal desplaçat fora de Catalunya, caigudes en el nombre de turistes i de creuers. Caigudes en les vendes a Catalunya i a la resta d’Espanya i falta d’inversió i creació de llocs de feina davant la situació d’inestabilitat a què, des de la Generalitat, se’ns ha abocat fins a arribar a la no desitjada, però lògica, aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del president Mariano Rajoy després de la discutida declaració d’independència del 27 d’octubre, culminant les desastroses lleis autonòmiques aprovades el 6 i 7 de setembre i el lamentable referèndum il·legal de l’1 d’octubre al qual van acudir de bona fe moltes persones mobilitzades per arguments que els mateixos que els van difondre han reconegut ara que no responien a la realitat.
Dit això, ens trobem ara davant unes incertes eleccions autonòmiques del 21 de desembre. Molts confiem que els partits que encara tenen seny presentin programes electorals motivadors amb contingut de govern, ja que parlar només d’una utòpica independència o d’immobilisme ja no convencerà ningú amb dos dits de front.
En aquesta falta d’un futur tranquil·litzador perquè tornessin les inversions a Barcelona ens trobàvem quan, el passat 12 de novembre, vam veure amb sorpresa que uns quants comuns –que només donen suport a 11 regidors– van resoldre per tan sols 323 vots de diferència que l’alcaldessa Colau havia de trencar el pacte de govern municipal amb el PSC.
Sembla que per a Barcelona les desgràcies no venen soles, i, per si la bogeria independentista no hagués fet prou mal, ara s’enfronta a una nova bogeria: el trencament del pacte de govern municipal estable, que, amb errors i tot, s’havia d’estendre fins a les municipals del 2019.
Quins pecats devem haver comès els barcelonins perquè –amb aquestes dues bogeries d’unes partitocràcies irresponsables– se’ns privi del que, amb anys de treball, havíem aconseguit per posar Barcelona al món?
A l’acció independentista ara s’hi afegeix la decisió dels comuns de trencar amb el PSC a Barcelona