El carrer revoltat
Desconec les fonts que té Marta Rovira per afirmar que el Govern espanyol va amenaçar-los amb enviar l’exèrcit, amb el risc que “hi hauria morts al carrer”, una afirmació tan esfereïdora que ens dona la mesura del nivell de tensió al qual es va arribar en els darrers dies del procés. Rajoy ho ha desmentit amb la mateixa rotunditat amb què ho afirma la Marta, de manera que estem entre les dues aigües d’un riu molt sorollós. D’habitual, tendeixo a creure’m Marta Rovira, atès que no és donada a l’histrionisme dialèctic. Però tampoc no crec que la Moncloa s’hagi plantejat una mesura com aquesta, entre d’altres coses perquè és impensable que un Estat membre de la UE mogui l’exèrcit contra la població civil.
Ara bé, que no hagués estat negre sobre blanc en cap agenda ministerial (altra cosa és en alguns esborranys), no vol dir que no s’hagués usat com a rumor malintencionat per tal de desmoralitzar els assetjats líders catalans. Els darrers dies del procés, des del moment en què la Moncloa envia els requeriments previs al 155 i a Palau es manté la fermesa d’avançar cap a la declaració, la guerra bruta de la rumorologia
Els darrers dies la guerra bruta de la rumorologia amenaçadora es disparà fins a límits impensables
es va disparar fins a límits impensables, fent bona la famosa idea de Sunzi que “tota guerra és un engany”. És cert que aquells dies hi havia curiosos moviments de tropes, adequadament viralitzats per les xarxes socials i, a més, veníem de l’experiència de les porres de l’1 d’octubre, amb el mal averany de mantenir els quinze mil policies desplaçats a Barcelona i no precisament per escenificar una obra de Walt Disney. En aquest context en què la política era obertament substituïda per la repressió, i amb la idea que l’Estat podia arribar fins a límits extrems per aturar el que estava passant a Catalunya, es fàcil imaginar que la idea de moure l’exèrcit planava com a amenaça en l’atmosfera dels líders catalans. Em consta, a més, que el darrer dia es varen disparar les alarmes, i que l’anunci de moviments policials que anaven a detenir els membres del Govern i líders socials va arribar per totes les vies. Mai no sabrem si tota aquella remor policial era real o pertanyia a la mateixa estratègia de la por, fent efectiva novament una idea de Sunzi: “En la por del caos existeix una oportunitat”. És a dir, crear pànic, del pànic fer-ne caos i, en el caos, vèncer la batalla. Sigui com sigui, la tarda i nit de divendres va ser un batibull de notícies amenaçadores.
Amb tot, el que més va pesar en l’ànim del Govern, a l’hora d’aturar qualsevol revolta ciutadana, va ser el cost que hauria significat per al país –la gent i l’economia– mantenir milers de persones en situació de tensió permanent al carrer. Era una opció possible però no era una opció bona. I precisament per no empènyer la ciutadania a una situació insostenible es va frenar la proclamació. Alguns li diuen feblesa, però va ser la mostra d’una gran fortalesa.