Veritat i política
Hannah Arendt es va plantejar –en un assaig titulat Veritat i política– el tema de si, en política, cal dir sempre la veritat, ja que la mentida ha estat vista habitualment com una eina necessària i justificable no només per a l’activitat dels polítics sinó també per a la de l’home d’Estat. Així, segons el general McArthur, el president Roosevelt “no deia mai la veritat quan li servia igual una mentida”. Escriu Arendt al seu assaig que el conflicte entre veritat i política va sorgir inicialment de dues formes de vida contraposades: la vida del filòsof i la vida dels ciutadans. Mentre que el filòsof busca extreure de la naturalesa de les coses la veritat expressada en uns principis permanents que estabilitzin els assumptes humans, el ciutadà corrent sosté opinions canviants sobre aquests mateixos assumptes. En conseqüència, l’antítesi de la veritat és l’opinió. Però cal tenir en compte que –com va dir James Madison– “tots els governs descansen en l’opinió”, per la qual cosa ni el governant més autocràtic no podria arribar mai al poder i conservar-lo sense el concurs dels qui tinguin unes opinions semblants a les seves. Per això, quan es proclama una veritat absoluta sense el suport de l’opinió ciutadana, xoca amb totes les polítiques i amb tots els governs.
Al món d’avui, aquest antagonisme entre la veritat del filòsof i l’opinió del ciutadà del carrer ha desaparegut, però ha estat substituïda pel xoc entre la veritat de fet –la veritat objectiva– i l’opinió dels ciutadans. De manera que si la veritat de fet s’oposa a l’opinió dominant d’un grup de ciutadans amb prou força per imposar el seu criteri, aquesta veritat de fet és avui rebuda amb una hostilitat més gran que mai i, per tant, rebutjada. La qual cosa comporta que, en moltes ocasions, la discussió dels fets que són de públic coneixement pugui ser considerada com un tema tabú pels mateixos ciutadans que els coneixen. Així, a l’Alemanya nazi i a la Rússia estalinista era perillós parlar de camps de concentració i d’extermini, l’existència dels quals era sabuda.
Però en l’actualitat existeix un fenomen encara més greu: la freda i deliberada conversió de moltes veritats de fet –relatives a assumptes polítics transcendents– en simples opinions atribuïdes a l’adversari per la pressió d’un grup social dominant, que es nega a acceptar aquestes veritats com el que són: fets. Tots podríem enumerar avui alguns d’aquests fets que són negats com a tals per aquells que es resisteixen a admetre’ls perquè contradiuen el seu projecte polític.
En aquesta tendència a desdibuixar la línia divisòria entre fet i opinió, cal preguntar-se: existeixen fets objectius independents de l’opinió i de la interpretació?, pot ser que generacions d’historiadors i filòsofs de la història no hagin demostrat la impossibilitat de fets sense una interpretació? A la qual cosa Hannah Arendt respon que “sens dubte, aquestes i moltes altres incerteses de les ciències històriques són reals, però no constitueixen una argumentació contra l’existència de fets objectius, ni poden servir per justificar que s’esborrin les línies divisòries entre fet, opinió i interpretació, o com una
Esperem que en la campanya electoral i les negociacions posteriors es respecti la realitat dels fets al formular propostes
excusa perquè l’historiador manipuli els fets com li plagui”.
Hi ha una anècdota que il·lustra molt bé aquest tema. Explica la història que als anys vint, poc abans de morir, Georges Clemenceau conversava amistosament amb un representant de la República de Weimar sobre el problema de qui havia estat el culpable de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. “Segons la seva opinió, què pensaran els futurs historiadors sobre aquest assumpte tan molest i controvertit?”, va preguntar l’alemany a Clemenceau, que davant d’aquesta pregunta va respondre: “Això no ho sé, però el que sí que sé amb certesa és que no diran mai que Bèlgica va envair Alemanya”. Aquest fet està més enllà d’acords i consensos. I el que defineix la veritat d’aquest tipus de fets és que el seu oposat no és l’error ni la il·lusió ni l’opinió personal, sinó la falsedat deliberada, la mentida pura i dura. De la qual cosa cal extreure dues conclusions: 1) Que és molt difícil mentir els altres sense enganyar-se a un mateix. 2) Que la veritat, encara que sigui vençuda pels poders establerts, gaudeix d’una vitalitat que la fa ressorgir sempre facin el que facin els qui la neguen, ja que ningú, ni els més poderosos, no són capaços de trobar-ne un substitutiu adequat.
La veritat ha sortit molt malparada últimament en la política catalana. Fets evidents, innegables, d’una realitat gairebé granítica, han estat negats amb una naturalitat que provoca vertigen, construint sobre aquesta mentida tota una proposta o, com es diu ara, un relat. Però el passat, passat.
Esperem –s’acostuma a dir que l’esperança és l’últim que es perd– que, en la campanya electoral imminent i en les negociacions posteriors per formar govern, els polítics respectin almenys la realitat dels fets a l’hora de formular les seves propostes, sense rebaixar a la condició d’opinions de l’adversari el que són realitats tan certes com que Bèlgica no va envair Alemanya.