Lliçons d’alcaldia
L’estrena al TNC de ‘Parlàvem d’un somni’ es converteix en una classe magistral d’un Maragall visionari
“Quin moment! Quina concentració de simbolismes!”, diu Ada Colau a l’estrena de Parlàvem d’un somni. Se la veu una mica sobrepassada. És dijous al TNC. A escena, aquesta xerrada entre Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany que ha versionat i escenificat Jordi Coca a partir de les converses que el 1983 van sostenir el llavors alcalde de la ciutat i la seva regidora de Cultura, i que van ser publicades a Diàlegs a
Barcelona.
Com era de preveure, la vetllada acabarà constituint un màster d’alcaldia. Lliçons d’un batlle visionari que tenia llavors els pocs més de quaranta que té ara Colau, i un gran bagatge i vast coneixement de la seva ciutat. I, bé, la determinació per portar el complex projecte de progrés que tenia entre mans.
“Tindrem problemes amb els de fora i amb els de dins”, li adverteix la seva amiga intel·lectual. Però res no l’aturarà i el resultat serà la Barcelona olímpica.
Xavier Albertí, director del TNC i artífex del projecte, dona la benvinguda a Colau; també va a trobar-la Diana Garrigosa, que ha baixat del taxi amb Pasqual Maragall, tot i que el president es reserva fins a l’últim minut per entrar a la sala Tallers. “No, no aplaudiu”, demana la seva dona a un públic emocionat.
Una vetllada amb testimonis d’aquella altra època. Colau, a la fila 5, amb Xavier Trias unes butaques enllà; Ernest i Pasqual Maragall a l’altra banda, i com a prohoms d’aquell temps, el filòsof Rubert de Ventós i l’economista Bricall.
“No fa gaire Josep Maria Bricall em deia que Catalunya, sense Barcelona, seria com l’Alt Adiggio del nord d’Itàlia, al Tirol, una mena de curiositat respectable”, diu Capmany en escena. El diàleg actoral entre Güell i Intente –que resol amb dignitat el compromès paper de Maragall–, sona de vegades forçat. Monòlegs que tan bon punt aborden el cronista Ramon Muntaner del segle XIV o fan referència al Cambó que va muntar l’àtic amb jardí en una Via Laietana “que s’obria per a gent important...”.
Coca s’ho fa venir per relatar una història política i social de la ciutat. I posa en boca dels personatges textos que difícilment haurien estat embastats així en la vida real. Intervencions a cops necessàries, com la defensa de Maragall d’una Barcelona metropolitana, en què no hi posa tant d’èmfasi l’equip d’Ada Colau. O com el fet que a Pujol “no li va interessar mai un país de ciutats fortes”. Textos, en fi, que busquen respostes a preguntes del present... l’encaix de Catalunya a Espanya.
“L’avi Maragall fa una proposta a Espanya des de Barcelona. Diu: entén els teus fills, acosta’t al mar, mira el que som realment...”. “Però era una altra Barcelona...”, li respon la regidora a l’alcalde abans de recitar uns versos de Joan Maragall: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre. / El mur era humit, però el sol hi era alegre”. I Pasqual, l’autèntic, s’anticipa en veu alta des de la platea amb la seva prodigiosa memòria de poemes i cançons.
A mitja funció marxa. Però la seva lliçó brilla i il·lumina la platea a les fosques fins que cau el teló. A Colau se li gira feina.