“La literatura no ha de ser òbvia”
La brasilera Nélida Piñón publica ‘La épica del corazón’, llibre d’assajos que és un llegat
Profunditat. Aquesta és la clau de l’últim llibre de Nélida Piñón, La
épica del corazón (Alfaguara), de la mateixa manera que amabilitat és el terme que defineix més bé d’entrada aquesta venerable escriptora de Rio de Janeiro amb orgull de pares i avis gallecs. Fins al final de la conversa ella destil·la una cosa i l’altra: fondària en el contingut i gentilesa en el tracte. Per això escoltar-la i llegir-la és agradable, però requereix atenció. Perquè no deixa res per verd, i cadascuna de les seves frases esdevé una potent declaració, així com una lliçó d’escriptura. La primera: que la literatura no ha de caure mai en el pecat de l’obvietat.
“M’agrada que la literatura sigui subreptícia, que tingui aquella ambigüitat que permet que dins d’una frase n’hi hagi una altra de secreta”, explica la guanyadora del Príncep d’Astúries de les Lletres el 2005, així com dels guardons del Pen Club i l’Associació de Crítics de São Paulo el 2013, entre altres incomptables premis a Espanya i tot Amèrica. “La claredat excessiva empobreix el text. M’agrada una lleugera foscor, sempre que no impedeixi la comprensió. El misteri hi ha de ser”, diu ampliant l’explicació en defensa de la subtilesa.
“No hi ha invenció sense memòria. I a la inversa. Perquè la memòria no és una rèplica del que va passar, que ja s’ha evaporat. I per tant necessita recolzarse i emparar-se en la fabulació”, insisteix a més en l’entrevista, com remarca també en el seu llibre d’assajos, que es publica demà.
L’escriptora carioca defensa a ultrança el poder del detall. “El que dona transcendència a l’art és la meravellosa banalitat del quotidià”, afirma. “Sobre la sexualitat o la luxúria de l’altre, em toca inventar. Però el que vull saber abans que res de qui tinc al davant –i cada vegada m’interessa més l’altre– és com s’aixeca, com camina i es pren un cafè. Les petites coses, encara que la gent no se n’adoni, són d’una essencialitat transcendent”, afegeix.
En aquest sentit, per ella és una sort ser dona. “Els homes –opina– són més distrets amb la quotidianitat. No ho valoren perquè no els sembla èpic, quan la veritat és que el quotidià és el que sustenta l’heroic”, assenyala. I torna a l’escena matinal: “Quan em desperto i sento l’olor del cafè... Això legitima la meva vida: no he mort, he vençut la nit”.
Aquesta autora de novel·les com Fundador o La roda del vent confessa que el que busca és “la comunió amb les paraules”, profunda i difícil. “Les paraules no s’ofereixen; no accepten que jo, com a escriptora, avanci cap a elles”, afirma. Per tant, se les ha de mirar molt per “entendre’n el sentit” i trobar “el que tenen de poètic”.
La épica del corazón és en bona manera un testament literari i biogràfic de Nélida Piñón, segons admet. “Estic obrint comportes. Ho faig amb naturalitat; com si m’estigués posant al dia. Cada vegada més, sé que sé”, declara.
La que durant llargs anys va ser “amiga de l’ànima” de l’agent Carmen Balcells “estima” Catalunya i admira el “prodigiós avenç” d’Espanya les darreres dècades. Però no concep l’una sense l’altra. “És just –opina– que els catalans lluitin pel que creuen seu, però penso que la independència seria un desastre que deixaria Catalunya en una gran solitud institucional”. Perquè “el món és implacable”, i és “millor junts: d’aquesta manera seran molt més forts”.
“La claredat excessiva empobreix el text; m’agrada una lleugera foscor, sempre que no impedeixi d’entendre”