El seny i la rauxa
L’animalisme té un gran futur i crec que arribarà un moment que deixarem tots de menjar carn perquè serà considerat de mal gust. Tot sovint hi penso, recordant el meu enyorat oncle Joaquim, sempre tan incondicionalment a favor dels animals domèstics, que considerava molt superiors als sovint pèrfids animals racionals...
Una vegada, als toros, van estar a punt de linxar-lo perquè aplaudia les embestides del banyut contra el matador. I en una altra ocasió va renyir amb els companys de golf perquè, havent-se trobat de bon matí el camp destrossat pels senglars, defensava “el dret” que tenen els porcs salvatges a disposar lliurement del que és “el seu territori natural”.
El meu oncle animalista, que estimava amb desmesura els gossos, confessava identificar-se amb l’esbojarrada mosca de l’experiment de sir John Lubbock tal com l’explica el modernista belga Maurice Maeterlinck a La vida de les abelles (1901), una lectura que li va quedar gravada per sempre més:
“Fiqueu en una ampolla mitja dotzena de mosques i mitja dotzena d’abelles: seguidament col·loqueu l’ampolla en posició horitzontal amb el cul cap a la finestra de la cambra; les abelles s’entestaran, durant hores, fins a morir de cansament o d’inanició, a buscar una sortida a través del fons del vidre, mentre que les mosques, en menys de dos minuts, hauran sortit en el sentit oposat pel coll de l’ampolla”.
De la qual cosa es dedueix que “la intel·ligència de l’abella és extremadament limitada i que la mosca és molt més hàbil per sortir del pas i trobar el seu camí”, ni que sigui a trompades.
No cal pas obsedir-se per la raó, doncs, com fan les abelles. “El que les perd, en l’experiment del savi anglès, és el seu amor per la llum i el seu mateix raciocini. S’imaginen, equivocadament, que en tota presó el rescat es troba per la banda de la major claredat; obren en conseqüència i s’obstinen a ser massa lògiques”.
Maeterlinck, sempre tan influït per l’idealisme alemany, subratlla que si les abelles “no han tingut mai coneixement del misteri sobrenatural que per a elles representa el vidre, aquesta atmosfera sobtadament impenetrable, que no existeix a la natura, l’obstacle i el misteri deuen ser-los molt més inadmissibles, molt més incomprensibles com més intel·ligents són. Per la seva banda, les mosques, atabalades, sense seny, sense tenir en compte la lògica, ni la llum, ni l’enigma del vidre, voletegen a la impensada en l’espai, i amb la bona sort dels ximples, que de vegades se salven allà on els més savis sucumbeixen, acaben necessàriament per trobar a l’atzar el bon pas que les salva”.
Cal confiar, doncs, en la rauxa i “la bona sort dels ximples” més que no pas en el seny i la intel·ligència? Potser sí... Però no oblidem que la suposada superioritat de la vida natural, irracional, no només ve de Rousseau (i de Bernardin de Saint-Pierre) sinó que també va fascinar, en la seva pura amoralitat radical, el totalitarisme nazi.
La suposada superioritat de la vida natural també va fascinar els nazis