Periodistes

Hi ha algun tractat sobre la història del periodisme a Espanya, però no crec que hi hagi cap història dels periodistes espanyols. El dia que algú es decideixi a escriure-la haurà d’anar per força als llibres de Juan Antonio Ríos Carratalá, potser l’investigador actual que més ha contribuït al rescat de les velles històries dels vells periodistes. A Hojas volanderas, llibre seu de fa sis anys, desempolsegava la peripècia de diverses figures de la Segona República. Una era la de l’antifeixista de Valladolid José Luis Salado, que durant la Guerra Civil va convertir l’articulisme en una virulenta arma de combat (no per casualitat la seva secció es titulava “Tiros al blanco”). Un altre era el català Mateo Santos, que el 19 de juliol del 1936 es va posar darrere de la càmera per deixar testimoni del que, per als anarquistes com ell, era el començament de la revolució. Un altre, el falangista bilbaí Jacinto Miquelarena, un humorista lleuger i elegant que acabaria llançant-se a París a les vies del metro...

Quan un es posa a furgar en el passat, acostuma a passar que una història et porta a una altra història i aquesta història a una altra i a una altra. Manllevo el símil d’Andrés Trapiello, que va escriure que de vegades un llibre és com un cistell de cireres, del qual no en pots treure una sense que n’arrossegui d’altres, que al seu torn, etcètera. A Hojas volanderas explicava Ríos Carratalá algunes històries que arrossegaven altres històries que només al seu llibre nou i molt recent, Suelas gastadas, han assolit un desenvolupament ple. Per exemple, la del valencià Luis de Sirval, que va ser empresonat a l’Astúries revolucionària del 1934 i va morir a la presó assassinat per un legionari de nom tan rotund i improbable com Iván Ivanoff.

De vegades la relació entre dues històries és d’analogia. Suelas gastadas indaga en els paral·lelismes que hi ha entre el periodisme de la Segona República i el de la transició, separades per quatre dècades,

I. MARTÍNEZ DE PISÓN, escriptor però unides per una atmosfera comuna d’ebullició social i transformació política: en definitiva, la República no va ser sinó una transició que va acabar malament (i viceversa).

Així doncs, no és estrany que el columnisme dels anys trenta prefiguri el dels setanta, i les velles “notes parlamentàries” de Sirval haurien assenyalat el camí dels qui durant la transició van practicar la crònica parlamentària, entre els quals destaca el nom del barceloní Luis Carandell. Qui no el recorda a la tele dels primers anys vuitanta, amb el front ample, un mig somriure i la veu rasposa que semblava relativitzarho tot? Carandell era un periodista de cultura sòlida i d’humor fi que desarmava els personatges pomposos i solemnes. Tenia a més el do estrany de caure bé, i la gent recordava com havia rigut amb el seu Celtiberia show, un aparador on quedaven a la vista les vergonyes de l’Espanya del desarrollismo, com la multa a un jove asturià per “carraspeo al paso de la autoridad” o el cartell de “Se hablan idiomas por señas” que estava penjat a la porta d’un restaurant per a turistes.

Un altre dels protagonistes de Suelas gastadas és el gran Xavier Vinader, de qui es recorda sobretot el calvari judicial que va patir a començaments dels anys vuitanta. La història és coneguda: el 1980 van acusar Vinader ni més ni menys que d’inducció a l’assassinat després que ETA matés dos ultradretans que apareixien esmentats en un dels seus reportatges. Després va arribar la condemna a set anys de presó, la fugida a París a la recerca de refugi, les campanyes de suport massives, l’acord final pel qual el govern accedia a indultar-lo després d’una estada de dos mesos a Carabanchel...

Si a Luis Carandell no el vaig arribar a conèixer mai, amb Xavier Vinader sí que vaig tenir una certa amistat. El vaig visitar per primera vegada l’any 2006. Aleshores jo estava treballant en la redacció d’una novel·la sobre un confident de la policia a la Barcelona de la transició, i el productor Pedro Costa, per a qui acabava d’escriure un guió, em va passar el telèfon de Vinader i em va recomanar que li truqués. Pedro Costa (mort l’any passat, un any després que Vinader) havia estat periodista abans que cineasta, i l’amistat entre tots dos es remuntava a la primera etapa d’Interviú. El reportatge amb què Vinader havia debutat a la revista es titulava “Cómo se fabrica un confidente”. Per tant, qui millor que ell per assessorarme per a la meva història? Amb una generositat i una paciència il·limitades, Vinader no només va resoldre els meus dubtes i va compartir amb mi les seves experiències, sinó que em va posar en contacte amb persones de la seva confiança que també podien ajudar-me, entre les quals algunes a qui no hauria pogut accedir per mi mateix, com un antic inspector de la Brigada Político-Social que em va donar força detalls sobre la repressió de finals del franquisme. M’ha alegrat retrobar-me amb Xavier Vinader a les pàgines de Suelas gastadas i descobrir que també al seu autor, com a mi mateix, el va atendre i el va ajudar “sense perdre mai el somriure”.

‘Suelas gastadas’ indaga els paral·lelismes existents entre el periodisme de la Segona República i el de la transició