Dia trist
Mentre escoltava el discurs de Jordi Turull, he imaginat com devia sentir-se. Havia de ser un dia extraordinari per algú que ha dedicat tota la vida a defensar el seu país amb entrega i amb coratge, i que ahir havia de ser investit president de la Generalitat. Vaig tenir ocasió de parlar-hi la nit anterior i m’expressava l’emoció que significava assumir la més alta responsabilitat de Catalunya, encara que només fos per unes hores o uns dies, en funció dels capricis de la repressió estatal. Però amb tot, i malgrat l’atzarós futur que avui l’espera, la dignitat del càrrec que estava a punt d’ostentar l’emocionava més enllà de tot risc i amenaça. Reconec que vaig penjar el telèfon trasbalsada. Un polític d’altura, un català compromès, un home bo..., i la voluntat d’un Estat de destruir-lo.
Sí, certament avui hauria d’haver estat un dia extraordinari, malgrat el soroll estrident que arribava de ponent i que ennegria el cel del Parlament català. Però durant unes hores Catalunya hauria tingut un president que no hauria estat imposat per la Soraya i el Rajoy, ni marcat a foc pel 155, sinó sorgit de la voluntat de la majoria sorgida de les urnes. Però tanmateix..., per si no fóssim un poble estrany –savi en l’art de resistir,
Turull, un polític d’altura, un català compromès, un home bo..., i un Estat que vol destruir-lo
però maldestre en l’art de triomfar–, faltava que alguns, des de la supèrbia de la seva hiperideologia, disparessin el foc amic, una vegada ja coneixíem la duresa del foc enemic. I així, en nom de la República, el poble, Catalunya lliure, la lluita de classes i la revolució permanent, apareixia la CUP i decidia que no, que no n’hi havia prou amb estar imputat per lluitar per Catalunya, entregar la vida per uns ideals de llibertat, poder passar dècades a la presó i estar en el punt de mira de tot un Estat, al centre mateix de la seva diana. Tampoc no era important el repte a l’Estat que representava aquesta investidura, ni la signatura que s’hauria hagut d’empassar la Corona, ni el fet que, si avui l’empresonen, estarien empresonant un Molt Honorable President de la Generalitat. No, res d’això no era important, perquè n’hi ha que són més purs que el món mundial i han vingut a la terra de la política per elevar-la més enllà dels mortals. Si no fos per aquests salvadors de la pàtria que ens ensenyen el camí, què faríem la resta, tots tan equivocats, tan venuts al capital i tan poc revolucionaris!
I així acabava el dia que havia de ser, per unes hores, un dia honorable. Amb les riallades d’uns, els més indignes, que no dissimulaven que es fregaven les mans davant la idea de la presó d’avui; amb la satisfacció de la Moncloa, que sovint no ha de fer altra cosa que asseure’s al sofà i veure com ens disparem al peu; amb la tranquil·litat del Rei, que no haurà d’incomodar-se, i amb uns mitjans que aplaudiran amb les orelles. Tots els que ens volen mal guanyen. I la CUP, satisfeta. Algú ho entén?
Quin dia més trist, quin article tan trist!