Dudamel i la felicitat
El director veneçolà commou el públic del Palau amb un brillant Schubert i una suggeridora quarta de Mahler
No sé si Gustavo Dudamel és feliç. Espero que sí... Almenys es veu que al podi s’ho passa bé, i que ho comparteix amb els instrumentistes.
Em permeto aquest comentari paramusical per obrir la crònica dels seus dos concerts, que inauguren la temporada al Palau de la Música, amb ple gairebé absolut, perquè sorgeix de la constatació que al final els espectadors també participen en aquesta felicitat que transmet. I que comparteixo. I així ho va expressar el públic del Palau, amb aplaudiments infinits en totes dues jornades.
Dudamel dirigeix d’una manera afable, no expressa en el seu posat les manifestes tensions de la partitura o almenys no les transmet sense afectar la profunditat –de vegades– de l’expressió. Difon placidesa i expressa musicalitat, que comparteix amb els músics quan el fagot o la flauta broden un passatge, o l’orquestra fa cas d’un oportú rallentando..., picades d’ullet en l’expressió, o s’impliquen amb força en una frase. I no hi ha res millor que percebre aquesta sensació feliç al voltant, malgrat que de vegades l’exercici de la crítica entela la plenitud que en el fons ens arriba a través d’aquelles meravelloses partitures com són la Cinquena simfonia de Schubert i la Quarta i última de Brahms, mons gairebé extrems d’una estètica dominant i separats per més de sis dècades que prefiguren temps de canvis.
Perquè, posats a reflexionar, durant la interpretació sorgeixen dubtes –i fins i tot alarmes– quan alguna cosa no encaixa, en un diàleg –per què ho hem de negar– amb el plaer que ho emmarca tot. Perquè en aquestes dues propostes formals Schubert i Brahms presenten un una delicada homofonia melòdica i l’altre un fort exercici del contrapunt, al marge, esclar, de la densitat de l’orquestra i els recursos en els vents.
La Mahler Chamber és una garantia de fluïdesa sonora sobre els fonaments que va imposar el seu fundador, Abbado. I, de fet, té solistes excepcionals. És el cas de la flautista Chiara Tonelli, que en línies generals va tenir un paper important en la musicalitat de Schubert i en els diàlegs expressius de Brahms. Dudamel va distribuir l’orquestra d’una manera convencional deixant la força dels baixos a la seva esquerra en un cert desequilibri i, malgrat que el fraseig va ser clar i àgil (element fonamental en la Cinquena), va assenyalar detalls d’interès a partir del menuetto i va acabar l’obra amb intensitat, després d’una primera part una mica neutra.
I sorgeixen els dubtes quan es percep que en el primer moviment de la Quarta de Brahms Dudamel no endolceix el so de vents i timbal, de manera que es perden les delicades frases i motius de la corda, que són fonamentals. De tota manera –malgrat la interrupció pel so d’un mòbil al començament del segon moviment–, tornen la placidesa i l’alegria, amb bona gestió de les tensions i feina del seriós contrapunt.
Cal assenyalar que Dudamel simplement va aturar l’orquestra quan va sentir el telèfon, va esperar pacient –sense ni tan sols mirar la font de pertorbació– i va reiniciar. I tot va seguir el camí de la intensitat expressiva, de l’equilibri recuperat, fins al final, quan va instal·lar definitivament el somriure en el públic.
El programa següent, ahir a la nit al Palau, proposava una Tercera de Schubert i, a la distància del temps, la Quarta simfonia de Mahler, indubtable admirador del seu antecessor. Schubert va resultar aquí coherent, amb brillantor, gest vienès i fins a swing i elegància. Va millorar la disposició amb contrabaixos al fons i van tornar a brillar les fustes amb una corda àgil i intensa alhora. Tot al seu lloc i discurs clar i expressiu.
Aquest Mahler va començar mostrant les coses al seu lloc i una certa superficialitat en el caràcter inicial, en certa manera per la falta de tensions en el discurs i per les prioritats del director, que dirigeix de memòria. La buscada profunditat va arribar amb la ductilitat de la corda, la mateixa identitat dels dos últims moviments i amb una excel·lent soprano Golda Schultz. Un silenci tens va ser respost amb l’entusiasme i altra vegada el somriure de la sala. Va ser una experiència feliç que van compartir algunes autoritats des de les llotges oficials. Hi havia l’alcaldessa Ada Colau, interessada en el caràcter social de la trajectòria de Dudamel al capdavant de l’ara absent Orquestra Simón Bolívar, segons va donar a entendre en l’àpat oficial de la pausa. L’acompanyava el comissionat de Cultura de l’Ajuntament, Joan Subirats. I no va faltar a la cita per part de la Generalitat la secretària general de Cultura, Dolors Portús.
A la cita amb el director veneçolà hi va assistir l’alcaldessa Ada Colau, i també Joan Subirats i Dolors Portús
Du d amel dirigeix d’ una manera afable, amb placidesa, sense expressar en els eu pos atles tensions de la partitura