Evolució del setè art

Per si algú encara no se n’ha assabentat, la pel·lícula Bocadillo comença amb Ismael Prego –conegut a YouTube com a Wismichu–, que va pel carrer i entra a un bar. Rere la barra hi ha un actor, també youtuber, que fa de cambrer. Wismichu demana un entrepà vegetal. El cambrer es gira cap a la cuina i crida: –Vegetal de tonyina! –No, de tonyina, no. Vull un entrepà vegetal –el corregeix Wismichu. El cambrer torna a girar-se cap a la cuina: –Vegetal de pollastre! –No, de pollastre no. Un entrepà vegetal...

–Vegetal de tonyina! –crida el cambrer a la cuina.

L’escena, amb diverses variants, es repeteix un cop i un altre durant una hora i quart. Que és incongruent que els bars anomenin “vegetals” els entrepans que –a més d’una mica d’enciam iceberg i dues làmines de tomàquet sense gust de tomàquet– inclouen tonyina o pollastre és un fet comprovat, vell i suat. Columnistes i humoristes n’hem fet befa des de fa un quart de segle –quan es va començar a evidenciar aquesta estupidesa– i als primers que van denunciar la incongruència se’ls podria donar una medalla. Però, tantes dècades després, refregir-la no té cap mèrit. I aquí està precisament la gràcia de Bocadillo, perquè Wismichu no la refregeix i prou (parla dels falsos entrepans vegetals com podria parlar de qualsevol altra cosa) sinó que la utilitza per elevar l’anècdota a un nivell superior: el de crear una pel·lícula que s’ha convertit en el petit escàndol d’aquest Festival de Cinema de Sitges, on s’ha estrenat fora de competició. Al principi de la projecció els espectadors reien però a mesura que passaven els minuts es van anar emprenyant. Alguns van demanar que els tornessin els diners de l’entrada. El subdirector del festival diu que, si en el futur hi ha altres col·laboracions de youtubers, abans voldria saber de què va la cosa que presenten: “El que sí que m’agradaria, quan algú ens presenti alguna cosa, és saber si és una pel·lícula o no”. Com si Bocadillo no ho fos.

I tant que ho és! Et pot agradar o no, pots creure que és una collonada i que t’han pres el pèl, però que és una pel·lícula queda claríssim. A mi me n’han vingut al cap dues d’Andy Warhol: Sleep (del 1963, cinc hores i vint minuts amb un pla fix d’un senyor dormint) i Empire (del 1964, vuit hores i cinc minuts amb un altre pla fix, aquest cop de l’Empire State Building). I també una de fa dos anys, del director i productor britànic Charlie Lyne. Es diu Paint drying i són deu hores i set minuts d’una paret: des de l’instant en què l’acaben de pintar fins que s’asseca del tot. Charlie Lyne, que està en contra de la censura del Consell Britànic de Classificació de Pel·lícules, la va rodar per obligarlos a passar-se deu hores mirant-la, abans de decidir si la vetaven als menors de divuit anys, als menors de dotze o als menors de dotze si no anaven acompanyats dels seus pares. Finalment van decidir que era apta per a tots els públics.

Des de fa dècades s’ha fet befa dels entrepans que, de vegetals, només en tenen el nom