Legalitat sense principi
L’independentisme es mou en una franja de terreny que se situa entre la legalitat i la il·legalitat. Les seves controvèrsies internes també són el reflex d’aquesta disjuntiva. No perquè hi hagi una línia divisòria entre uns secessionistes i altres, sinó perquè cadascun dels sectors favorables a la república pròpia es debat davant el dilema. De fet, podria dir-se que cadascun dels seus militants o activistes oscil·la contínuament sobre quina de les dues vies aplanarà el camí cap a un Estat català. L’episodi de la suspensió efectiva dels parlamentaris processats va donar lloc fa deu dies al primer conat d’il·legalitat en les institucions de la Generalitat des que es va aplicar el 155. Però la vindicació de l’1-O i del 27-O per part dels seus responsables encoratja la idea que la legitimitat de determinats objectius polítics constitueix un bé superior a les normes vigents, que dificulten en gran manera la seva consecució. Per això no hi ha un independentisme compromès amb la legalitat com a principi. Sí, potser, un secessionisme més realista, que sembla eludir entrampar-se amb la llei en esdeveniments com els d’octubre de l’any passat.
El president del Parlament, Roger Torrent, va advertir divendres que, “mentre no hi hagi una solució política”, la Cambra autonòmica continuarà aprovant de manera periòdica resolucions com la que va reclamar l’abolició de la monarquia. Cal suposar que es referia a mocions el contingut de les quals se situï a l’empara de la llibertat d’expressió i no contravingui cap norma. Però els termes en què es pronunciï el Parlament podrien ser objecte d’impugnació una vegada i una altra, encara que tals actes no impliquin responsabilitats penals si no desatenen resolucions judicials prèvies. De manera que la decisió de moure’s en els límits entre allò lícit i il·lícit “periòdicament” contribuiria a empantanegar les institucions en circumstàncies de risc davant l’eventual obertura de nous procediments judicials. Perquè ha quedat demostrat que es tracta d’un terreny subjecte a discussió i poc propici a incursions temeràries.
El problema és que mentre no hi ha un independentisme que defensi la legalitat com a principi rector de la seva estratègia, més enllà d’uns criteris bàsics de prudència, sí que hi ha un independentisme disposat a desbordar aquesta mateixa legalitat, encara que sigui puntualment i amb l’ànim d’avivar la confrontació posant a prova altres secessionistes. El rupturisme latent entre els partidaris d’una república pròpia no obeeix tant a la seva impaciència com a la seva convicció que el projecte que allotgen es tornaria inviable per les vies de la legalitat. Senzillament perquè saben que la naturalesa de la república pròpia és inassimilable pel marc constitucional; i en això rau l’autenticitat que aquesta part de l’independentisme –que es té per més conseqüent– tracta de conferir al seu objectiu. Cosa que, al seu torn, dissuadeix els altres secessionistes de fer causa de la legalitat.
L’independentisme s’ha instal·lat en l’anomalia de corrents i grups incapaços de precisar què volen aconseguir i de quina manera; de manera que transfereixen als altres –als mitjans i al públic en general– la tasca d’endevinar les seves intencions en cada moment. A mesura que tots parlem de l’independentisme, aquest es veu menys necessitat d’aclarir els seus plans. A mesura que tots ens referim a les seves diferències internes, aquestes emmudeixen i no s’expliciten mai. Se sap, per exemple, que Torra i ERC han acordat continuar embarcats en el Govern fins que es conegui la sentència del Suprem, però sense rastre de les condicions d’aquest arranjament, ni de les seves raons, i molt menys de les conseqüències. I no hi ha cap declaració sobre què pensen fer respecte a la legalitat, donant a entendre així que el seu compliment o no els resulta un assumpte contingent.
La improvisació política referent a això projecta un missatge d’indiferència cap a les institucions, de banalització de qualsevol il·legalitat comesa o imaginable en el procés. La sublimació i la frivolitat van de la mà, i això desautoritza dirigents que no es fan càrrec del que està passant mentre d’altres, que homenatgen, es troben en espera de judici. Si tot remet als límits entre la legalitat i la il·legalitat no és perquè s’hagi judicialitzat el conflicte i no se sàpiga què poden fer els jutges i tribunals a partir de demà mateix. És perquè l’independentisme va descobrir en aquesta franja indefinible de terreny l’hàbitat idoni per reproduir-se, encara que anés restant legitimitat als procediments taxats de la democràcia.
L’independentisme dona a entendre que el compliment o no de la legalitat resulta un assumpte contingent