El populisme castís

La centralització no només és una utopia indesitjable i empobridora, sinó un camí directe cap a la destrucció de les Espanyes

Des de la restauració de la democràcia el 1977, el pes electoral de l’extrema dreta ha estat marginal. En els gairebé quaranta anys d’història democràtica, aquell corrent d’opinió només va obtenir un escó el 1979. Aquella magra representació parlamentària es va veure sempre acompanyada per actes de masses amb una traducció en vots que no va superar mai el 3%. L’ombra del franquisme va pesar com una llosa sobre les diverses formacions d’aquell espectre polític; l’apel∙lació nostàlgica al vell règim mancava d’atractiu per a una societat que estrenava la democràcia. Quatre dècades després, l’onada populista que recorre Europa ha tingut a les Espanyes la seva expressió esquerrana en Podem, i Vox sembla encarnar-la en la dreta, malgrat les protestes dels seus paladins.

La connexió de Vox amb la denominada dreta alternativa és evident i la seva expressió més clara va ser el comunicat del 23 d’abril del 2017, una felicitació a Marine Le Pen per l’èxit que havia aconseguit en la primera volta de les presidencials franceses. També s’alinea en les seves 100 Propostes amb el Grup de Visegrad, compost pels governs nacionalistes i autoritaris d’Hongria, Txèquia, Eslovènia i Polònia. Aquests posicionaments reflecteixen amb una claredat meridiana les senyes d’identitat ideològica d’aquesta formació, allunyades de la doctrina dels partits liberal conservadors existents al món occidental. El seu trumpià “Fem Espanya gran un altre cop” planteja d’entrada una pregunta: a quin període històric concret remet aquest lema. Òbviament no sembla que es refereixi al que es va iniciar des del final de la dictadura franquista fins als nostres dies...

Vox abraça igual com els seus homòlegs la tesi de la guerra de civilitzacions. Com ells, considera l’islam la principal amenaça a la identitat nacional. Aquest renaixement postmodern de l’esperit de croada s’enfronta a un petit obstacle. La immensa majoria dels estrangers residents a les Espanyes, d’acord amb les dades de l’INE corresponents al 2017, procedeixen de països de tradició judeocristiana i dels gairebé dos milions de musulmans que viuen en terra pàtria només un 4,2% professen la fe islàmica. És poc convincent que els immigrants europeus i iberoamericans suposin un multiculturalisme dissolvent per a la cristiandat hispana i tampoc no s’albiren en l’horitzó les hordes de Tarik i Muza preparades per conquerir Hispània.

El retorn al centralisme propugnat per Vox és una concepció esbiaixada de la realitat històrica de les Espanyes. Aquesta no és la centralista ni la d’un Estat plurinacional, sinó la d’una nació de nacions definida per la unitat i per la pluralitat. Les deficiències i la degeneració innegables del model d’organització territorial de l’Estat vigent no són una conseqüència inevitable de la descentralització, sinó d’un disseny constitucional pèssim; això és, de no haver creat un autèntic Estat federal. La centralització no només és una utopia indesitjable i empobridora, sinó un camí directe cap a la destrucció de les Espanyes, un intent d’edificar un uniformisme artificial basat en l’ús de la força i, per tant, condemnat a esclatar.

D’altra banda, la identitat “desaparició de les autonomies-reducció de la despesa pública i dels impostos” és una fal∙làcia. La ràtio despesa pública/PIB i la pressió fiscal són més baixes en els estats amb un sistema federal competitiu que en els centralitzats. La comparació entre els dos models de referència, els Estats Units i França, il∙lustra aquesta afirmació. Amb un Estat unitari no hi haurà més recursos per mantenir l’Estat de benestar perquè les causes dels seus problemes financers són unes altres, com, per exemple, l’envelliment de la població. És complicat explicar l’avantatge competitiu del centralisme per abordar el problema demogràfic. A més, l’Estat de benestar no necessita que es mantingui sinó que es reformi en profunditat.

Però Vox és liberal en economia... D’entrada, el seu ideari manifesta una hostilitat considerable a la globalització, transformada en el neologisme globalisme, terme encunyat per la dreta alternativa per defensar polítiques proteccionistes o, més ben dit, un proteccionisme selectiu de caire nacionalista. Dit això, proposa una baixada d’impostos encomiable, supressió de regulacions, la introducció del xec escolar o un sistema de pensions mixt però no fa ni tan sols una quantificació aproximada del cost de les retallades impositives ni de la disminució paral∙lela de la despesa que es necessita per evitar el desbordament del dèficit públic. Al contrari, la seva plataforma incorpora programes socials que impliquen increments substancials dels desemborsaments del sector públic. La crítica de Vox a les discriminacions positives impulsades per l’esquerra és correcta, però es veuen substituïdes per d’altres destinades a promocionar la seva visió peculiar de la bona vida. Es defensa la desreglamentació econòmica i es dona suport a la reglamentació moral. L’ús de la coerció estatal per imposar creences que pertanyen a l’esfera privada com l’oposició a legalitzar la maternitat subrogada, prohibir totes les modalitats d’avortament, negar el concepte de matrimoni o l’adopció a les unions homosexuals, etcètera és contrari a una societat oberta i plural, en la qual els individus tenen preferències i valors diferents i, per tant, han de tenir llibertat d’elegir com volen viure sempre que no lesionin drets de tercers. En això consisteix el principi d’igualtat davant la llei.

La proposta que els partits, sindicats i altres institucions de la teòrica societat civil no tinguin finançament públic sinó dels qui els suporten és positiva. Però no ho és il∙legalitzar les formacions, sigui quin sigui el seu signe, que defensen doctrines contràries a la Constitució o qualsevol altra encara que sigui aberrant. Les idees no delinqueixen, ho fan els actes, i una societat lliure ha de combatre pels principis que la sustenten en lloc de recórrer a un prohibicionisme estèril que només reflecteix por davant el desafiament dels qui posen en qüestió l’statu quo en un reflex d’inferioritat moral i intel∙lectual lamentable.

Per què fer atenció a un partit extraparlamentari? La raó no és el temor del seu creixement potencial. Les agendes populistes corren el risc de ser absorbides, en la seva totalitat o en part, pels partits convencionals. Podem ha condicionat de manera decisiva el debat dins de l’esquerra i, en gran manera, dins de l’escena nacional. El perill és que el discurs de Vox contamini el del Partit Popular i el converteixi en un partit conservador ranci incapaç de ser una força majoritària en la societat espanyola perquè la dreta liberal és l’única alternativa real als populismes davant el col∙lapse intel∙lectual de la socialdemocràcia.

Les agendes populistes corren el risc de ser absorbides, totalment o en part, pels partits convencionals; el perill és que el discurs de Vox contamini el del PP