Pu­dor de carn po­dri­da

ALÍ­CIA GORINA I SA­RAH KA­NE ENS TAN­QUEN A LA LU­XO­SA HA­BI­TA­CIÓ D’HO­TEL QUE VA TRASBALSAR EL TE­A­TRE BRI­TÀ­NIC CON­TEM­PO­RA­NI

La Vanguardia - Què Fem - - TEATRE - RA­MON OLIVER

En­tre la vi­o­lèn­cia que té lloc en els es­pais pri­vats i aque­lla al­tra que es pre­sen­ta com un afer pú­blic no exis­teix cap lí­nia di­vi­sò­ria, cap me­na de mur les pot se­pa­rar, per­què l’una s’ali­men­ta de l’al­tra. I aques­ta és una de les bru­tals evi­dèn­ci­es que dei­xa ben a la vis­ta la no menys bru­tal i sen­sa­ci­o­nal pri­me­ra obra es­cè­ni­ca de Sa­rah Ka­ne, es­tre­na­da just ara fa vint-i-tres anys (el 12 de ge­ner del 1995) al Royal Court de Lon­dres. I re­bu­da al seu mo­ment per la ma­jor part de la crí­ti­ca amb el que ben bé po­dria ser qua­li­fi­cat de re­ac­ció de vi­o­lèn­cia inu­si­ta­da que en al­guns ca­sos va ar­ri­bar fins a l’in­sult per­so­nal. De la ma­tei­xa ma­ne­ra que la vi­o­lèn­cia re­ben­ta qual­se­vol pa­ret (ja veu­reu fins a quin punt), Ka­ne sem­bla­va ha­ver re­ben­tat els lí­mits so­bre la ma­ne­ra com aques­ta pot ser vi­su­a­lit­za­da en un es­ce­na­ri. Va ser la ma­tei­xa au­to­ra de Pis­co­si de les 4.48, aquell al­tre col­pi­dor text es­crit just abans del seu su­ï­ci­di amb 28 anys, la que va dir lla­vors: “El que més m’es­can­da- lit­za és que als mit­jans sem­bla que els mo­les­ti més la re­pre­sen­ta­ció de la vi­o­lèn­cia que la vi­o­lèn­cia en si ma­tei­xa”. Una re­ac­ció es­can­da­lit­za­da que van com­par­tir amb ella Ha­rold Pinter i Caryl Churc­hill, dos ge­gants de l’es­ce­na bri­tà­ni­ca que es van po­sar im­me­di­a­ta­ment al seu cos­tat.

Nin­gú no fa­rà res

Amb el temps, aquells il·lus­tres crí­tics que es van acar­nis­sar amb Ka­ne van fer ac­te pú­blic de con­tri­ció. I ara no en tro­ba­rí­eu cap ni un que no us di­gués que Blas­ted és ja tot un clàs­sic. Però aneu amb comp­te: com molt en­cer­ta­da­ment sug­ge­reix una Alí­cia Gorina que no dub­ta a qua­li­fi­car Ka­ne com la ma­re del te­a­tre que fa, Blas­ted per­tany a aque­lla me­na de clàs­sics tan de­pri­mi­do­ra­ment vi­gents que són capa­ços de fer-te re­gi­rar l’es­tó­mac. Ex­pli­ca­va Ka­ne que, ini­ci­al­ment, te­nia la in­ten­ció d’es­criu­re una obra en què un ho­me i una do­na, d’edats no­ta­ble­ment di­fe­rents i amb una re­la­ció de po­der ab­so­lu­ta­ment dese­qui­li­bra­da, es tan­ca­ven en una lu­xo­sa ha­bi­ta­ció d’ho­tel per aca­bar pro­ta­go­nit­zant una es­ce­na ple­na d’hor­ri­ble vi­o­lèn­cia. Fins que una nit va en­ge­gar la te­le men­tre es­cri­via per veu­re l’in­for­ma­tiu i va veu­re les imat­ges d’una do­na de Sre­bre­ni­ca que en­tre plors de­ma­na­va a les Na­ci­ons Uni­des aju­da per atu­rar aquell hor­ror.

Ka­ne es va dir a ella ma­tei­xa que, com sem­pre, nin­gú no fa­ria res. Però ella sí que va fer quel­com. I va dei­xar que l’es­pant d’aque­lla al­tra vi­o­lèn­cia s’es­co­lés en l’es­pant ins­ta­llat en aques­ta ha­bi­ta­ció amb al­gu­na co­sa del pai­sat­ge deso­lat d’una obra de Beckett, i en què l’olor de carn po­dri­da per la malal­tia es bar­re­ja amb la sen­sa­ció de po­dri­du­ra ge­ne­ral de la nos­tra ci­vi­lit­za­ció.

FO­TO: FE­LI­PE ME­NA

Mar­ta Os­só i Pe­re Ar­qui­llué es ve­uen de­vo­rats pel malson de l’es­tu­pen­da obra de Ka­ne.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.