Com ce­le­brem Sant Va­len­tí?

Els es­pan­yols gas­tem una mit­ja­na de 60 eu­ros pe­rò hi ha di­fe­rèn­cies en­tre els se­xes, ja que els ho­mes in­ver­tei­xen més que les do­nes; 73 eu­ros en­front de 44 eu­ros En al­guns paï­sos es co­neix tam­bé com el dia de l'amis­tat i la ce­le­bra­ció es duu a ter­me amb

Nou Horta (Nord) - - Portada - Jú­lia Mu­ri­llo

Els es­pan­yols gas­tem una mit­ja­na de 60 eu­ros pe­rò hi ha di­fe­rèn­cies en­tre els se­xes, ja que els ho­mes in­ver­tei­xen més que les do­nes; 73 eu­ros en­front de 44 eu­ros.

En al­guns paï­sos es co­neix tam­bé com el dia de l'amis­tat i la ce­le­bra­ció es duu a ter­me amb ri­tuals i tra­di­cions molt di­fe­rents

Un al­tra ve­ga­da tor­na el 14 de fe­brer, el dia dels enamo­rats o dit d’al­tra ma­ne­ra, Sant Va­len­tí. La ma­jor preo­cu­pa­ció de molts enamo­rats és pen­sar com ce­le­brar-ho i en tro­bar el re­gal per­fec­te. Pe­rò, quins re­gals són els més ha­bi­tuals? Doncs, sens dub­te, el triom­fa­dor és la ro­sa, com a sím­bol de for­ta­le­sa i de pas­sió. Pe­rò al cap i a la fi, pot­ser no si­guen tan im­por­tants els as­pec­tes ma­te­rials com els mis­sat­ges i sen­ti­ments que els acom­pan­yen. Per exem­ple, so­par en un res­tau­rant con­ti­nua sent un pla clàs­sic per a aquest dia. En aquest sen­tit, ca­da ve­ga­da es­tà més de mo­da re­ga­lar mas­sat­ges re­la­xants o trac­ta­ments de be­lle­sa.

Pel que fa al con­su­mis­me, els nord-ame­ri­cans per exem­ple, se­gons la Fe­de­ra­ció Na­cio­nal de Co­me­rç dels EUA, es gas­ten en tar­ge­tes i al­tres de­talls més de 18.900 mi­li­ons de dò­lars. D’al­tra ban­da, els es­pan­yols gas­tem una mit­ja­na de 60 eu­ros pe­rò hi ha di­fe­rèn­cies, ja que els ho­mes in­ver­tei­xen més que les do­nes (73 en­front de 44 eu­ros). A més a més, in­flueix tam­bé l'edat, per­què els ma­jors de 40 anys de­di­quen uns 76 eu­ros al re­gal i els que te­nen en­tre 20 i 40 anys des­ti­nen uns 48 eu­ros.

No obs­tant açò, no to­tes les pa­re­lles creuen en aquest dia i pot ocó­rrer en al­guns ca­sos que un dels dos es­pe­ra­va re­bre un ob­se­qui i, al no ob­te­nir-ho, se sen­ta fe­rit. En aquests ca­sos, molts psi­cò­legs re­co­ma­nen que per a evi­tar aquest ti­pus de ma­len­te­sos, el mi­llor és "par­lar-ho a prio­ri" i arri­bar a una ne­go­cia­ció, per­què, és bon sím­pto­ma de la pa­re­lla apren­dre a ex­po­sar aques­tes si­tua­cions.

Pe­rò no hem d’obli­dar que du­rant aquest dia de ce­le­bra­ció hi ha per­so­nes que desit­gen que aques­ta da­ta pas­se com més prom­pte mi­llor, per­què no te­nen pa­re­lla o per­què aca­ben de pa­tir un fra­càs sen­ti­men­tal. Per tant, cal­dria re­cor­dar que el no te­nir pa­re­lla no és cap ma­les­tar, en al­guns paï­sos es co­neix tam­bé com el dia de l'amis­tat, i per ai­xò no fa fal­ta ce­le­brar-ho amb la pa­re­lla no­més, a més de que no en tot arreu es ce­le­bra de la ma­tei­xa ma­ne­ra.

Lle­gen­da so­bre l’ori­gen de Sant Va­len­tí

Exis­tei­xen mol­tes lle­gen­des so­bre l’ori­gen d’aques­ta fes­ti­vi­tat i una d’elles es re­mun­ta a l’èpo­ca de l'Im­pe­ri Ro­mà. A l’any 270 d.c, Sant Va­len­tí era un sa­cer­dot a Ro­ma. En aquell temps go­ver­na­va l'em­pe­ra­dor Clau­di II, el qual prohi­bia als jo­ves ca­sar-se i viu­re en ma­tri­mo­ni, ja que con­si­de­ra­va que els jo­ves sol­ters i sen­se fa­mí­lia eren els mi­llors sol­dats i per tant no te­nien cap com­pro­mís a l’ho­ra d'anar a la gue­rra. A més, l’em­pe­ra­dor Clau­di II va prohi­bir el cris­tia­nis­me ja que ell ma­teix es con­si­de­ra­va el Déu su­prem. El sa­cer­dot no va ac­cep­tar el de­cret i va desafiar el rei i va co­me­nçar a ca­sar pa­re­lles jo­ves en se­cret. Clau­di II va in­ten­tar con­vèn­cer-lo per tal que re­nun­cia­ra al Cris­tia­nis­me i ser­vi­ra l'Im­pe­ri i els Déus ro­mans, pe­rò Va­len­tí es ne­gà i va se­guir fent pro­pa­gan­da so­bre el cris­tia­nis­me. Ai­xí que, l'em­pe­ra­dor el va em­pre­so­nar amb sen­tèn­cia d'exe­cu­ció. Men­tre Va­len­tí es­pe­ra­va la seua sen­tèn­cia a la pre­só, el seu vi­gi­lant As­te­ri li va pre­sen­tar la se­va fi­lla Jú­lia que era ce­ga, la qual va con­se­guir cu­rar-la. En veu­re ai­xò, As­te­ri i to­ta la seua fa­mí­lia es van con­ver­tir al cris­tia­nis­me. No obs­tant, la sen­tèn­cia de Va­len­tí en­ca­ra era fer­ma i l’exe­cu­ta­ren el 14 de fe­brer con­ver­tint-lo en un màr­tir i re­fe­rent de tots els enamo­rats. Se­gons diuen, es va plan­tar un ametller al cos­tat de la seua tom­ba. Aquest ar­bre ac­tual­ment re­pre­sen­ta amor i amis­tat eter­na.

Tra­di­cions En di­ver­ses parts del món aques­ta ce­le­bra­ció es duu a ter­me amb ri­tuals o tra­di­cions molt di­fe­rents:

Croà­cia. Els croa­tes acos­tu­men a re­ga­lar cors "li­ci­tar", un pa tra­di­cio­nal del país. Aquest cor és pin­tat amb co­lors vius, se li col·lo­ca un xi­co­tet es­pill i un rè­tol que diu: "Et re­ga­le el meu cor, mi­ra qui es­tà dins d'ell”.

Di­na­mar­ca. Els ho­mes d'aquest país te­nen la tra­di­ció d'en­viar a les do­nes gaek­ke­brev (car­tes ro­màn­ti­ques, di­ver­ti­des i anò­ni­mes). En el re­mi­tent es­criuen una ri­ma i un punt per ca­da lle­tra del seu nom. Si la do­na en­de­vi­na qui li va en­viar la car­ta, la re­com­pen­sa per a ell serà un ou de pas­qua.

Gal·les. La ce­le­bra­ció de Dwyn­wen és l'equi­va­lent del Dia de Sant Va­len­tí per als ga­le­sos, el qual es por­ta aca­be ca­da 25 de ge­ner i on els enamo­rats tam­bé s'ob­se­quien tar­ge­tes, flors i re­gals; pe­rò es­pe­cial­ment do­nen lo­ves­poon (la cu­lle­ra de l'amor), una ar­te­sa­nia que els ho­mes re­ga­len com a mos­tra del seu amor.

Gran Bre­tan­ya. Tra­di­cio­nal­ment i en al­gu­nes parts del com­tat de Sus­sex, en­ca­ra es co­neix com el Dia de les No­ces dels Ocells. Es creu que si du­rant aquest dia una do­na veu a un teu­la­dí vo­lant da­munt del seu cap, vol dir que ella es ca­sa­rà amb un ho­me po­bre, pe­rò serà fe­liç; si veu a una ca­der­ne­ra es ca­sa­rà amb un ho­me ric. Si veu un pi­troig sig­ni­fi­ca que es ca­sa­rà amb un ma­ri­ner.

Ja­pó. Al llarg de tot el dia les do­nes do­nen xo­co­la­te als ho­mes, no obs­tant açò, el ti­pus de xo­co­la­te que ob­se­quia­ran de­pen­drà del ti­pus de re­la­ció que tin­guen.

Co­rea del Sud. Se­guei­xen la ma­tei­xa tra­di­ció que a Ja­pó, el 14 de fe­brer les do­nes re­ga­len xo­co­la­tes als ho­mes i el 12 de ma­rç els ho­mes ob­se­quien co­ses blan­ques a les do­nes. Pe­rò si no vas re­bre gens en cap da­ta, el 14 d'abril hau­ràs d'anar a un res­tau­rant a men­jar fi­deus ne­gres i pa­tir per la teua sol­te­ria. Li­tuà­nia i Le­tò­nia. Des­prés d'acon­se­guir la seua in­de­pen­dèn­cia (1990) aquests dos paï­sos van co­me­nçar a ce­le­brar el Dia de Sant Va­len­tí. La tra­di­ció con­sis­teix en col·lo­car es­tam­pes en la ca­ra i la ro­ba dels amics, fa­mi­liars i enamo­rats.

Xi­na. A Xi­na el nú­me­ro de ro­ses que es re­ga­len és el que de­ter­mi­na el mis­sat­ge que els ho­mes en­vien a les do­nes. Per exem­ple, si li re­ga­la una ro­sa el mis­sat­ge és: "Eres el meu únic amor". Si li dó­na on­ze: "Eres la meua fa­vo­ri­ta". Si li en­via no­ran­ta-nou: "Et pro­met amor etern". I si li en­via cent vuit: "Ca­sa't amb mi".

Des de Nou Hor­ta, trieu la for­ma que trieu per a ce­le­brar aques­ta da­ta, vo­lem desit­jar-vos que pas­seu un 14 de fe­brer el més es­pe­cial pos­si­ble. A més, vo­lem reivin­di­car la idea de fes­te­jar l’amor no sols aquest dia, si­nó tots els dies de l’any.

Newspapers in Spanish

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.