Teresa Colom omple de poesia el Museu Casa d’Areny-Plandolit
‘El cementiri de les matrioixques’ és el seu sisè poemari El poemari és una reflexió
L’escriptora andorrana Teresa Colom va presentar ahir a la tarda el seu últim treball poètic, El cementiri de les matrioixques (Edicions Proa), un recull de poemes on reflexiona sobre les relacions de pares i fills i la infantesa des de la perspectiva de filla i mare. I no ho va fer sola. El poeta, escriptor i crític literari David Castillo, que ha prologat aquest sisè poemari de Colom, la va acompanyar en un entorn molt adient per a l’ocasió, el Museu Casa d’Areny-Plandolit, epicentre familiar d’una de les nissagues més conegudes del Principat.
En el jardí de la casa senyorial i davant d’un bon grapat d’amants de la poesia, Castillo, que coneix l’autora des de fa molts anys, la va descriure com una «narradora d’històries amb les quals t’identifiques com a lector». Històries pròpies d’una «poesia confessional», a vegades «punyents» però expressades amb paraules que «t’acaricien». Castillo també va definir el recull com una sort d’autobriografia de la seva infància que com tot el que prové de la memòria té tocs reals però també ficticis. Un conjunt de records poètics recreats o inventats que porten al lector d’una vivència a una altra a l’igual que quan juguem a amb una matrioixca. Sempre es pot profunditzar una mica més.
Per la seva banda, Teresa Colom va fer lectura d’alguns dels poemes, com Cercle, dedicat al seu pare traspassat, o Gàbia, on apareix algun dels animals que ajuden a l’autora a recordar. La seva veu, pausada i càlida, va donar encara més força a les aparentment petites pinzellades de bellesa quotidiana on parla de l’obligada revisió i canvi de perspectiva que comporta tenir un fill, a més de serho. El camp de visió s’amplia i modifica, i es descobreixen aspectes d’un mateix que ni tan solts havien estat considerats.
Se la va veure còmoda compartint-los amb els assistents, fins i tot amb els nens que amb les seves veus i des del carrer van posar banda sonora al moment. Però no és d’estranyar, ja que Colom considera un procés natural el fet de publicar: «Entres en un circuit en el qual que una persona que no coneixes et llegeixi té tot el sentit perquè tu escrius com una veu, però amb inquietuds i neguits que són compartits per tots. Ja no sents que t’estàs exposant, sinó que formes part d’aquest cercle». Llegint aquesta reflexió, i sobretot després d’escoltar-la recitar, res faria imaginar que va trigar anys en decidir-se a compartir la seva poesia. La seva qualitat, però, va ser reconeguda quan va fer el primer pas al ja llunyà 2000, en presentar-se a un premi literari que va guanyar. La gran acceptació de la seva obra li ha permès dedicarse en cos i ànima a plasmar un món interior que durant molts de temps només va compartir amb si mateixa.
Reconeguda amb diversos premis, Colom no se sent pressionada, sinó agraïda, ja que considera la literatura com una carrera de fons, i el que vol és continuar fent el seu propi viatge, i ser fidel al que sent per no perdre la seva veu. Amb El cementiri de les matrioixques es confirma, si és que calia, que va per bon camí.
de l’autora sobre les relacions de pares i fills i la infantesa
H