El primer país sense mascareta
És una bona notícia que demostra que tot va endavant i el carreró sense sortida es va obrint poc a poc
L’anècdota és real. Dos setmanes abans de la declaració de l’Estat d’Alarma i del confinament d’infaust record un bon amic del diari em va convidar a esmorzar a casa seva. Era un esmorzar de forquilla i ganivet i després del cafè van repassar anècdotes de la història més recent de les terres de Ponent. Just abans d’arribar a casa seva em vaig fixar amb una parella que caminava pel barri de Cappont de Lleida. Discrets, un pèl taciturns i sense cap estridència però el fet és que portaven mascareta. Li vaig comentar al meu amic i me’n vaig riure per sota el nas. Jo mateix titllava d’exagerats tothom que en portava dos setmanes abans que passés tot. La resta de la història ja la coneixeu. Confinament, tancament de tota l’activitat econòmica (llevat de l’essencial) i un impacte emocional, també sanitari, que no només va afectar Catalunya sinó tot el món.
A partir d’aquell moment la mascareta es va començar a generalitzar (de fet no va ser obligatòria fins ben entrat el mes de juny) però llavors ja no es feia gens estrany veure unes imatges que només havíem vist a l’Àsia, ja fos amb la pneumonia atípica (la SARS) o amb la Covid-19. I dimecres passat vaig tornar a pensar precisament en aquesta anècdota al saber que el Principat d’Andorra ja podrà deixar d’usar la mascareta als espais oberts sempre que no hi hagi aglomeracions de gent. És una bona notícia que demostra que tot va cap endavant i que aquell carreró sense sortida que ens arribava gairebé de cop el març del 2020 es va obrint poc a poc per deixar pas a una nova realitat.
Deia que a Andorra ja no serà obligatòria la mascareta als espais exteriors i Espanya seguirà el mateix camí a partir del dissabte 26 de juny tal i com va anunciar Pedro Sánchez i ja havien demanat de fa dies Catalunya i la resta de comunitats autònomes de l’Estat. Ara que ja gairebé s’ha convertit en una extensió de nosaltres mateixos sembla estrany haver-la de deixar al calaix. Si més no, però, em faig creus del temps que vam estar exposats al virus sense saber que el seu ús era vital per poder frenar els contagis.
D’entrada és de lògica que així fos però les primeres setmanes de la pandèmia la majoria de gent (jo també) anàvem sense mascareta a tot arreu. A treballar, a comprar i a fer el que fos (en el benentès que poques coses es podien fer més durant aquells dies tristos de març i abril del 2020). Quan anava a comprar les dependentes portaven mascareta. Jo no. I no és que em rigués dels qui l’usaven com sí que feia abans que arribés la pandèmia sinó que en aquell moment no ho creia necessari si no hi havia cap símptoma que em fes sospitar que podia tenir la Covid (per sort encara no l’he passat). Sí que recordo que en aquells dies el meu metge ja m’advertia que hi havia les gotes de pluja i la boira i m’il·lustrava de la importància d’usar una o altra mascareta segons el lloc on anés. De fet, però, en aquells primers compassos de la crisi sanitària només me la vaig posar un dia que vaig haver d’acompanyar un familiar a l’hospital. Allí sí que creia que hi podia haver virus a dojo mentre que a fora no en veia la conveniència.
Amb el temps es va saber que els contagis no només es produïen parlant, estossegant o esternudant sinó que els aerosols també eren un focus de transmissió importantíssim. És a dir, que el sol fet de parlar i respirar en un lloc tancat on hi hagués més persones podia dipositar milers de partícules del virus que, en el cas d’inhalar-les si algú estava contagiat, podia provocar una infecció més que segura. Torno als records.
A les terres de Lleida ens va fer molta gràcia el pregó d’un poble del Segrià que recomanava a la gent que quan anés a comprar a la botiga no digués més que l’imprescindible. «No parleu! Ni hola, ni bon dia, ni res. Ja parlareu quan passi aquesta merda!», deia el pregó que es va fer viral entre els nostres mòbils. Potser sense saber-ho del cert en aquell poble van encertar-la de ple.
Anar a la botiga i fer petar la xerrada podia ser letal per les persones que hi coincidissin perquè els aerosols es van acabar demostrant com un vector de contagi de primer nivell. Ara ho sabem però llavors no estava tan clar. De fet, en aquesta pandèmia que tot just comencem a vèncer encara no en sabem ni la meitat d’un virus que ha trastocat la forma de fer de tota la humanitat i que s’ha emportat milers de vides. Per això quan girem la vista enrere i veiem tot el que hem passat és molt el camí que hem recorregut a tranques i barranques.
Però tanmateix l’hem fet i hem pogut arribar fins aquí, fins al moment en què a Andorra ja és possible anar pel carrer sense mascareta, una imatge que ens retorna al moment previ a la pandèmia i a uns dies en els que a molts (també a mi com ja he explicat) ens semblava exagerat que la gent es passegés pels carrers amb la boca tapada com si d’un morrió es tractés. Tinguem present tot el que ha passat, doncs, i posem sentit comú sense deixar de reconèixer, però, que a la pandèmia ja li tenim un peu al coll.
Ara que ja gairebé s’ha convertit en una extensió de nosaltres mateixos sembla estrany haver-la de deixar al calaix