Diada del Soldat Català: Reflexions
Permeteu-me que avui faci unes reflexions a l’entorn de l’exèrcit i dels soldats.
Sempre m’ha admirat aquella voluntat de l’antiga Roma que reclamava que les legions s‘havien de mantenir a les fronteres. Quan les legions van fer la seva estada a Roma, Roma va caure. El tema que dur implícit aquesta reflexió és el que l’objectiu de pau i d’ independència d’una societat, s’assoleix propiciant les virtuts militars i no el militarisme.
Al segle XI, el Princeps Namque, un dels primers Usatges de Barcelona ja establia com s’havia d’organitzar la defensa del territori català i les seves institucions. I, de forma constant, els catalans fins al segle XVIII, van anar adaptant les lleis per assolir aquells objectius i defugir així el risc d’utilitzar l’exèrcit contra la pròpia societat.
Si saltem al segle XIII, Sicília, que vol la nostra Llei, reclama la nostra força i una branca del casal de Barcelona passa a regnar l’Illa.
Més tard, la Companyia Catalana d’Orient és cridada a Constantinoble que se sent dèbil davant els turcs. Els catalans els defensen i vencen invasió. Un cop allunyat el perill, l’Emperador Andrònic II, fruit de la seva pròpia debilitat mata a traïció als caps militars de la Companyia Catalana. Aquests successos seran el principi de la desaparició de Bizanci.
La lliçó que en traiem d’aquests dos darrers passatges històrics, és que un exèrcit no pot apuntalar una societat dèbil, més aviat la fortalesa de la societat és la que pot generar un exercit propi o aliat prou fort per a defensar-se.
En el seu moment em va corprendre la lectura del poema nacional argentí Martin Fierro. El seu protagonista, un home productiu, lliure i feliç, amb hisenda i família. Es transforma i és converteix en un ésser esmaperdut, sense família, empobrit, envilit. En definitiva en un ésser abjecte, com a conseqüència d’haver estat incorporat per la força a l’exèrcit del seu país i veure’s implicat en una guerra que no comprèn i en la que alguns en fan el seu negoci.
Que no dir de la Guerra del 36 al 39, de la que crec que fins ara se n’han fet anàlisis parcials i en conseqüència les seves conclusions també ho han estat. Fins que no l’analitzem amb paràmetres catalans , com un conflicte nacional entre Catalunya i Espanya present als dos costats dels contendents, no entendrem bona part del sentit d’aquesta Guerra, el seu desenvolupament militar i el seu desenllaç.
Més a prop en el temps, fa uns anys ens assabentàrem que un exèrcit de les Nacions Unides va deixar abandonada la població desarmada de Srebrenitsa - a la qual tenien l’obligació de protegir- en mans dels seus enemics armats, que els van massacrar. Sabien aquells comandaments i aquells soldats quina és la responsabilitat d’un exèrcit d’interposició en un zona en conflicte? Ningú no els va obligar a fer-se militars. Eren soldats? Decididament penso que hem de destinar aquest nom sagrat a un altra mena de persones.
Acceptar la milícia implica acceptar un capteniment –un codi d’honor- que si no és se- gueix degrada a la persona que té el compromís central de defensar la societat i la responsabilitat de portar i utilitzar les armes si cal per assolir-ho. Implica també que la societat valori i accepti la milícia perquè la sap part si mateixa i sotmesa a la seva llei.
En el camí d’esdevenir novament un País Independent, estem convençuts que sabrem trobar, després de tres-cents anys i a través de les nostres lleis, el fràgil equilibri que en un món tant complex com l’actual, hi ha entre la pau com a bé suprem i la preparació per al conflicte que malauradament la realitat imposa.