Nou nom de la regió, entre màrqueting i seducció

Per la primera vegada de la seva història, la Catalunya del Nord pot ser privada d’institucions pròpies al benefici de Tolosa del Llenguadoc i de Montpeller. Per la segona vegada de la seva història, pot ser privada d’un nom designant la seva identitat. El nostre país ja ha estat víctima del deliri jacobí amb la denominació oficial de « Pirineus-Orientals» (per què pas Pírineus-Pròxim-Orientals?). La regió nord-catalana arrisca ara de ser encara més negada en la seva existència per la utilització d’una denominació del tipus « Migdia-Pirineus-Mediterrani». Més universalista que això te mores!

Un departament no arrelat, sense identitat. Heus aquí el que volen els aprenents bruixots de la mundialitzacióque es passegen als passadissos de l’assemblea regional…

Certes reaccions sanes es fan sentir a propòsit de la denominació de la megaregió (per exemple «Occitania-País Català»). Certs aclariments són necessaris sobre aquesta qüestió, tanmateix cal dir que «Occitania-País Català» sembla més correcte que les farinetes nominatives dels cenacles universalistes.

En primer lloc, no hi ha «un» País Català, sinò « Països Catalans» que s’estenen de Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó. És a dir de la Catalunya del Nord fins a València i de la Frange de Ponent fins a les Illes Balears. Un pluralisme geogràfic que fa la riquesa de la nostra identitat. Definir un sol conjunt territorial com a « País Català» exclusiu, significaria a excloure de facto tots els altres.

Llavors, la nostra terra, la nostra pàtria, és Catalunya, un fet que la intel.ligencià franco-francesa no pot discutir, però només desviar amb boniques fórmules com la denominació « País Català» que sona com un aire d’accent català de la República Francesa [1].

Els francesos viuen a França i no en el « País francès». En va igualment pels catalans que viuen a Catalunya. I com a cada país, existeix un Nord i un Sud, un És i un Oest.

Quant a les denominacions politicastres que senten la promoció mercantil, crido els catalans conscients de llur identitat i preocupats per transmetre-la, de rebutjar-los en bloc. És necessari de començar una resistència intel·ligent i portadora d’esperança.

Aquesta lluita no és de la simbologia, ja que segons la fórmula orwelliana «el que controla el passat controla el present». Altrament dit, destruir el passat dels pobles, és facilitar la seva presa de control.

[1] En referència al títol de la revista del Departament dels Pirineus-Orientals.