Le Petit Journal - L'hebdo local de l'Aveyron
Gèli Combas : « Santiago, quicòm de particular »
Se trouver, ne serait-ce que pour une heure, sur la place de l’Obradoiro à Saint-Jacques-de-Compostelle, ou à plus forte raison à l’intérieur de la cathédrale – peut-être même à défiler pour toucher un instant la statue de l’apôtre – c’est entrer dans une parenthèse temporelle difficile à décrire à quelqu’un qui n’a jamais vécu ce moment. « Il y a là-bas, en ce haut lieu emblématique de Galice si proche de la fin des terres, une atmosphère toute particulière, à nulle autre pareille dans tous les lieux de pèlerinage les plus fréquentés », nous dit avec foi l’occitaniste Gilles Combes (Géli Combas) dans sa belle langue natale. Voici sa chronique :
« Lo que dins sa vida a pas agut l’astre d’anar un jorn a Sant-Jacme-deCompostèla (Santiago en espanhòl) non pòt imaginar l’ambient particular que regna sus la vièlha catedrala e a l’entorn, sus la granda plaça d’Obradoiro o dins las vanèlas qu’enròdan lo sanctuari ont landran, borramescla, romieus, toristas e estatjants del lòc.
Entre doas ramadas caracteristicas del climat de Galícia (la Bretanha espanhòla) redòlan sus la granda esplanada caladada, sortits de te sabi ont, de grops gaujoses e brusents. Luènh de l’imatge tradicional dels pelegrins devòts de l’anar estrech e de la tenguda austèra que sèm acostumats a véser a Lorda o dins d’autres lòcs sants. Non, a Santiago la fe qu’a guidat aquelas femnas e òmes de totes atges fins a la relíquia de l’apòstol se vòl gaujosa.
Un grop d’escolans acompanhat de sos dos professors, sac e impermeable sus l’esquina, davalat en galopant e en cridant pels escalièrs de la vanèla a man esquèrra de la catedrala entona amb estrambòrd un cant al mitan
de l’esplanada davant la faciada de l’Obradoiro. Una scèna que fa s’estrementir los toristas tocats per semblabla fervor.
Autra scèna : de matin a l’alba mentre que la ciutat se dormís encara dins las totas primièiras pallas clarors del jorn, una còla d’una dotzena d’adults arribats al cap del camin s’amassa fàcia al sanctuari e buta un polit cant melancolic.
Ieu lo camin l’ai pas fach, mas totes aqueles caminaires crosats a la broa de
la rota dins l’immensitat dels nauts platèus que menan de Burgos a Santiago m’inspiran un prigond respècte. Quinas que sián las rasons que los butèron un jorn a prene lo camin e quin que siá l’airal d’ont partiguèron.
Qu’ajan caminat sonque un jorn o una setmana o qu’ajan fach lo camin dins sa totalitat sus una mesada o mai, la motivacion e l’abnegacion que lor permeton d’endurar lo meissant temps coma lo calimàs per
aténher la tòca que se son fixada son remirablas. Coma lor enveji aquel daquòs que devon ressentir a caucar enfin la calada de la plaça d’Obradoiro, lo cap plen dels imatges dels païsatges de la Meseta puèi dels bòsques d’eucaliptuses de Galícia e al dedins la sensacion de l’escomesa o del sòmi complit !
Totes los actes de fe son de respectar mas devi confessar que presi mai la fe dins l’accion fisica, l’alegria e l’umilitat dels caminaires de Santiago que non pas la fe beata e de còps que i a un bocinèl « granhòta de benechièr », quand es pas vanitosa, que nos es donat de véser dins d’autres lòcs de pelegrinatge qu’estimi mai citar pas. »