D’usuària del servei del banc dels aliments a voluntària de Càritas

▸ Ana Garcia fa quinze anys va haver de recórrer al suport de l’entitat per la crisi i perquè es va quedar sense la pensió del seu exmarit

Ana Garcia Navarro és una dona de cinquanta-dos anys i fa quinze anys va haver de recórrer al suport de l’organització. Després de la separació amb el seu exmarit, quan el seu fill tenia sis anys, es van traslladar de Castelló de la Plana, on vivien, a Palamós, perquè aquí hi tenien família.

En un principi tot anava bé. Ella treballava i el pare del seu fill complia amb la manutenció del nen, fins que va deixar de fer-ho. En el mateix moment va arribar la crisi econòmica del 2008, fet que va contribuir que a la feina que tenia li anessin restant hores. Era netejadora a cases particulars, i va arribar a un punt en què ja no podia pagar lloguer, factures, ni aliments.

Primer pas, serveis socials

Ella no coneixia Càritas, però unes amigues li van explicar en què consistia i de quina manera podia sol·licitar aquest ajut. Primer va passar per serveis socials i aquests la van derivar per poder accedir al dispensari d’aliments. El seu fill va entrar al recurs SIE de suport escolar, on també feia sessions amb la Noèlia Urdininea, psicòloga.

Una de les vegades que va anar al banc d’aliments li van preguntar si volia ser voluntària i a ella li va semblar bona idea. Ana García assegura que aquest pas li va servir per mantenir-se ocupada i abstreure’s de la situació que vivia en aquells moments. A poc a poc es va anar implicant dins l’organització, fins i tot després de superar la crisi que estava vivint i ja no tenir necessitat d’acudir al dispensari d’aliments, va seguir i continua formant part de l’equip de voluntaris.

«El primer cop que vaig venir a Càritas a buscar menjar em vaig sorprendre, hi havia persones que ja coneixia i que estaven en una situació similar a la meva» Ana Garcia va començar una nova relació sentimental, amb qui va tenir una nena, i les ocupacions del moment van fer que deixés el voluntariat durant un temps. Així i tot, en les estones que podia participava en alguna activitat programada, com tai-chi o costura, no hi va perdre mai el vincle. En el moment en què tot va agafar un ritme menys obligat a l’hora de cuidar la seva filla petita, va tornar com a voluntària a una botiga que havien obert, la llibreria/jogueteria, i allí continua dedicant bona part del seu temps.

«El primer cop que vaig venir a Càritas a buscar menjar em vaig sorprendre, hi havia persones que ja coneixia»

Una voluntària a la llibreria del servei de Càritas.