Desmesura de paraules i sentiments
El 1916 passaven moltes coses a Rússia; la principal, la Gran Guerra, en què combatia amb molt de malbaratament de vides i poc encert. Mentrestant, Marina Tsvetàieva (1892-1941), que va dir que “la desmesura de les meves paraules no és sinó el pàl·lid reflex de la desmesura dels meus sentiments”, escrivia quasi un centenar de poemes. Com que els datava i ordenava cronològicament, podem veure la primera seqüència d’aquest volum
(Fites I: no publicat en forma de llibre fins el 1922) com un dietari que abasta l’any 1916. El títol original és Verstes: una unitat de mesura equivalent a 1.067 metres que dona nom als termes que delimiten una propietat; aquí, en sentit figurat, són les fites de la relació de l’autora amb el món. Crescuda en una família benestant i amb una bona formació cultural, als 24 anys ja havia publicat uns quants llibres. Joseph Brodsky afirma que, dels grans poetes russos del segle XX, és la més propera al folklore i “es va veure obligada per la força de les circumstàncies a recórrer a l’element essencial del folklore: el discurs sense destinatari”. Sovint els seus poemes semblen venir de lluny, d’un temps indeterminat, com una rondalla infantil o una pregària anònima. En la sèrie “Versos de Moscou” palesa una passió exacerbada per “la ciutat que Pere rebutjà” —el tsar Pere havia fet construir Sant Petersburg com a capital alternativa i mirant a Europa. Moscou, diu, és “aquesta ciutat de pau on jo — estaria bé fins i tot morta”. Hi ha una sèrie dedicada a Anna Akhmàtova, a qui no va conèixer fins molts anys després —“Oh Musa del plor, la més bella de les muses!”—, i una altra a Aleksandr Blok, a qui no va conèixer —“Fantasma galant, cavaller sense defectes”—, en què les expressions enceses traspuen una intensitat de sentiments i una necessitat d’interlocució que l’acompanyarà tota la vida.
El 1917, al febrer, cau el tsar, i a l’octubre el cop d’Estat bolxevic instaura un règim catastròfic. La segona seqüència de Fites (publicada el 1921) és més dispersa, inclou poemes datats del 1917 al 1920, i assoleix una dimensió religiosa més intensa: “La ira de Déu — és generosa i gran / I un home sol — l’ha de suportar”. Venen temps de privació i persecució per a tots els escriptors i artistes. Molts van morir, executats o a la presó; Tsvetàieva es va penjar. Després de quasi dues dècades a l’exili, el retorn a l’ambient irrespirable de Moscou la porta a acabar la seva vida al cap de dos anys. Tan importants com la seva poesia, o les obres de teatre, són els seus escrits en prosa, especialment els dietaris, prou útils per ferse càrrec d’aquells anys convulsos. Bé que influïda pel simbolisme de Blok i l’acmeisme d’Akhmàtova, escoles dominants en el seu temps, Tsvetàieva va cultivar una manera de fer molt pròpia, un llenguatge particular d’alta intensitat. Tota traducció de poesia és una invitació a conèixer un autor i una època, donada la impossibilitat de traslladar la forma original, i més si hi intervenen constriccions tan essencials com la rima o la peculiar manera que Tsvetàieva té de puntuar, amb guions enmig de la frase, per carregar de significat determinats mots. En català, a la selecció Poema de la fi i altres poemes, que M. M. Marçal i M. Zgustova van publicar el 1992, s’afegeix ara aquest llibre traduït per Laia Malo, premi de traducció Vidal Alcover.
Fites Marina Tsvetàieva
Edicions de 1984. 192 pàg. 19,80 euros