Co­mo nu­es­tros pa­dres, re­trat d’una do­na en cri­si.

‘Co­mo nu­es­tros pa­dres’, la no­va pel·lí­cu­la de la bra­si­le­ra La­ís Bo­danzky, és el ma­ti­sat re­trat d’una do­na que con­tem­pla com el seu món s’es­quer­da

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

Hi ha di­ver­ses ma­ne­res de mi­rar Ro­sa, pro­ta­go­nis­ta de Co­mo nu­es­tros pa­dres, la no­va pel·lí­cu­la de La­ís Bo­danzky, i ai­xò ex­pli­ca que ca­das­cun dels qui l’en­vol­ten la ve­gi d’una ma­ne­ra di­fe­rent. Per a uns, és una bur­ge­sa benes­tant in­ca­paç de plan­te­jar-se la vi­da fo­ra de la cèl·lu­la

fa­mi­li­ar tra­di­ci­o­nal; per a d’al­tres, una ego­is­ta que es quei­xa sen­se mo­tiu i és in­ca­paç de sen­tir-se sa­tis­fe­ta per una vi­da es­sen­ci­al­ment con­for­ta­ble.

En re­a­li­tat, ni tan sols ella sap qui és o qui vol ser; ai­xò sí, es­tà far­ta de ser una superdona que man­té la ca­sa dre­ta, que as­su­meix la cu­ra de les se­ves fi­lles i que viu re­sig­na­da a re­nun­ci­ar als seus som­nis –es­criu­re obres de teatre en lloc d’ex­pe­di­ents per a una em­pre­sa de ce­rà­mi­ca de bany– men­tre el seu ma­rit com­pleix els seus exer­cint d’ac­ti­vis­ta pel me­di am­bi­ent i la de­fen­sa de tri­bus in­dí­ge­nes.

Tot ai­xò que­da més o menys clar sen­se ne­ces­si­tat de ser dit a la pri­me­ra es­ce­na de Co­mo nu­es­tros pa­dres: en un di­nar fa­mi­li­ar so­bre el qual cau sob­ta­da­ment una bom­ba. La ma­re de Ro­sa re­ve­la que el pa­re bi­o­lò­gic de

LA PRO­TA­GO­NIS­TA NO SAP QUI ÉS O QUI VOL SER; AI­XÒ SÍ, ES­TÀ FAR­TA DE SER UNA SUPERDONA

la se­va fi­lla no és l’ho­me que va con­tri­buir a la se­va cu­ra si­nó un amant ca­su­al amb qui va te­nir una aven­tu­ra du­rant un vi­at­ge a l’Ha­va­na 38 anys en­re­re. La con­fes­sió su­mi­rà la do­na en una cri­si pro­fun­da que la fa­rà qües­ti­o­nar-se el seu ma­tri­mo­ni, la se­va fei­na i el seu pa­per com a do­na en la so­ci­e­tat.

Aques­ta ar­ren­ca­da té una po­tèn­cia enor­me, que és im­pos­si­ble de man­te­nir la res­ta del me­trat­ge. El re­trat d’una do­na a la re­cer­ca de si ma­tei­xa que fa Bo­danzky a par­tir de lla­vors pot­ser re­sul­ti una mi­ca con­ven­ci­o­nal, pe­rò que trans­met ho­nes­te­dat i no cau en ma­ni­que­is­mes te­le­no­vel·les­cos ni es pren a la lleu­ge­ra les an­goi­xes de la se­va pro­ta­go­nis­ta trac­tant-les com ca­pri­cis de clas­se aco­mo­da­da. Ro­sa és com una olla obli­da­da al foc i a punt d’en­trar en ebu­lli­ció; i els seus sen­ti­ments es­tan a punt de des­bor­dar-se a tra­vés del buit que dei­xa la ta­pa que la re­pri­meix.

LA CÀR­RE­GA DE LA MA­RE I DE LES FI­LLES

Con­ver­tint-la de ma­ne­ra més o menys ex­plí­ci­ta en una ver­sió con­tem­po­rà­nia de l’he­ro­ï­na de Ca­sa de ni­nes, la gran obra fe­mi­nis­ta de Hen­rik Ib­sen, Co­mo nu­es

tros pa­dres sug­ge­reix que les co­ses amb prou fei­nes han can­vi­at per a la do­na en els úl­tims 140 anys. Ro­sa su­por­ta la ma­tei­xa càr­re­ga que la se­va ma­re i, pro­ba­ble­ment, la ma­tei­xa que su­por­ta­ran les se­ves fi­lles. I, afir­ma Bo­danzky, és es­sen­ci­al la so­li­da­ri­tat en­tre unes i les al­tres.

Al fi­nal, per di­fe­rents que si­guin, aques­tes do­nes com­par­tei­xen el desig de ser fe­li­ces ja si­gui fu­mant, anant en bi­ci a l’es­co­la o sent sin­ce­res per pri­me­ra ve­ga­da en molt temps amb elles ma­tei­xes. —

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.