No me da la vi­da, una oda a les im­per­fec­ci­ons.

‘No me da la vi­da’ és el nou lli­bre de Lu­cía Be, en què abor­da si­tu­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes plas­ma­des en for­mat de di­a­ri

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

RE­SUL­TA GAI­RE­BÉ IM­POS­SI­BLE con­te­nir els som­riu­res, i de ve­ga­des fins i tot les ri­a­lles, da­vant de les il·lus­tra­ci­ons de Lu­cía Be. ¿La clau? Una bar­re­ja d’hu­mor i si­tu­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes ador­na­des amb di­bui­xos, fo­to­gra­fi­es i re­cords plas­mats en pa­rau­les. No me da la vi­da.

Di­a­rio de una da­ma so­bre­pa­sa­da és el nou lli­bre de Lu­cía Be, una pe­ri­o­dis­ta que va dei­xar la se­va fei­na per anar-se’n a viu­re a un po­ble apar­tat i que ara es de­fi­neix a si ma­tei­xa com a «co­me­di­ant, di­bui­xant, dis­se­nya­do­ra i bar­re­tai­re en les se­ves es­to­nes lliu­res».

En aquest di­a­ri de 160 pà­gi­nes, com­post de tros­sets de la se­va vi­da que va anar re­co­pi­lant en no­tes de mò­bil i lli­bre­tes, Lu­cía ens obre les por­tes als seus dra­mes i lluites di­à­ri­es amb el temps i amb les se­ves prò­pi­es pors. I aquest és, pre­ci­sa­ment, el seu en­cant: és im­pos­si­ble no veu­re’s re­flec­tit en les si­tu­a­ci­ons i «neu­res», com les ano­me­na ella, que des­criu. I si al lle­gir-lo no pen­ses en tu ma­teix ho fa­ràs en to­tes les ve­ga­des que vas ha­ver d’aguan­tar la his­tè­ria de la te­va mi­llor ami­ga o de la te­va ger­ma­na o de la te­va ma­re.

Tin­dràs tan­ta em­pa­tia amb l’au­to­ra que no et sen­ti­ràs tan cul­pa­ble la prò­xi­ma ve­ga­da que et pas­sis el dia ajor­nant co­ses o quan di­guis allò d’«avui ani­ré a dor­mir d’ho­ra» i a la una del ma­tí con­ti­nu­ïs des­pert amb el mò­bil a les mans. Ens pas­sa a tots, ad­me­tem-ho. I en­ca­ra que no es trac­ta d’un lli­bre d’au­to­a­ju­da, et dei­xa­rà al­guns sa­vis con­sells, ador­nats amb una bo­ni­ca il·lus­tra­ció. Per exem­ple: «Quan cre­guis que el món s’en­fon­sa, que­da amb una ami­ga per ar­re­glar-lo». O: «Apro­fi­ta l’ara, es­ti­ma’t. Abra­ça els teus mi­xe­lins i els teus os­sos». Per­què Lu­cía de­fen­sa que «es­tà bé lle­var-se tard, fer-la bo­na, plo­rar sen­se sa­ber per què» i que s’ha d’apren­dre a afron­tar amb hu­mor aquells di­es en què l’únic que pots pen­sar és: «Ne­ces­si­to un ctrl+z a la me­va vi­da». El di­a­ri de Lu­cía Be és una oda a les im­per­fec­ci­ons i tam­bé als sa­vis con­sells d’una ma­re, a les ocur­rèn­ci­es dels nens, a les pel·lí­cu­les que en mun­tem, a fer bes­cuits amb plà­tans pas­sats per com­ba­tre l’es­très... En de­fi­ni­ti­va, a tots aquells mo­ments que ens «do­nen vi­da». —

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.