12 tem­ples on men­jar els mi­llors en­tre­pans clàssics.

Dis­seny de por­ta­da: Es­tu­dio An­ver­sal

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

Tant en­tre­pà d’au­tor aca­ba­rà en­nu­vo­lant-te la vis­ta. Qu­an et van po­sar l’úl­tim sand­vitx amb bri­oix ar­te­sa­nal, pas­tra­mi eco­lò­gic, al­ga no­ri i sal­sa chi­pot­le vas dir que ja n’hi ha prou de tan­ta xim­ple­ria. Afor­tu­na­da­ment, a Bar­ce­lo­na en­ca­ra hi ha fo­cus de re­sis­tèn­cia on es ve­ne­ra l’en­tre­pà es­pa­nyol de to­ta la vi­da. En­tre­pans en­tre­nya­bles que ens re­con­ci­li­en amb la in­fan­te­sa i es que­den per sem­pre en­gan­xats a les pa­rets de les nos­tres ar­tè­ri­es. Les mo­des pas­sen, però aquests exem­plars no mo­ri­ran mai (els que sí que mo­ri­ran són els seus con­su­mi­dors ha­bi­tu­als, però ai­xò ja és una al­tra his­tò­ria).

—1— Es­mor­zar de pi­lo­tes BAR BO­DE­GA CAN ROS En­tre­pà de man­don­gui­lles

Les man­don­gui­lles de l’àvia per em­por­tar. Les man­don­gui­lles de l’avia en un en­tre­pà, per­què te les pu­guis men­jar a la pa­ra­da del bus o a la cua del Phe­no­me­na. Can Ros fa olor d’es­mor­zar fort, ger­res, ca­fè i ca­li­que­nyo (si es po­gués fu­mar). Tots els seus en­tre­pans ju­ràs­sics poden sal­var-te el ma­tí, però han con­ver­tit el bul­dò­zer de man­don­gui­lles en un mo­nu­ment. Obli­da’t dels en­tre­pans de

me­at­balls que tant ex­ci­ten els mo­derns. Bar­ra de pa crui­xent de clas­se obre­ra, en­ver­nis­sa­ment in­te­ri­or de to­mà­quet i una qua­dri­lla de man­don­gui­lles ta­lla­des per la mei­tat re-

cor­rent l’es­pi­na dor­sal de l’en­tre­pà, ba­nya­des en la se­va prò­pia sal­sa. És pos­si­ble que men­tre en­go­lei­xes aques­ta mas­sa de pa, carn i sal­sa t’en­tri una es­tra­nya sen­sa­ció al cos: el seu nom ci­en­tí­fic és gus­te­ra. Ro­ger de Flor, 303 can-ros.el­te­ne­dor.rest

—2— La ru­ta del bacallà NEME En­tre­pà de bacallà amb pe­brots

Las Me­ni­nas. La Gi­o­con­da. L’en­tre­pà de bacallà del Neme... Anem al Mer­cat de Coll­blanc, ens di­ri­gim a una bar­ra di­mi­nu­ta que sem­bla ha­ver-se pa­rat en el temps. És el mi­llor lloc d’en­tre­pans de la zo­na, una ca­te­dral de co­les­te­rol ar­mat. Aquí es ret culte a l’en­tre­pà de bacallà amb pe­brots i alli­o­li: és una mons­tru­o­si­tat i la se­va sim­ple vi­sió pot tor­nar-te boig. A Neme, el pa es tor­ra len­ta­ment en una plan­xa mil·le­nà­ria fins que ad­qui­reix el crui­xent ade­quat. El bacallà ar­re­bos­sat és abun­dant, l’alli­o­li et per­me­trà ma­tar mos­ques amb l’alè i els pe­brots apor­ten el redo­bla­ment de tam­bors. Ne­ces­si­ta­ràs cór­rer un pa­rell de mit­ges ma­ra­tons per ex­pul­sar-lo del teu or­ga­nis­me, però se­rà el mo­ment que hau­ràs es­tat més a prop del cò­lic a la vi­da. Mer­cat de Coll­blanc www.mer­cat­coll­blanc.com

—3— Pla­ta o llom EL QUIM DE LA BOQUERIA El Bo­ca­quim

De 8 a 9 del ma­tí se­gu­ra­ment hi tro­ba­ràs lloc. Apro­fi­ta aquells minuts de tran­quil·li­tat i dei­xa’t por­tar per la car­ta d’en­tre­pans del que per a mi és el mi­llor restaurant dins de la Boqueria. Si has men­jat al Quim, pots ima­gi­nar-te com són els en­tre­pans. El Bo­ca­quim, el meu fa­vo­rit, és pur Peckin­pah: pa de bar­ra lleu­ge­ra­ment tre­ba­llat a la plan­xa, ou fer­rat, ce­ba con­fi­ta­da, es­pàr­recs verds, im­po­nents tros­sos d’un llom que sem­bla man­te­ga i cà­me­ra slow mo­ti­on to­ta l’es­to­na. Si te l’em­por­tes al Só­nar, es­ta­ràs ba­llant fins a les nou del ma­tí i més en­llà. Mer­cat de la Boqueria www.el­quim­de­la­bo­que­ria.com

—4— Vaig men­jant es­pi­nacs DOLE CAFÉ El Po­peye

Des del 1974, el Café Dole no­dreix amb els seus en­tre­pans tre­ba­lla­dors i ha­bi­tants de la zo­na al­ta de Bar­ce­lo­na. Aques­ta ca­fe­te­ria de bar­ri, de­fi­ni­da per una bar­ra dels se­tan­ta en què sem­pre hi ha par­ro­quians, et se­du­eix amb una col·lecció de trui­tes fi­nes com ta­pets,

se­xis, ide­als per in­tro­duir en al­gun dels seus en­tre­pans. L’exem­plar de trui­ta de xis­tor­ra amb for­mat­ge, per exem­ple, és una mas­cle­tà. Però el Dole és cè­le­bre per un in­vent que nin­gú ha sa­but imi­tar a Bar­ce­lo­na. Es trac­ta del Po­peye, una bes­ti­o­la oli­o­sa i ai­xa­fa­da a cop de plan­xa que con­té per­nil ibè­ric, for­mat­ge fos i, com bé in­di­ca el nom, un gra­pat d’es­pi­nacs. Cruix com un di­mo­ni, tras­pua els sucs del per­nil i la ver­du­ra prem­sa­da, et dei­xa els dits com lli­macs i exi­geix una cul­mi­na­ció a la ve­lla usan­ça: que vin­gui aquest ci­ga­ló ma­ti­ner, que per a al­gu­na co­sa te­nen el mi­llor gra de Sar­rià. Car­rer de Manuel de Fa­lla, 16-18

—5— El bi­qui­ni de la te­va àvia GRANJA VIADER El bi­qui­ni

En l’era del bi­qui­ni d’au­tor he­althy co­ol 2.0 s’agra­ei­xen tram­pes tem­po­rals com la Granja Viader, un ne­go­ci amb més de 100 anys que ha fet de la nos­tàl­gia un art. Aquí pre­pa­ren el bi­qui­ni an­tic més au­tèn­tic de Bar­ce­lo­na, un bit­llet di­rec­te als di­es en què l’avi et por­ta­va a be­re­nar. No hi bus­quis flo­ri­tu­res: pa de mot­llo ben plan­xat –que no ai­xa­fat–, la quan­ti­tat jus­ta de ro­dan­xes de per­nil dolç de qua­li­tat i una bo­na capa de for­mat­ge fos. Fa in­comp­ta­bles anys que el pre­pa­ren i no l’han can­vi­at mai. Ah, ¡i tam­bé te­nen un bi­qui­ni re­tro de fo­ie­gras! No­més falta que hi po­sin mú­si­ca de Parc­hís, di­an­tre. Xu­clà, 6 www.gran­ja­vi­a­der.cat

—6— La ca­te­dral de l’en­tre­pà CELLER MONTFERRY En­tre­pà del dia

No hi do­nis més vol­tes, que si­guin ells els que de­ci­dei­xin. Al me­ra­ve­llós Celler Montferry fa molt temps que apos­ten per l’en­tre­pà en ma­jús­cu­les, sen­se mit­ges tin­tes, sen­se qui­noa, sen­se pas­tra­mi: en-tre-pà. Els seus exem­plars del dia són com les can­çons dels Be­at­les: et du­ren dos minuts. Ca­da dia in­ven­ten una co­sa no­va, però sem­pre amb em­bo­tits còs­mics, pa crui­xent i quan­ti­tats ge­ne­ro­ses: de bull ne­gre amb nous i for­mat­ge blau; de bran­da­da de bacallà amb pe­brots del pi­qui­llo; de xis­tor­ra amb pa­ta­tes i for­mat­ge... ¿Al­gun met­ge a la sa­la? Vi­o­lant d’Hongria, 105

—7— So­mi­ar trui­tes BAR CER­VAN­TES En­tre­pà de trui­ta amb for­mat­ge

Si no fos per aquest ne­go­ci de tra­di­ció fa­mi­li­ar, els ha­bi­tants del parc te­mà­tic an­te­ri­or­ment cone­gut com a Bar­ri Gò­tic hau­ri­en d’ali­men­tar-se de ta­cos i ke

babs. Aquí es pre­pa­ren en­tre­pans pa­qui­dèr­mics amb pa clàs­sic, pro­duc­tes de qua­li­tat i cu­ra en la con­fec­ció; unes meravelles que en­tren pels ulls i ex­ha­len una aro­ma con­for­ta­ble­ment ca­so­la­na. Qual­se­vol en­tre­pà del Cer­van­tes és una fes­ta, però hi ha un exem­plar apo­te­ò­sic: el de trui­ta amb for­mat­ge. La trui­ta es cui­na en el seu punt, amb la con­sis­tèn­cia i es­pon­jo­si­tat ade­qua­des per no es­cam­par-se. El for­mat­ge, fos a la ma­tei­xa pa­e­lla, con­fe­reix a l’in­vent una un­tu­o­si­tat es­can­da­lo­sa. El pa amb prou fei­nes pot con­te­nir tan­ta lu­xú­ria, però el molt tos­sut ho acon­se­gueix. En­gra­pa’l, mos­se­ga’l i ge­me­ga com Meg Ryan a Qu­an en Harry va tro­bar la Sally. Cer­van­tes, 7 L’EN­TRE­PÀ DE PER­NIL CANARI DEL BÁGOA T’ESCLATA A LA BO­CA COM SI FOS PETA ZETAS PORCÍ

—8— Di­rec­te al cor GELIDA En­tre­pà de fri­can­dó

Si en el pri­mer In­di­a­na Jo­nes en lloc de l’ar­ca de l’ali­an­ça ha­gues­sin po­sat l’en­tre­pà de fri­can­dó del Gelida (da­ta de nai­xe­ment: 1947) la pel·lí­cu­la hau­ria tin­gut mol­tís­sim més sen­tit. Qui­na male­ï­da re­lí­quia. Aga­fes el fri­can­dó de la ca­sa, que és me­ra­ve­llós com tot bon barceloní sap, i l’in­tro­du­ei­xes en mit­ja bar­ra de pa. Ai­xí, sen­se res més. Amb el seu suc. Ins­tint

bà­sic en­tre­pa­ner. Poc es pot dir d’una co­sa tan sen­zi­lla i tan èpi­ca, tan sols que el mi­llor és en­dra­par-lo amb un des­fi­bril·la­dor a mà, per si de cas. Di­pu­ta­ció, 133

—9— Anem a la plan­xa, es­cal­fa el sol AGULLERS En­tre­pà de béi­con i for­mat­ge

El car­rer d’Agullers re­sis­teix en un Born que ca­da ve­ga­da més fa olor de bron­ze­ja­dor ba­rat i san­gria. Aquest restaurant fa­mi­li­ar té el sa cos­tum d’ori­nar-se en les no­ves tendències; el seu re­pel·lent per a fo­o­di­es fun­ci­o­na a ba­se de cui­na ca­ta­la­na de mer­cat de to­ta la vi­da, ela­bo­ra­da amb una ma­tè­ria pri­me­ra de qua­li­tat i amb una plan­xa mil·le­nà­ria que pot ser que fos allà des d’abans que el me­te­o­rit ani­qui­lés els di­no­sau­res. En aques­ta plan­xa es tre­ba­lla el pa dels en­tre­pans fins que es tor­na lleu­ger i crui­xent. El pa va aga­fant l’ine­quí­voc sa­bor de la plan­xa, men­tre uns talls de béi­con fins i ro­sats in­ten­si­fi­quen el seu cro­ma­tis­me grei­xós tam­bé al ca­liu del me­tall. El for­mat­ge es fon so­bre la can­sa­la­da i in­cre­men­ta la un­tu­o­si­tat d’un en­tre­pà que cre­pi­ta i aco­mi­a­da un hip­nò­tic per­fum de plan­xa­ment an­tic qu­an l’es­trenys. Si no vas po­der dor­mir amb el do­cu­men­tal de

Sal­va­dos so­bre la in­dús­tria càr­nia i l’únic ver­ro que pots veu­re és el Porky, no tin­guis por: els en­tre­pans amb les

trui­tes de la ca­sa acon­se­gui­ran di­na­mi­tar amb la ma­tei­xa efi­cà­cia la fe­liç ope­ra­ció bi­qui­ni. Agullers, 8

— 10 — Un tall menys a les Ca­nà­ri­es BÁGOA En­tre­pà de per­nil canari

Els meus co­nei­xe­ments del per­nil són li­mi­tats, i no puc as­se­gu­rar que la dro­ga més cè­le­bre de Bágoa si­gui per­nil canari al 100%. L’únic que sé és que si Bágoa fos Cold­play, el per­nil en­for­nat de la ca­sa se­ria Ch­ris Mar­tin. Aques­ta su­co­sa carn, que molts de­vo­ren di­rec­ta­ment del plat i que tant re­cor­da el braó de porc, és la pro­ta­go­nis­ta de l’en­tre­pà es­tre­lla de la ca­sa. La com­bi­na­ció de pa amb to­mà­quet –crui­xent, ma­ne­ja­ble– i su­co­sís­sims tros­sos de porc t’esclata a la bo­ca com una de­fla­gra­ció de Peta Zetas por­cins. És un dels en­tre­pans més sen­zills i més fa­mo­sos de Bar­ce­lo­na. Per cert, Bágoa, en ga­llec, sig­ni­fi­ca llà­gri­ma; ara ja saps per què li han po­sat aquest nom. Pla­ça del Doc­tor Le­ta­men­di, 24

— 11 — Sal­sit­xes dels nos­tres pa­res FRANK­FURT SANT JAU­ME En­tre­pà de frank­furt

Al Frank­furt Sant Jau­me, con­cep­tes com pa de mas­sa ma­re i sal­sit­xa eco­lò­gi­ca de porc fe­liç so­nen com riffs de black me­tal en una vet­lla. Aquest ra­có claus­tro­fò­bic s’ha es­pe­ci­a­lit­zat en el frank­furt ca­ta­là i l’en­tre­pà de plan­xa de to­ta la vi­da. Sal­sit­xes, bo­ti­far­res, hamburgueses... Tot cui­nat en una plan­xa amb més anys que la pi­rà­mi­de de Ke­ops, en un es­pai tan pe­tit que hau­ràs de des­en­cai­xar-te la pel­vis per ca­bre-hi. El seu frank­furt clàs­sic és una tra­di­ció per a molts bar­ce­lo­nins, un en­tre­pà que ac­ti­va la me­mò­ria. Per­què aquest és el frank­furt al qual ana­ven els teus avis qu­an ana­ven a ba­llar sar­da­nes a la pla­ça de Sant Jau­me, el lo­cal on es van conèi­xer els teus pa­res, el lloc que, pot­ser, va pre­ce­dir la te­va con­cep­ció. Os­tres, aques­ta plan­xa no és his­tò­ria de Bar­ce­lo­na, és his­tò­ria de la te­va vi­da. Pla­ça de Sant Jau­me, 2

— 12 — ¡Vis­ca xa­pa­ta! QUIMET D’HORTA Xa­pa­ta de trui­ta

Re­me­nen les xa­pa­tes com car­tes... I qui­nes xa­pa­tes. Te­nen un ca­tà­leg d’en­tre­pans més ex­tens que el d’Ikea. S’han es­pe­ci­a­lit­zat en els de trui­ta i comp­ten amb més de 30 va­ri­e­tats... És com en­trar a Net­flix, no saps quin tri­ar. Però, tant li fa: trui­ta de bo­ti­far­ra ne­gra i for­mat­ge, de ro­que­fort, de so­bras­sa­da, d’an­xo­ves... Po­dri­en po­sar La­ca­si­tos a la mag­ní­fi­ca trui­ta i la xa­pa­ta se­ria bo­na igual­ment. Els mi­llors en­tre­pans d’Horta. — Pla­ça d’Ei­vis­sa, 10 www.qui­met­hor­ta.com

En­tre­pà de man­don­gui­lles del Bar Bo­de­ga Can Ros.

$

·

/ FER­RAN SENDRA

DANNY CAMINAL

XAVIER GONZÁ­LEZ (

FER­RAN NADEU

A

FER­RAN NADEU

B

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.