Una ac­tu­a­lit­za­ció del clàs­sic Ot­he­llo a La Se­ca-Es­pai Bros­sa.

Otel·lo, Des­dè­mo­na i Ia­go se ci­ten a La Se­ca-Es­pai Bros­sa en una ex­cel·lent ver­sió de la tra­gè­dia que ens par­la de ma­ni­pu­la­ció, men­ti­da, vi­o­lèn­cia mas­clis­ta i ra­cis­me

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

É s sa­but que la vi­gèn­cia dels clàssics te­a­trals ne­ces­si­ta que si­guin capa­ços d’in­ter­pel·lar els es­pec­ta­dors d’avui. És un exer­ci­ci que re­que­reix sub­ti­le­sa i bo­na mà per eli­mi­nar allò que po­dria fer olor de naf­ta­li­na i res­sal­tar l’im­pe­ri­ble. I si par­lem de clàssics, Wi­lli­am Shakespeare és el nom per ex­cel·lèn­cia del te­a­tre uni­ver­sal amb una abun­dant pre­sèn­cia a la car­te­lle­ra. Ai­xí ha ar­ri­bat Ot­he­llo, pot-

ser poc de mo­da en els úl­tims temps, a La Se­ca-Es­pai Bros­sa. La cone­gu­da tra­gè­dia de la ge­lo­sia ad­qui­reix, en la pro­pos­ta d’Ori­ol Tarrasón i la se­va com­pa­nyia, Les An­to­ni­e­tes, uns ecos que no poden ser més ac­tu­als.

Tarrasón és un mes­tre en l’ús de l’alam­bí te­a­tral. Fir­ma la di­rec­ció i adap­ta­ció de l’obra, com abans ho va fer amb no­ta molt al­ta amb pe­ces d’al­tres ca­te­drals del te­a­tre: Ib­sen ( Stock­mann, a par­tir d’Un ene­mic del

po­ble) i Txék­hov ( Và­nia). El director té la capa­ci­tat de des­til·lar aquests tex­tos, d’anar a la se­va es­sèn­cia, per tras­lla­dar-ne a l’es­ce­na tot el po­ten­ci­al. De for­ma tan se­ca com di­rec­ta.

Aques­ta ver­sió d’Ot­he­llo res­pec­ta el clàs­sic, per des­comp­tat, i és al­ho­ra un en­cer­tat ca­tà­leg d’al­guns dels mals i xa­cres que afec­ten el nos­tre temps: la ma­ni­pu­la­ció o men­ti­da al vol­tant del po­der –una mi­ca de to­ta la vi­da i avui tan de mo­da per les fake

news-, el ra­cis­me, el mas­clis­me i un dels seus trà­gics efec­tes: la vi­o­lèn­cia de gè­ne­re, aquí des­en­ca­de­na­da per ge­lo­sia. Tot en la veu de tres per­so­nat­ges, els ca­pi­tals del text, de la dot­ze­na que en va es­criu­re el Bard. Càs­sio, cert, és un per­so­nat­ge ab­sent per­què a ell fa al·lu­sió Ia­go, que ha per­dut el seu lloc de con­se­ller en el seu be­ne­fi­ci per des­en­ca­de­nar els pit­jors ins­tints del ge­ne­ral Otel·lo. TRÀGICA I INQUIETANT Òs­car In­ten­te (Otel·lo), Ar­nau Puig (Ia­go) i An­na­bel Cas­tan (Des­dè­mo­na), mag­ní­fic i en­grei­xat trio, són prou per com­pon­dre un quadre trà­gic i sem­pre inquietant, amb aquest ai­re de thriller que pro­po­sa la di­rec­ció de Tarrasón. I que ja co­men­ça amb les car­tes de ca­ra amunt: «Odio el mo­ro», re­pe­teix gai­re­bé fins a l’afo­nia Ia­go da­vant del mi­cro. Un su­perb Ar­nau Puig li ator­ga sem­pre re­al­ça­ment al ca­ràc­ter si­nis­tre del seu per­so­nat­ge, i mou els fils de for­ma fas­ci­nant. In­ten­te, men­tres­tant, do­na el to de tri­om­fa­dor ves­tit com un po­lí­tic d’avui (un

lo­ok Ma­cron), però tam­bé acom­ple­xat pel seu ori­gen. És un ni­not da­vant de les ma­qui­na­ci­ons del seu pèr­fid lloc­ti­nent. I Cas­tan com­pon una grà­cil Des­dè­mo­na. Im­pac­tant apa­ri­ció la se­va com a pa­ti­na­do­ra -es re­ve­la com una con­su­ma­da es­pe­ci­a­lis­ta- en un re­curs que fun­ci­o­na a la per­fec­ció.

Tot suc­ce­eix en un es­pai gai­re­bé nu, amb pro­jec­ci­ons de ví­deo per a pri­mers plans, i que can­via de for­ma bri­llant per al trà­gic desen­llaç, a par­tir de l’ex­ten­sió d’uns te­lons, amb els quals Des­dè­mo­na des­ple­ga el seu llit de mort. Abans, Cas­tan s’adre­ça al pú­blic en un col­pi­dor al·le­gat con­tra la vi­o­lèn­cia mas­clis­ta. La fra­se de Tarrasón del pro­gra­ma de mà d’Ot­he­llo res­so­na lla­vors com mai: «Ne­ces­si­to ex­pli­car his­tò­ri­es que sac­se­gin la me­va apa­tia. No vull fer te­a­tre per so­mi­ar amb un món mi­llor. Vull viu­re-hi». Bra­vo. —

ORI­OL TARRASÓN DEI­XA UNA AL­TRA GRAN MOS­TRA DE LA SE­VA CAPA­CI­TAT PER ANAR A L’ES­SÈN­CIA DELS CLÀSSICS

DA­VID TARRASÓN

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.