TRIÁNGULO DE AMOR BIZARRO

El quar­tet de noi­se-pop ga­llec as­sal­ta Razzclub per pre­sen­tar el con­tun­dent epé ‘El ga­to­par­do’

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - ESCOLTAR -

Al­guns ar­tis­tes, en re­a­li­tat, la ma­jo­ria, sot­me­ten el seu so als desig­nis de ca­da tem­po­ra­da en l’in­tent de no cau­re en la te­mi­ble ir­re­lle­vàn­cia. D’al­tres van a la se­va i con­ti­nu­en fi­dels a la se­va vi­sió de les co­ses, sen­se que ai­xò sig­ni­fi­qui re­pe­tir-se im­pu­ne­ment. En­tre ells, Triángulo de Amor Bizarro, quar­tet de noi­se-pop ga­llec lli­gat a un ide­al de vis­ce­ra­li­tat i fas­ci­na­ció emo­ti­va.

Els qui van als seus con­certs (dis­sab­te, 9 de juny, hi ha ci­ta a Razzclub) sa­ben que sor­ti­ran can­sats de ba­llar, de­pu­rats per dins, alli­be­rats de mol­ta rà­bia acu­mu­la­da en el dia a dia. Se­rà ai­xí grà­ci­es a l’elec­tri­ci­tat ur­gent però es­bi­ai­xa­da de TAB, però tam­bé a unes lle­tres que s’han anat tor­nant ca­da ve­ga­da més ex­plí­ci­tes en el seu re­buig de l’es­tu­pi­de­sa de tants de po­de­ro­sos.

En el re­cent epé El ga­to­par­do, els de Boi­ro ac­tu­a­lit­zen a la se­va ma­ne­ra les can­ti­gues d’es­car­ni i mal­di­zer, gè­ne­re sa­tí­ric de la lí­ri­ca me­di­e­val ga­lle­go­por­tu­gue­sa. Ja se­gles abans, aques­tes can­ti­gues mos­tra­ven ten­sió en­tre els tro­ba­dors i els jo­glars, és a dir, la no­ble­sa i la plebs. «La idea era ca­gar-se en tot, bà­si­ca­ment,» ex­pli­ca Isa­bel Cea (can­tant i bai­xis­ta). «Ma­leir el pa­ís, quei­xar-se per com van les co­ses, as­se­nya­lar la de­ca­dèn­cia dels po­ders. Ma­leir la cú­pu­la del po­der».

RE­BELS AMB CAU­SA

Al llarg de 14 im­pla­ca­bles minuts, TAB fan un re­trat pro­per d’Isa­bel la Ca­tò­li­ca (la bas­tant funk O Isa), es quei­xen del pes que ar­ros­se­ga la clas­se tre­ba­lla­do­ra per la vo­lun­tat d’uns quants ( Les lle­va­ré mi cruz, amb re­fe­rèn­cia al comte de Bar­ce­lo- na), es la­men­ten per les ide­es d’ul­tra­dre­ta que im­pe­ren en l’eco­no­mia ( Ciu­da­da­nos, amb ai­res de pop al més pur es­til Ser­ge Gains­bourg) i es dei­xen ama­rar per l’es­pe­rit del Pe­réz Gal­dós dels Epi­so­di­os na­ci­o­na­les (en el te­ma que do­na tí­tol al llan­ça­ment).

Un disc breu però in­fi­nit, no­va mos­tra de la lli­ber­tat d’un grup es­sen­ci­al per en­ten­dre la in­de­pen­dèn­cia pop i rock na­ci­o­nal. Qua­tre can­çons que han agra­dat i molt, per a eter­na sor­pre­sa de la ma­tei­xa ban­da. «Una de les ra­ons per les quals vam co­men­çar –diu Isa­bel– és per­què no tro­bà­vem el que vo­lí­em. Sor­tí­em i tot el que so­na­va era Shaki­ra. Qu­an vam co­men­çar en ai­xò ho vam fer per re­bel·lió. Saps que el que fas no és el més po­pu­lar, però saps que és ne­ces­sa­ri».

BOI­RO, PO­BLE AMB HIS­TÒ­RIA MU­SI­CAL

En un pai­sat­ge so­nor en­va­ït pel hip­hop i el trap, ¿es co­men­cen a sen­tir una mi­ca es­tranys? ¿Hi ha es­pai per a les gui­tar­res el 2018? «Sem­pre ens hem sen­tit es­tranys», diu Cea. «La gui­tar­ra pot ser ara menys pro­ta­go­nis­ta, però hi con­ti­nua ha­vent grups. Fa poc hem to­cat en un festival amb Per­ro, The Par­rots... Sem­pre hi ha ha­gut grups i sem­pre n’hi hau­rà. Du­rant una èpo­ca jo vaig ser fan d’Ace Of Ba­se, que, d’al­tra ban­da, són mil ve­ga­des mi­llors que el trap aquest.»

Per ser un po­ble pe­tit, Boi­ro té la se­va his­tò­ria mu­si­cal: He­re­dei­ros Da Crus, fa­mós grup de rock dur, tam­bé era d’allà. «Es­sen­ci­al­ment, el que pas­sa és que es­tà tot el dia plo­vent i hi ha poc a fer al car­rer. Et pas­ses el dia es­col­tant mú­si­ca i lle­gint. No es­tàs tan ex­po­sat al lleure i a la pres­sió del con­sum. A Ma­drid em tor­no bo­ja i em di­ver­tei­xo a les bo­ti­gues, però no hi po­dria viu­re».

¿I a Bar­ce­lo­na? ¿Aquí no et tor­nes bo­ja? «Molt, molt. Hi te­nim molts amics i hi ha un munt de grups que ens en­can­ten, com Hi­dro­ge­nes­se, Za!, De­lo­re­an... ¡Bar­ce­lo­na ens fli­pa!». —

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.