Dig­ni­tat: po­lí­ti­ca, cor­rup­ció i amis­tat.

Un mà a mà, amb la cor­rup­ció i l’amis­tat de te­ló de fons, de­fi­neix ‘Dig­ni­tat’, un text d’Ig­na­si Vidal, ac­tor de mu­si­cals. Ha ar­ri­bat a l’Apolo des­prés de la se­va es­tre­na a Madrid

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

La primera obra es­tre­na­da en ca­ta­là d’Ig­na­si Vidal és re­al com la vi­da ma­tei­xa. L’ex­pert ac­tor de mu­si­cals (amb pre­sèn­cia a Los Mi­se­ra­bles, Rent, Spa­ma­lot, La be­lla y la bes­tia, en­tre d’al­tres) s’ha po­sat a l’al­tre cos­tat de l’es­ce­na: el de l’es­crip­tu­ra i la di­rec­ció. S’es­tre­na a Ca­ta­lu­nya amb un mun­tat­ge que no pot ser més ac­tu­al. Dig­ni­tat, tí­tol ro­tund sens dub­te, re­cull la tro­ba­da en la so­li­tud d’un des­patx de dos po­lí­tics –col·la-

bo­ra­dors es­trets i vells amics– a l’avant­sa­la de les elec­ci­ons que po­den su­po­sar el seu ac­cés al po­der. Són el Fran­cesc (Oc­ta­vi Pu­ja­des), el lí­der de la for­ma­ció, i l’Àlex (Ro­ger Pera), la se­va mà dre­ta. El que sem­bla una tro­ba­da sen­se més ni més al fi­nal d’una du­ra jor­na­da de fei­na, amb la idea de de­gus­tar un bon i re­la­xant whis­ky, es con­ver­teix en un des­co­bri­ment de ve­ri­tats que po­sa­ran en joc mol­tes co­ses, co­men­çant per l’amis­tat en­tre tots dos.

Dig­ni­tat dis­sec­ci­o­na els bai­xos fons de la cor­rup­ció amb to­tes les se­ves mi­sè­ri­es. No és aques­ta, no obs­tant, la in­ten­ció de l’au­tor, ex­pli­ca, si­nó mos­trar el pols crei­xent en­tre dos amics, treu­re a la llum com els fo­na­ments de la se­va re­la­ció es po­den en­sor­rar quan pri­o­rit­zen els in­teres­sos i/o mi­sè­ri­es in­di­vi­du­als so­bre els ob­jec­tius més no­bles. Se­rà el Fran­cesc qui obri­rà la cai­xa dels trons en el que sem­bla una sob­ta­da i im­pre­vis­ta ar­ren­ca­da d’ide­a­lis­me, tan im­prò­pia en la con­ta­mi­na­da po­lí­ti­ca del nos­tre temps.

Dig­ni­tat és una pe­ça en què Ig­na­si Vidal mos­tra bon pols en l’es­crip­tu­ra, amb rè­pli­ques i di­à­legs àgils, i si­tu­a­ci­ons que es desen­vo­lu­pen a igual ve­lo­ci­tat. Una al­tra qües­tió és on por­ta el desen­llaç amb una fór­mu­la que ju­ga de for­ma in­ne­ces­sà­ria amb pro­vo­car l’im­pac­te en l’es­pec­ta­dor. Tam­poc aju­da gai­re l’ús del ví­deo, de for­ma una mi­ca tos­ca, que pro­vo­ca un can­vi de to en el mun­tat­ge. Sem­bla com si aques­ta de­ci­sió obe­ís a la ne­ces­si­tat de do­tar-lo d’una at­mos­fe­ra de thriller que pot­ser no ne­ces­si­ti.

UN PA­IO CAPAÇ DE FER-NE DE TO­TES

Sí que té l’obra dos in­tèr­prets que re­so­len amb efec­ti­vi­tat la di­fi­cul­tat de tro­bar-se en un es­ce­na­ri gran com el de l’Apolo per a una obra d’aus­te­ra es­ce­no­gra­fia que gua­nya­ria amb més pro­xi­mi­tat de l’es­pec­ta­dor. Oc­ta­vi Pu­ja­des treu sen­se ti­tu­be­jos l’ide­a­lis­ta Fran­cesc, un per­so­nat­ge amb bas­tants menys plecs que el de l’Àlex, un pa­io capaç de fer-ne de to­tes que per­met més llu­ï­ment al seu in­tèr­pret.

Ai­xí pas­sa amb Ro­ger Pera, un ac­tor de ca­te­go­ria que des­ple­ga els seus am­plis re­cur­sos per mos­trar com l’Àlex ar­ri­ba a dalt de tot sen­se mi­ra­ments de cap ti­pus. És un fi­nal que vol re­mar­car l’alu­mi­no­si dels fo­na­ments dels sis­te­mes po­lí­tics cor­rup­tes. Una co­sa que un re­pàs a la prem­sa ens ha con­fir­mat dia a dia al llarg dels úl­tims anys.—

RO­GER PERA DES­PLE­GA ELS SEUS AM­PLIS RE­CUR­SOS COM UN AM­BI­CI­ÓS I MAQUIAVÈL·LIC PO­LÍ­TIC

FIR­MA FOTO ALEX VERDÚ

Dig­ni­tat Teatre Apolo Text i di­rec­ció Ig­na­si Vidal Re­par­ti­mentOc­ta­vi Pu­ja­des, Ro­ger Pera Fins al 18 de desem­breDi­lluns i di­marts, a les 20.30 ho­res Des de 16 eu­ros

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.