12 - Ciu­tat On

Es diu ‘Vi­no y Pro­sa’. Cre­es per­so­nat­ges amb un lla­pis en una mà i una be­gu­da a l’al­tra. Des­co­bri­ràs que tens més mà dre­ta del que cre­ies, com la Jun­ta d’An­da­lu­sia

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

Vi­no y Pro­sa: aprèn a es­criu­re amb una co­pa a la mà.

Ze­ro 20, és aquí. En­tres en un lo­cal me­xi­cà de Sants i et tro­bes una tau­la ple­na de lla­pis i pa­pers en blanc al cos­tat de la car­ta de còc­tels. És una ses­sió li­te­rà­ria bar­re­ja­da i agi­ta­da. «Avui vo­lem de­mos­trar que qual­se­vol per­so­na pot es­criu­re», et ga­ran­tei­xen. I, sí, d’aquí una ho­ra des­co­bri­ràs que tens més mà dre­ta del que et pen­sa­ves. Com la Jun­ta d’An­da­lu­sia.

Abans de co­men­çar a es­criu­re, s’ha de de­ma­nar un còc­tel. T’en­se­nya­ran a cre­ar un per­so­nat­ge amb el lla­pis en una mà i una co­pa a l’al­tra. Wri­te & drink, es­criu i beu, van pro­po­sar via Fa­ce­bo­ok. El còc­tel pot ser sen­se al­co­hol –in­sis­tei­xen–, que ai­xò no és una clas­se ma­gis­tral a l’es­til de He­mingway. Nin­gú de­ma­na dai­qui­ris de dos en dos. «Som aquí per apren­dre a ins­pi­rar-nos amb qual­se­vol co­sa», re­su­meix l’Ania. «El còc­tel ens ser­vi­rà com a mo­del», acla­reix la Yu­lia.

Fa 5 anys que són a Barcelona, i en­ca­ra se’ls no­ta l’ac­cent rus. Yu­lia Pe­trov va néi­xer a l’Uz­bekis­tan quan en­ca­ra era part de l’URSS. Ania Me­la­ti Eberz és de Si­bè­ria. El pri­mer que con­fes­sa, per cert, és que ha pas­sat més fred als pi­sos del Born que al seu pa­ís. Trans­pi­ren un en­tu­si­as­me li­te­ra­ri con­ta­gi­ós. Deu mi­nuts amb elles i et vin­dran ga­nes de pre­sen­tar-te al Pla­ne­ta.

For­men part de l’equip d’es­crip­to­res, pe­ri­o­dis­tes, pro­fes­so­res i ar­tis­tes d’AndP­ro­se. «Afe­gim pro­sa a la vi­da», i la Yu­lia som­riu. És una com­pa­nyia que or­ga­nit­za es­de­ve­ni­ments li­te­ra­ris. Que creu que «l’es­crip­tu­ra és un bon ca­mí per ex­pres­sar emo­ci­ons», apun­ten. Fa dos anys que en­se­nyen a es­crip­tors ne­ò­fits a ins­pi­rar-se da­vant d’una co­pa: ja si­gui en pubs o en vi­na­co­te­ques amb som­me­li­er. Vi­no y Pro­sa, es di­uen aques­tes ses­si­ons (www.fa­ce­bo­ok.com/vi­noy­pro­sa).

Avui no hi ha vi. To­ca edi­ció me­xi­ca­na. So­bre la tau­la, mar­ga­ri­tes, mo­ji­tos i una dese­na de lla­pis en for­ma­ció. Pri­me­ra pre­gun­ta per tren­car el gel: «Si fossis una be­gu­da, ¿qui­na se­ri­es i per què?», et dei­xen anar. Tots mi­ren a ter­ra. Ai­xí que co­men­ça l’Ania: «Jo soc un mar­ga­ri­ta de man­go –diu–, per­què soc dol­ça i de ve­ga­des una mi­ca amar­ga. I m’agra- da po­sar-m’hi sal». Segueix la Yu­lia: «Un Mar­ti­ni, per­què no es­pat­lla cap fes­ta». Els es­crip­tors ne­ò­fits s’en­va­len­tei­xen. «Jo soc com la mic­he­la­da –diu un–: per­què és una co­sa que nin­gú de­ma­na, però quan ho pro­ves és re­fres­cant». «Jo, un vi –apun­ta un al­tre–: per­què amb els anys mi­llo­ro». «Ai­gua –aca­ba­rà l’úl­tim–, per­què és el més ne­ces­sa­ri».

«AVEURE QUÈ US DI­UEN LES BEGUDES»

Ara sí: aguan­tes el lla­pis amb la flui­xe­sa del prin­ci­pi­ant. «Alli­be­ra­ment de Crí­tic Vi­na­grós», és l’únic que es lle­geix al pri­mer full. «Dei­xa par­lar el crí­tic in­te­ri­or -in­ci­ta l’Ania-. La per­so­na amar­ga­da que viu dins no­sa­tre que et diu: ‘Tu no pots’». Un se­gon, dos, i els lla­pis co­men­cen a treu­re fum.

Se­go­na pà­gi­na en blanc: «Nai­xe­ment del pro­ta­go­nis­ta», pro­po­sa l’enun­ci­at. «To­ta his­tò­ria co­men­ça amb un per­so­nat­ge», ex­pli­ca la Yu­lia. «A veu­re què us di­uen les vos­tres begudes», acon­se­lla l’Ania. «Per exem­ple, que aques­ta per­so­na es­tà pàl·li­da», en­se­nya el seu mar­ga­ri­ta. Mi­res el teu còc­tel i ara veus una mi­ra­da fre­da; olo­res la co­pa i in­tu­ei­xes un ca­ràc­ter àcid; un glop i co­men­ces a gar­go­te­jar on va néi­xer el teu pro­ta­go­nis­ta, què fa, amb què so­mia. Els fulls es van om­plint d’he­rois, de do­lents, d’his­tò­ri­es amb punts sus­pen­sius.

¿Que per a què ser­veix ai­xò? «És una ma­ne­ra de ca­na­lit­zar les emo­ci­ons», res­pon l’Ania. «Tot i que d’ai­xò en pot par­lar mi­llor ella», as­se­nya­la la Yu­lia. A part d’es­crip­to­ra, la Yu­lia és psi­cò­lo­ga. «Cre­ar al­gu­na co­sa és el mi­llor me­ca­nis­me de de­fen­sa per a la te­va psi­que – diu d’una ti­ra­da. Si tens rà­bia, pots llan­çar al­gu­na co­sa, o es­criu­re com és aques­ta rà­bia i què et fa. No hi ha emo­ci­ons do­len­tes, si­nó emo­ci­ons que no po­dem ex­pres­sar. I quan no les ex­pres­ses, et co­men­cen a de­vo­rar».

La ses­sió aca­ba amb co­pes bui­des i lla­pis des­gas­tats. «Hem acon­se­guit el nos­tre ob­jec­tiu –s’aco­mi­a­den l’Ania i la Yu­lia-: que els nos­tres pa­pers no es que­din en blanc». —

ELISENDA PONS

INSPIRACIÓ AMB GELSLa Yu­lia i l’Ania (a la fo­to, les du­es de la dre­ta) con­du­ei­xen una edi­ció me­xi­ca­na de ‘Vi­no y Pro­sa’ a Ze­ro 20. So­len fer ses­si­ons al Pub Li­me­rick al­menys un di­jous al mes.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.