- Ci­ne

La no­va pel·lí­cu­la de l’ita­lià Lu­ca Gu­a­dag­ni­no, des d’aquest di­ven­dres als ci­nes, es diu igual que l’obra mes­tra di­ri­gi­da per Da­rio Ar­gen­to el 1977. Però, ¿fins a quin punt s’hi as­sem­bla?

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

Sus­pi­ria: di­fe­rèn­ci­es en­tre la cin­ta ori­gi­nal i el nou re­make.

¿Quin és l’en­fo­ca­ment ade­quat a l’ho­ra de re­fer una pel·lí­cu­la clàs­si­ca? D’una ban­da, si l’ob­jec­tiu del re­make és as­sem­blar-se al mà­xim al seu mo­del, ¿quin sen­tit té la se­va prò­pia exis­tèn­cia? De l’al­tra, si pro­va de dis­tan­ci­ar-s’hi tant per re­sul­tar gai­re­bé ir­re­co­nei­xi­ble, ¿per què no fer di­rec­ta­ment una pel·lí­cu­la ori­gi­nal? Plan­te­jar el di­le­ma té un mo­tiu: s’es­tre­na la pel·lí­cu­la de Lu­ca Gu­a­dag­ni­no Sus­pi­ria, no­va ver­sió ho­mò­ni­ma de l’obra mes­tra de Da­rio Ar­gen­to i una de les fic­ci­ons més im­por­tants de la his­tò­ria del ci­ne de ter­ror –i del ci­ne a se­ques–. La pre­mis­sa a les du­es pel·lí­cu­les és la ma­tei­xa: una no­ia nord-ame­ri­ca­na in­gres­sa en una es­co­la de dan­sa ale­ma­nya ig­no­rant que el lloc en re­a­li­tat acull una mal­va­da co­mu­ni­tat de brui­xes. A par­tir d’allà, no obs­tant, co­men­cen les di­fe­rèn­ci­es.

ES­TIL VI­SU­AL

La prin­ci­pal in­ten­ció d’Ar­gen­to va ser po­sar-nos els pèls de pun­ta a tra­vés d’una com­bi­na­ció fas­ci­nant de llums, sons, an­gles de cà­me­ra i, so­bre­tot, co-

lors cri­da­ners. De fet, ca­da pla de la se­va pel·lí­cu­la s’or­ga­nit­za se­gons cri­te­ris cro­mà­tics. Cu­ri­o­sa­ment, Gu­a­dag­ni­no ha anat en di­rec­ció opo­sa­da; la se­va ver­sió es­tà go­ver­na­da per tons apa­gats, es­pe­ci­al­ment el gris, el beix i el mar­ró – una mali­ci­o­sa crí­ti­ca pu­bli­ca­da a la prem­sa nord-ame­ri­ca­na ha com­pa­rat la gam­ma de co­lors de la pel·lí­cu­la amb què ofe­reix l’in­te­ri­or d’uns bol­quers de na­dó–. El clí­max del re­lat, ai­xò sí, és una or­gia de ver­me­llís­sim go­re.

MÚ­SI­CA

La mú­si­ca de la pel·lí­cu­la ori­gi­nal va ser com­pos­ta per la ban­da de rock pro­gres­siu Go­blin, que va re­cór­rer a cam­pa­nes me­lò­di­ques i tam­bors tri­bals –en­tre al­tres ins­tru­ments– per cre­ar una at­mos­fe­ra in­cre­ï­ble­ment in­qui­e­tant. És el ti­pus de ban­da sonora que un no obli­da mai. Per la se­va ban­da, Gu­a­dag­ni­no ha comp­tat amb els ser­veis mu­si­cals del can­tant de Radiohead, Thom Yorke, i el bri­tà­nic ha do­tat la se­va par­ti­tu­ra d’aires més eteris i melancòlics. Du­rant to­ta la pel·lí­cu­la es man­té en un dis­cret se­gon pla.

ES­CE­NES DE DAN­SA

Mal­grat es­tar am­bi­en­ta­da en una aca­dè­mia de ba­llet, en re­a­li­tat la pel·lí­cu­la de 1977 amb prou fei­nes in­clo­ïa se­qüèn­ci­es de ball. Per con­tra, en la del 2018, la dan­sa és l’ei­na es­sen­ci­al que les brui­xes te­nen per con­duir els seus ri­tu­als i per exer­cir el seu po­der i in­fli­gir vi­o­lèn­cia. En una es­ce­na, els pas­sos que una ba­lla­ri­na exe­cu­ta en una es­tan­ça es re­flec­tei­xen bru­tal­ment so­bre el cos d’una al­tra, que és a una al­tra sa­la. La ve­iem sac­se­ja­da com una ni­na a mer­cè d’un gos in­vi­si­ble. Les se­ves ex­tre­mi­tats es do­ble­guen i es tren­quen, i les se­ves cos­te­lles es par­tei­xen. Aca­ba con­ver­ti­da en una mas­sa d’os­sos es­mi­co­lats, de­go­tant sa­li­va i ori­na.

REREFONS POLÍTIC

Amb el seu Sus­pi­ria, Ar­gen­to va ex­plo­rar el món de la mà­gia i l’eso­te­ris­me, que l’ob­ses­si­o­na­va des de pe­tit. Li im­por­ta­va més allò so­bre­na­tu­ral que allò re­al. Amb la se­va, en can­vi, Gu­a­dag­ni­no ha vol­gut ex­pli­car una his­tò­ria que con­nec­tés amb te­mes i tra­gè­di­es del nos­tre món. Per ai­xò l’ha om­plert de re­fe­rèn­ci­es a la his­tò­ria del se­gle XX a Ale­ma­nya (la Ba­a­der-Mein­hof, el se­grest del vol Luft­han­sa 181, la ico­no­gra­fia na­zi, l’Ho­lo­caust) i l’ha dis­fres­sat d’al·le­gat per l’apo­de­ra­ment de la do­na.

VI­O­LÈN­CIA

D’acord amb els es­ce­na­ris, el ves­tu­a­ri i la il·lu­mi­na­ció, tam­bé les es­ce­nes de vi­o­lèn­cia de l’ori­gi­nal d’Ar­gen­to són or­gi­es cro­mà­ti­ques en què, és clar, do­mi­na el ver­mell. En una es­ce­na par­ti­cu­lar­ment me­mo­ra­ble, una no­ia és ober­ta en ca­nal a ga­ni­ve­ta­des i cau a tra­vés d’una vi­dri­e­ra fins a que­dar pen­ja­da d’una so­ga. Ter­ri­ble, però in­cre­ï­ble­ment vis­tós. En la no­va ver­sió, les es­ce­nes de vi­o­lèn­cia són més es­cas­ses i menys sag­nants –tret de l’es­men­tat clí­max– i, en ge­ne­ral, la se­va es­ti­lit­za­ció sem­bla més des­ti­na­da a re­ga­lar-nos la vis­ta que a pro­vo­car-nos mal­sons. —

THOM YORKE, LÍDER DE RADIOHEAD, FIRMA LA BAN­DA SONORA, D’AIRES ETERIS I MELANCÒLICS

A la fo­to gran, un fo­to­gra­ma de l’ac­tu­al ‘Sus­pi­ria’. A la pe­ti­ta, un de la de 1977.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.