Re­es­tre­na d’El meu veí To­to­ro (fo­to).

Tren­ta anys des­prés de la se­va es­tre­na, tor­na als ci­nes ‘El meu veí To­to­ro’, la que pos­si­ble­ment és l’obra mes­tra del ge­ni­al Hayao Miya­zaki. Una oda a la in­no­cèn­cia, l’amis­tat i l’amor de pa­re

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

PEr tot aquell que cone­gui el mes­tre Hayao Miya­zaki, El meu veí To­to­ro no ne­ces­si­ta in­tro­duc­ció; en­tre al­tres co­ses, per­què el per­so­nat­ge del tí­tol –un es­pe­rit del bosc que sem­bla un co­nill ra­bas­sut i sen­se coll– és el sím­bol de Stu­dio Ghi­bli, la com­pa­nyia d’ani­ma­ció que va fun­dar el ni­pó i que al seu pa­ís és tan cone­gu­da com el ma­teix Mickey Mou­se.

Miya­zaki va con­ce­bre la se­va quar­ta pel·lí­cu­la com una ma­ne­ra de con­nec­tar es­pi­ri­tu­al­ment amb la se­va ter­ra na­tal; hi ofe­reix una vi­sió ide­a­lit­za­da del Ja­pó, un lloc d’es­tanys amb ne­nú­fars, pa­rat­ges fron­do­sos i ter­res fèr­tils. Tam­bé és una oda a la in­no­cèn­cia, els lla­ços fra­terns, l’amor de pa­re i les amis­tats in­cre­ï­bles. I, en el con­text de la fil­mo­gra­fia de Miya­zaki, tam­bé és una ra­re­sa.

En efec­te, com­pa­ra­da amb les im­pres­si­o­nants se­qüèn­ci­es d’ac­ció i els ela­bo­rats pai­sat­ges de fan­ta­sia de les pel·lí­cu­les que ha­via fet abans i d’al­tres que va fer des­prés, com ara La prin­ce­sa Mo­no­noke (1997) i El vi­at­ge de Chi­hi­ro (2001), El meu veí To­to­ro sem­bla una obra lleu a pri­me­ra vis­ta. La se­va pre­mis­sa ar­gu­men­tal, so­bre du­es ne­nes que es mu­den a un pe­tit po­ble amb el seu pa­re men­tre la se­va ma­re es re­cu­pe­ra d’una greu malal­tia, no ar­ri­ba a ser més que pre­mis­sa, i en el re­lat no hi ha bri­valls, ba­ra­lles, grans mis­te­ris ni lli­çons vi­tals per apren­dre. Mal­grat ai­xò,

EL FILM MÉS ME­MO­RA­BLE DEL CI­NE­AS­TA JA­PO­NÈS DES­PRÈN MÀ­GIA A CA­DA FOTOGRAMA

pot­ser és la pel·lí­cu­la més me­mo­ra­ble de Miya­zaki. S’hi po­den des­co­brir mil co­ses no­ves ca­da ve­ga­da que es veu.

LA BE­LLE­SA D’UN BOSC

És di­fí­cil iden­ti­fi­car exac­ta­ment què és el que la fa tan es­pe­ci­al. Pot­ser és el fet que, men­tre exa­mi­na com una cri­si fa­mi­li­ar afec­ta els nens, evi­ta fer es­ca­ra­falls dra­mà­tics i dei­xa a to­ta ho­ra que els nens si­guin nens i que, la pri­me­ra ve­ga­da que to­pen amb To­to­ro, les pe­ti­tes pro­ta­go­nis­tes del film s’aco­mo­din so­bre la se­va pan­xa i fa­cin mig­di­a­da. O pot­ser és la mà­gia que des­prèn ca­da fo- to­gra­ma, la mà­gia que pos­se­ei­xen les se­ves cri­a­tu­res –el gat au­to­bús, les su­suwa­ta­ri, el mi­nús­cul Ko To­to­ro–, però tam­bé la que se sent, es­pe­ci­al­ment si s’és una cri­a­tu­ra, a l’ex­pe­ri­men­tar per pri­me­ra ve­ga­da la be­lle­sa d’un bosc.

S’acos­tu­ma a dir que el ci­ne in­fan­til ne­ces­si­ta ofe­rir es­tí­muls cons­tants als seus es­pec­ta­dors na­tu­rals per no per­dre la se­va aten­ció, però El meu veí To­to­ro els ofe­reix una al­tra co­sa: un mi­rall en el qual es po­den re­co­nèi­xer. Per ai­xò es que­den tan hip­no­tit­zats quan la ve­uen. I a la res­ta de nos­al­tres ens pro­por­ci­o­na una co­sa no menys va­lu­o­sa: una via de tor­na­da a un temps en què no érem cí­nics ni in­crè­duls, i en què no no­més ac­cep­tà­vem el mis­te­ri, si­nó que ens ar­ru­pí­em so­bre la se­va pan­xa. —

El meu veí To­to­ro Fan­ta­siaJa­pó, 1988 Di­rec­cióHayao Miya­zaki

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.