Da­vid Per­piñán

Or­ni­tò­leg

El Periódico de Catalunya [Català] - - Opinió - CAR­LES COLS

Se­guint una ini­ci­a­ti­va mu­ni­ci­pal de San­ta Co­lo­ma de Gra­me­net, re­a­lit­za un do­cu­men­tal di­vul­ga­tiu so­bre la vi­da i els be­ne­fi­cis per a la ciu­tat de les ore­ne­tes i els fal­ci­ots, in­sa­ci­a­bles men­ja­dors de mos­quits i mos­ques.

Abans d’anar a San­ta Co­lo­ma de Gra­me­net, mo­tiu d’aquest ar­ti­cle, val la pe­na fer una pa­ra­da a la Xi­na. Any 1959. Mao Tse-tung, dins del seu pro­jec­te Gran Salt En­da­vant, de­cla­ra la guer­ra als par­dals. «Són ene­mics de la re­vo­lu­ció», diu li­te­ral­ment. Els acu­sa de men­jar­se el gra amb què ali­men­ta el seu po­ble. Or­de­na a tot el pa­ís que els ex­ter­mi­ni. Lla­vors, els xi­ne­sos són 660 mi­li­ons. A Mao no se li dis­cu­teix res. Ci­en­tí­fics dels Es­tats Units l’avi­sen. Comp­te, que els par­dals con­su­mei­xen més in­sec­tes que gra. Ni cas. El re­sul­tat van ser tres anys con­se­cu­tius de fams, cul­pa en part de di­ver­ses pla­gues de lla­gos­tes, Mao re­cu­la.

No no­més po­sa fi a la se­va or­dre, si­nó que, d’ama­ga­to­tis, li de­ma­na a la Unió So­vi­è­ti­ca que li en­viï un car­re­ga­ment de 200.000 par­dals. Fi­nal del vi­at­ge en el temps.

San­ta Co­lo­ma, al que anà­vem, vol que les se­ves ore­ne­tes i fal­ci­ots vis­quin amb co­tó fluix. Sem­bla que hi ha ve­ïns de la ciu­tat que de ve­ga­des es quei­xen de la bru­tí­cia que po­den ar­ri­bar a oca­si­o­nar aquests ocells al vol­tant dels seus nius. Pot­ser te­nen la temp­ta­ció de por­tar els des­no­na­ments im­mo­bi­li­a­ris a aquests mi­nús­culs mi­cro­pi­sos. Els be­ne­fi­cis que apor­ten, no obs­tant, su­peren amb es­creix els per­ju­di­cis, per ai­xò l’al­cal­des­sa Núria Par­lon ha do­nat or­dres de cui­dar al mà­xim aquest pa­tri­mo­ni na­tu­ral. Fins i tot es­tan ro­dant un do­cu­men­tal so­bre la ma­tè­ria. Dar­re­re de la cà­me­ra hi ha un or­ni­tò­leg, Da­vid Per­piñán.

Men­ja­dor d’in­sec­tes

«Del maig a l’oc­tu­bre, a la ciu­tat hi vi­uen unes 400 pa­re­lles d’ore­ne­tes de cua blan­ca», ex­pli­ca l’al­cal­des­sa. No­més en l’equi­pa­ment mu­ni­ci­pal de la Ci­ba n’hi ha 45 pa­re­lles, una xi­fra con­si­de­ra­ble. Po­e­tes de tots els se­gles s’hi han fi­xat. Shakes­pe­a­re, per no ci­tar sem­pre el gas­tat Béc­quer, de­ia que l’es­pe­ran­ça vo­la amb ales d’ore­ne­ta. Com ar­ri­ben a Eu­ro­pa a la pri­ma­ve­ra, so­len ser si­nò­nim d’amor i pas­sió. Nor­mal. No­més cal veu­re com be­uen. Al vol, fre­gant l’ai­gua de l’es­tany.

Però els rap­so­des, com Mao, no so­len fi­xar-se en el cru­ci­al, que ore­ne­tes i fal­ci­ots (en­ca­ra hi ha qui els con­fon, i els se­gons te­nen la si­lu­e­ta in­con­fu­si­ble d’una falç) te­nen una sa­ca­da in­sec­tí­vo­ra que em­pe­ti­tei­xen les ges­tes dels con­cur­sos de cal­çots de Valls. Te­nir un niu a la fin­ca no és mala co­sa. La pri­me­ra d’aques­tes du­es es­pè­ci­es, di­uen els or­ni­tò­legs, no s’allu­nya més enllà d’un ra­di de 500 me­tres per ca­çar in­sec­tes per als seus po­llets, pis­co­la­bis de mos­quits i mos-

Un cens re­ve­la que a la ciu­tat hi vi­uen 400 pa­re­lles d’ore­ne­tes

ques, per exem­ple. En men­gen a cen­te­nars.

Els fal­ci­ots, per la se­va part, són uns grans des­co­ne­guts. Fins i tot en­ca­ra per a la ci­èn­cia. Dor­men en l’ai­re, pi­ru­e­ta que es diu avi­at. No se sap en­ca­ra gai­re bé com ho acon­se­guei­xen. Són sor­pre­nents. Es­tan mal equi­pats per en­lai­rar-se des d’un ter­ra pla. Les cri­es, quan es­tan pre­pa­ra­des, dei­xen el niu. Al­cen el vol i a la pri­me­ra do­mi­nen ja els se­crets de l’ai­re.

La qües­tió és que d’ore­ne­tes i fal­ci­ots hi ha mol­tes co­ses a ex­pli­car, i ai­xò és en part el que es fa­rà en el pro­jec­te po­sat en mar­xa per l’Ajun­ta­ment de San­ta Co­lo­ma, so­bre­tot di­ri­git al pú­blic es­co­lar, tot i que no ex­clu­si­va­ment.

ALBERT BERTRAN

Un niu d’ore­ne­ta en una fi­nes­tra.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.