‘Va­ca­ci­o­nes San­ti­lla­na’

Des­prés del dur curs po­lí­tic, se­ria bo re­cu­pe­rar ara al­gu­nes co­ses apre­ses i po­sar-les en pràc­ti­ca

El Periódico de Catalunya [Català] - - Opinió - Ice­ta Edi­to­ra de ‘L’Avenç’.

Vaig sen­tir fa uns di­es a la rà­dio com re­co­ma­na­ven que, per no tren­car to­tal­ment amb el curs i el rit­me dels apre­nen­tat­ges es­co­lars, fo­ra bo re­cu­pe­rar al­gu­nes de les co­ses apre­ses du­rant el curs i po­sar-les en pràc­ti­ca. Si s’ha­via après a su­mar, es po­di­en por­tar el comp­te del que ca­lia pa­gar per la su­ma de ge­lats que ens ha­ví­em pres; si s’ha­via après a es­criu­re, es po­dia fer la llis­ta de la com­pra; iden­ti­fi­car flo­ra i fau­na pas­sant de les du­es di­men­si­ons dels lli­bres a les tres di­men­si­ons de la re­a­li­tat tam­bé po­dia ser di­ver­tit, i ai­xí. Vaig pen­sar que pot­ser els adults tam­bé ens ho po­drí­em apli­car.

A mi m’agra­da­va anar a es­co­la, ai­xí que no en­te­nia el fi­nal de curs com l’alli­be­ra­ment d’una càr­re­ga i aga­fa­va amb igual il·lu­sió els lli­bres nous del se­tem­bre com els qua­derns d’es­tiu. Ara, amb les va­can­ces (i més tal com hi acos­tu­mem a ar­ri­bar, tra­ient la llen­gua fo­ra), tan ab­surd em sem­bla pre­ten­dre fer to­tes aque­lles co­ses que t’han que­dat pen­dents du­rant l’any (ges­ti­ons, lec­tu­res, pe­ti­tes re­pa­ra­ci­ons do­mès­ti­ques, con­ver­ses de­li­ca­des) com aban­do­nar-se a un no fer res ra­di­cal­ment con­tras­tat amb la bo­ge­ria del dia a dia. Les ru­ti­nes no em re­sul­ten una càr­re­ga te­di­o­sa, però tam­bé m’agra­da que no si­guin sem­pre les ma­tei­xes, és clar. Su­po­so que per ai­xò man­tinc l’es­pe­rit de les me­ves Va­ca­ci­o­nes San­ti­lla­na

Pre­si­dent:

Pu­bli­ci­tat Na­ci­o­nal: Or­ga­nit­za­ció i Per­so­nes: EL PERIÓDICO DE CA­TA­LU­NYA, SL: Di­rec­tor ge­ne­ral: Ge­rent: Ge­rent: Dis­tri­bu­ció:

Fun­da­dor: en el nom­bre cons­ci­ent­ment ex­ces­siu dels lli­bres que m’em­por­to a la male­ta, d’aquells pa­pers que vols lle­gir amb cal­ma, o dels nú­me­ros que no ad­me­ten de­mo­ra. Per bé que dis­fru­to enor­me­ment del no fer res o del rit­me lent que adop­tem per la ca­lor i el re­la­xa­ment, m’agra­da no per­dre del tot el con­tac­te amb la re­a­li­tat.

HA ESTAT

un curs molt dur, i el que ve tam­bé ho se­rà. Van ha­ver de pas­sar unes set­ma­nes per dir­nos com ens es­ta­va cos­tant con­cen­trar-nos. El curs va co­men­çar avi­at, i de la pit­jor ma­ne­ra pos­si­ble, el 17 d’agost, i des d’ales­ho­res, en cas­ca­da, el 6 de se­tem­bre, l’11 de se­tem­bre, el 20 de se­tem­bre, l’1 d’oc­tu­bre, el 3 d’oc­tu­bre, el 10 d’oc­tu­bre, el 16 d’oc­tu­bre, el 27 d’oc­tu­bre, el 2 de no­vem­bre, el 21 de desem­bre... El ca­len­da­ri avan­ça­va im­pla­ca­ble a for­ça de di­es his­tò­rics –aques­ta ve­ga­da sí– que mar­ca­ven els so­tracs de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat. Hem ar­ri­bat es­go­tats a aquest mes d’agost, men­tre con­ti­nu­em ti­bant la cor­da po­lí­ti­ca, grei­xa­da tant de bo­nes in­ten­ci­ons com de re­tò­ri­ca: en un ex­trem els que vol­dri­en re­co­men­çar i en l’al­tre els que cre­uen que no hem ar­ri­bat prou lluny en­ca­ra . En­mig, un munt de gent des­con­cer­ta­da. Per­so­nal­ment, el desig i la ne­ces­si­tat d’una so­lu­ció po­lí­ti­ca.

Hi ha gent a qui l’es­tiu con­vi­da a la di­ver­sió i la dis­bau­xa, a mi més avi­at em con­vi­da a la in­tros­pec­ció i la nos­tàl­gia. He vol­gut re­lle­gir els ar­ti­cles que ha­via es­crit du­rant el curs, per veu­re de què ha­via par­lat, quin era el nú­vol de pa­rau­les pos­si­ble. Una tren­te­na d’ar­ti­cles que m’han obli­gat a fer una lec­tu­ra del que m’en­vol­ta, a fer-ne una in­ter­pre­ta­ció i ela­bo­rar-ne un re­lat es­crit.

Con­se­ller de­le­gat: Fi­nan­ce­ra: Co­mer­ci­al:

Di­rec­tor ge­ne­ral: Ju­rí­dic: Pu­bli­ci­tat: Han sor­git te­mes, lec­tu­res i de­nún­ci­es di­ver­ses, però, al fi­nal, tal com de­ia la me­va àvia, el gos fa guau i el gat fa mi­au i he po­gut cons­ta­tar al­gu­nes lí­ni­es de pen­sa­ment que van apa­rei­xent d’una ma­ne­ra o una al­tra re­pe­ti­da­ment. No sé si té gai­re in­terès ai­xò, però en la me­su­ra que se su­po­sa que els ar­ti­cles d’opi­nió han d’apor­tar ele­ments de re­fle­xió col·lec­ti­va, m’ha agra­dat re­co­nèi­xer-me en tres as­pec­tes del de­bat so­ci­al. He re­pe­tit molt la ne­ces­si­tat d’es­col­tar, de par­lar, de di­a­lo­gar, de dis­tin­gir en­tre raó i emo­ció, de com­par­ti­ments es­tancs, de veus di­fe­rents, de bas­tir ponts, de fer xar­xa. He de­nun­ci­at for­ça les desi­gual­tats, les dis­cri­mi­na­ci­ons, m’ha pre­o­cu­pat la cons­truc­ció de co­mu­ni­tats, la vi­da a les ciu­tats, el fe­mi­nis­me i la lli­ber­tat d’ex­pres­sió. I per da­munt de tot, crec que he ad­vo­cat per l’ho­nes­te­dat i la ve­ra­ci­tat, per te­nir el va­lor evan­gè­lic de dir sí quan és que sí, i no quan és que no; he es­crit so­bre el so­roll de les xar­xes so­ci­als, la in­flu­èn­cia dels mit­jans de co­mu­ni­ca­ció, la po­lí­ti­ca de ges­tos.

Sen­se vo­ca­ció d’ab­so­lut, no em sem­bla un mal ba­lanç. I més te­nint en comp­te el que se­gur que ens es­pe­ra el curs vi­nent. Ara po­dria fer com re­co­ma­nen els mes­tres i veu­re en qui­na me­su­ra no des­con­nec­to del tot per fer pre­sent aques­tes as­sig­na­tu­res en el mo­de va­can­ces. El que sé se­gur és que no puc dei­xar en­re­re el pes de la pre­só dels po­lí­tics i lí­ders so­ci­als ca­ta­lans. Per a ells no hi ha es­tiu, no hi ha va­can­ces i, per tant, les nos­tres tam­poc po­den ser com­ple­tes.

Di­rec­tor edi­to­ri­al i de Co­mu­ni­ca­ció: Tec­no­lo­gia:

No puc dei­xar en­re­re el pes de la pre­só dels po­lí­tics i lí­ders so­ci­als ca­ta­lans

Ad­mi­nis­tra­ció: Pu­bli­ci­tat:

LEONARD BEARD

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.